4 juliol 2020
by Nuet
Comentaris tancats a La exportación de armas en el Estado Español, periodo 2018-19

La exportación de armas en el Estado Español, periodo 2018-19

COMISIÓN DE DEFENSA: COMPARECENCIA DE LA SECRETARIA DE ESTADO DE COMERCIO. Grupo Parlamentario Republicano
TEMA: EXPORTACIÓN DE ARMAS PERIODO 2018-19
Llevamos dos años sin control parlamentario sobre exportación de armas, en un tema de alta sensibilidad
1. Avance legislativo global:
* Tratado Internacional sobre Comercio de Armas (2013), ratificado por España el 24 de diciembre de 2014.
* Real Decreto 679/2014 que desarrolla el Reglamento de la Ley 53/2007 de Control del Comercio Exterior del Material de Defensa y de Doble Uso
* 8 criterios de la Política Exterior y de Seguridad Común de la UE (PESC), 2008/944/PESC, de 8 de diciembre de 2008.
* Documento de criterios sobre Armas pequeñas y Ligeras de la Organización para la Seguridad y la Cooperación en Europa (OSCE) de 24 de octubre del 2000.
* Otros Tratados y Acuerdos internacionales sobre Minas Personales, Bombas de Racimo, Armas Químicas, etc.
A pesar de ello las exportaciones españolas de armamento en la última década han crecido de forma muy importante por encima de la media global, con un salto cualitativo a partir de la acción del Ministro Morenés y el Gobierno Rajoy. El actual Gobierno Sánchez ha dado continuidad a esa política.
2. Mejoras legislativas:
* Del Real Decreto 679/2014, hay que desarrollar y concretar los “protocolos de verificación” y los “certificados de últimos destino”. Las armas comercializadas acaban en manos de terceros y se pervierten los criterios de seguridad y garantía de DDHH que posibilitaron su autorización. (terrorismo, conflictos armados, mercado negro, etc.). Armas españolas en diversas manos en Yemen, Siria, Cisjordania o Libia. Las exportaciones a países sensibles deben requerir protocolos y certificados no “de manera excepcional” sino por norma.
* Reforma de la Ley 9/1968 de 5 de abril de Secretos Oficiales. Las autorizaciones de exportación de armas deben ser públicas y recurribles ante la justicia, pedimos la desclasificación de todo lo que afecte a los DDHH.
3. Mejoras de control parlamentario y transparencia:
* Regularizar las reuniones periódicas de la Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Doble Uso (JIMDDU) con la Comisión de Defensa del Congreso de los Diputados. La última en 2018.
* Se necesita disponer de los datos de exportación de armas, pedimos tender a una publicación trimestral de los mismos. Ahora estamos discutiendo expedientes aprobados y ejecutados hace años.
* Publicidad en el calendario de reuniones periódicas de la JIMDDU, al igual que ocurre con el Grupo de Trabajo sobre Armas Convencionales del Consejo Europeo (COARM).
* Pediremos al MAEC la creación de una Unidad de Evaluación de Riesgo de Exportación de Armas (UEREA) y que este apartado se incorpore a la planificación anual de las Políticas de Seguridad Nacional en su informe 2020.
4. Países sensibles:
Censuramos la exportación de armamento a Israel, Arabia Saudí y Emiratos Árabes Unidos ya que estos países están perpetrando violaciones graves del Derecho Internacional de los DDHH y del Derecho Internacional Humanitario
Estamos hablando de conflictos internos en esos países, pero sobre todo su participación en guerras al margen de la legalidad internacional con impacto severo en población civil, ocupación ilegal de territorios palestinos y guerra y bloqueo en Yemen.
También censuramos la venta de armas a Irak, Egipto y Turquía que afectan a la guerra en Irak, acciones armadas en la Península del Sinaí y desvíos de armas a Siria, Yemen y Libia.
Existen informes sobre armas desviadas a Estado Islámico y Al Qaeda de EE.UU., Bélgica, Suiza, Alemania y Gran Bretaña.
La exportación de armas puede conllevar delitos graves contra empresas españolas de armamento y aquellas autoridades que las hayan autorizado, en 2019 se presentó ante la Corte Penal Internacional (CPI) comunicación para que sean investigadas por su colaboración en crímenes de guerra en Yemen, en 26 ataques aéreos concretos, con victimas civiles y destrucción de escuelas y otras instalaciones. Airbus Defensa y Espacio, SA. Recordar hay cinco corbetas autorizadas por la JIMDDU a Arabia Saudí, no concretadas.
Fabricamos el 13% de aviones vendidos por GB a Arabia Saudí utilizados para bombardeos de población civil, IBERA coopera en el mantenimiento de AIRBUS cisternas vendidos a Arabia Saudí que abastecen de combustible a esos cazas asesinos.
En 2019 las fuerzas israelíes mataron a 38 personas palestinas, entre ellas 11 menores, durante manifestaciones celebradas en la Franja de Gaza y Cisjordania, homicidio ilegítimo, Los bombardeos aéreos y de artillería israelíes contra la Franja de gaza mataron a 28 personas palestinas, civiles y que no estaban participando directamente en las hostilidades.
Quedan dudas sobre otras ventas:
Los 70.000 euros en grilletes de doble cierre que le hemos vendido a EEUU para su policía. ¿Qué verificación sobre su uso se está produciendo dada la situación de represión racial y social en ese país?
Varios países como Países Bajos, Bélgica, Grecia y Alemania han suspendido parcial o totalmente la venta de armas a Arabia Saudí, Emiratos y otros países de la Coalición que participa en la guerra de Yemen.
A raíz del asesinato del periodista saudí Jamal Khashoggi, Noruega, Finlandia, Dinamarca han suspendido la transferencia de armas a Arabia Saudí.
5. Protocolos específicos de seguimiento y aplicación de la Ley
Pedimos con los 6 primeros países citados la suspensión de la venta de armas de todo tipo en aplicación de los artículos 6 y 7 del TCA y del artículo 7 de la Ley 53/2007 que en su apartado a) dice; “Cuando existan indicios racionales de que (…) puedan ser empleados en acciones que perturben la paz, la estabilidad o la seguridad en un ámbito mundial o regional, puedan exacerbar tensiones o conflictos latentes, puedan ser utilizados de manera contraria al respeto debido y la dignidad inherente al ser humano, con fines de represión interna o en situaciones de violación grave del derecho internacional de los derechos humanos o del derecho internacional humanitario, tengan como destino países con evidencia de desvíos de materiales transferidos o puedan vulnerar los compromisos internacionales contraídos por España.”
En otros casos preocupantes pedimos protocolos específicos de verificación y de certificación de destino.
6. Aspectos de formación
Seguir participando en los grupos de trabajo de la Secretaria del Tratado Internacional sobre Comercio de Armas ya que queda mucho camino para recorrer para su implementación, una de las tareas de la diplomacia española es trabajar para que lo firmen aquellos países que no lo han hecho, seguir profundizando en nuestra legislación para aumentar la exigencia de control y la transparencia y sobre todo que las empresas de armamento acepten los criterios, el control y las inspecciones y evaluación necesarias para el cumplimiento de la legislación actual y la futura.

12 juny 2020
by Nuet
Comentaris tancats a La Justicia Militar un anacronismo en España y una anomalia en Europa

La Justicia Militar un anacronismo en España y una anomalia en Europa

PROPOSICIÓN DE LEY ORGÁNICA DE DELIMITACIÓN DE LA JUSTICIA MILITAR
El Grupo Parlamentario Republicano propone limitar la Justicia Militar a situaciones de guerra, conflicto armado internacional o estado de sitio.
En un estado democrático ni la democracia ni la justicia pueden quedar a las puertas de los cuarteles.
En un estado democrático, ninguna de sus instituciones puede eludir el control democrático. Delitos tan execrables como la corrupción o los de naturaleza sexual deben no solo ser reprobados de forma tajante, sino que la justicia debe proceder de forma ejemplar a cortar de raíz estas prácticas.
La existencia de una jurisdicción militar en España es una excepción admitida, no exigida constitucionalmente, por ello es una opción política mantenerla o restringirla.
La Justicia Militar es un anacronismo en España y una anomalía en Europa. Alemania la eliminó en 1949, Francia en 1982, Holanda, Bélgica, Noruega o Dinamarca han hecho lo mismo. Llevamos 70 años de retraso respecto a Alemania y 50 respecto a Francia.
La existencia de la Justicia Militar en tiempos de paz se manifiesta contraria a las recomendaciones internacionales sobre la materia, incumple varios de los 20 principios del Informe Decaux de NNUU; el 13, derecho a un tribunal competente, independiente e imparcial, el 14, publicidad del juicio, el 15, garantía del derecho de defensa y del derecho a un juicio justo e imparcial, el 16, acceso de las vías a la tutela judicial efectiva o el 17, interposición de recursos ante tribunales ordinarios.
Un delito sexual o de corrupción es un delito, lo realice un militar o un civil. Existen demasiados ejemplos de corruptos y acosadores militares que por delitos graves son condenados, solo, a menos de tres años de prisión, lo cual, en aplicación de las prerrogativas del Código Penal Militar, les permite seguir en el ejército. En algunos casos al lado de sus víctimas
De las 174 denuncias por acoso o agresión sexual y laboral hasta 31 de diciembre de 2015 solo 1 de cada 10 acabó en condena y ninguna en expulsión del ejército. De 2016 a 2018 de las 90 denuncias de naturaleza sexual, ninguna, terminó en condena.
Porque, miles y miles de mujeres han abandonado el ejército en los últimos años, Porque (salvo algunas excepciones) muy pocas desempeñan una exitosa carrera militar y acceden a altas responsabilidades de mando.
Ningún coronel ni general ha sido expulsado en los últimos 19 años por corrupción de las FFAA, a pesar de casos tan sonados como el Acart Getafe, las facturas falsas en el Ejército del Aire, la corrupción en el Hospital Gómez Ulla o la corrupción en la adjudicación de contratos del Ministerio de Defensa.
En las FFAA del Estado Español los “trapos sucios” de lavan en casa y se practica una verdadera “omertá” bajo la protección de los Tribunales de Justicia Militar.
En las FFAA del Estado Español son las víctimas, los y las denunciantes, las que son escrutadas y acusadas, muchas de ellas son expulsadas del Ejército o acaban abandonándolo.
Cuál es la realidad más allá de mantener la formalidad de las garantías procesales, la realidad es;
• Funcionan las amistades forjadas en promociones
• Se cultiva la confianza y la protección de los oficiales de más alto rango
• Se practica la desconfianza en quien denuncia
• Se cuestiona el valor de los testigos y sus declaraciones según su posición jerárquica en el ejército
• Funciona el temor de los denunciantes a no obtener apoyos de los superiores para ascensos o traslados
• Las declaraciones se realizan más ante un superior jerárquico militar que ante un juez o un fiscal
En España hacer circular manifiestos de apología del Franquismo en la práctica no se sanciona ni persigue, pero, denunciar a acosadores sexuales, denunciar la corrupción o firmar manifiestos antifranquistas si conlleva sanción y expulsión del ejército.
Hoy ponemos voz a esas víctimas, gracias a las asociaciones militares democráticas y antifranquistas que son el germen de esta iniciativa, el corporativismo retrocederá y la justicia finalmente triunfará.

21 maig 2020
by Nuet
Comentaris tancats a TRAIDORES

TRAIDORES

TRAIDORES
Siempre he militado en un único partido, el de los Comunistas de Catalunya desde 1986. En mis 34 años de militancia política me han acusado de “traidor” públicamente hasta en seis ocasiones, voy a detallar cada uno de los casos;
la primera en 1987 al fundar Iniciativa per Catalunya (IC), fue una decisión mayoritaria del Partido (el PCC), no unánime, y se nos acusó de entregarnos al PSUC eurocomunista.
la segunda en 1991 por acordar con el PSC algunas listas conjuntas en las elecciones municipales de ese año, fue una decisión mayoritaria del Partido, no unánime, recuerdo bien los casos de Villanova i la Geltrú y Sentmenat, queríamos frenar a CiU, se nos acusó de entregarnos al PSC.
la tercera en 1998 al conformar Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), fue una decisión mayoritaria del Partido, no unánime, se nos acusó de entregarnos a Izquierda Unida (IU) y ser un proyecto satélite sin autonomia en Catalunya.
la cuarta en 2002 al acordar EUiA con Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) la Coalición Electoral ICV-EUiA, fue una decisión mayoritaria del Partido, no unánime, se nos acusó de entregar EUiA a ICV y convertirnos en verdes.
la quinta en 2015 al acordar EUiA conformar el nuevo sujeto político En Comú Podem y presentarlo bajo esa marca a las Elecciones Generales, fue una decisión mayoritaria en el Partido, no unánime, se nos acusó de entregarnos a Podemos, de ser podemitas y abandonar a Izquierda Unida.
la sexta en 2019 al acordar el Partido apoyar la creación de una Coalición Electoral entre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) y Soberanistas, un partido donde los comunistas catalanes participamos, fue una decisión mayoritaria en el Partido, no unánime, se nos acuso de entregarnos a ERC y convertirnos en independentistas.
Seguro que podré añadir una séptima, o más…
A parte de la anécdota de encontrar a furibundos acusadores de traición en distintos de estos episodios utilizando argumentos antagónicos, si quiero destacar finalmente tres hechos
1. Los acuerdos en los que hemos participado siempre han contado con el debate y la decisión colectiva del Partido, nunca fueron decisiones personales.
2. Algunas de las decisiones que hemos tomado, estas que detallo y otras, fueron equivocaciones, pero acertar la quiniela los lunes tiene menos valor que hacerlo los viernes. Hoy no tomaríamos probablemente las mismas decisiones con la información y experiencia de que disponemos.
3. Creo en la acción política colectiva y defiendo la coherencia de las decisiones tomadas, ERC, PSC, Catalunya en Comú, IU y Podemos forman parte de una cultura de izquierdas, compartida, unas mas que otras pero coherentemente dentro de un espectro razonable de las izquierdas. Por ello las acusaciones de “traición” cuando se combinan acuerdos y fórmulas que unas y otros han practicado repetidamente solo demuestran una falta de mirada amplia y generosa que hoy mas que nunca la clase trabajadora y los sectores populares necesitan.

8 maig 2020
by Nuet
Comentaris tancats a La crisi del COVID19 i les tendències autoritàries

La crisi del COVID19 i les tendències autoritàries


La crisi del COVID19 i les tendències autoritàries
La crisi del Covid19 ha destapat un altre virus, el de les tendències autoritàries a l’hora d’abordar una crisi com aquesta. Demostra la fragilitat dels sistemes democràtics sota la pressió de les crisis a les quals ens aboca el capitalisme globalitzat i la seva obsessiva tendència al lucre il·limitat d’uns pocs.

En primer lloc cal parlar de l’extrema dreta que s’ha refugiat en el negacionisme (igual que davant del canvi climàtic) abocant poblacions governades per aquests dirigents a greus conseqüències sanitàries (situacions com les del Brasil de Bolsonaro o els EEUU de Trump) on la pandèmia s’està estenent a cavall de la irresponsabilitat i de sistemes de salut pública febles o inexistents. La pràctica del darwinisme social que l’extrema dreta preconitza casa perfectament amb l’enfortiment de les respostes neoliberals a la crisi que propugnen que l’economia (els seus guanys) està per sobre de la salut de les persones.

Aquests aires també es respiren a Europa, de fet la resposta insolidària dels governs de l’Europa del nord al patiment dels països del sud del continent amb la crisi del Covid19 segueixen tenint aquest regust racista i classista que va aplicar-se a Grècia, Portugal i Espanya en la crisi del deute del 2010-2011.

A l’Estat Espanyol s’esperava una resposta diferent del primer Govern de Coalició Progressista. És cert, de ben segur, que algunes mesures socials serien pitjor en mans del PP, especialment els temes laborals dirigits per la Ministra Yolanda Díaz. Però, en general, la resposta és decebedora.

En primer lloc, dir que també aquí, dins el Govern Espanyol, va produir-se el debat present en governs com els de la Gran Bretanya o els EEUU, salvar l’economia o les persones i dir que la idea de salvar a les empreses (les grans empreses) va conduir bona part de les propostes, per això el confinament més estricte va arribar tard, no tenia el vistiplau de la patronal.

En segon lloc, dir que la forma de la gestió governativa de la crisi (el decret d’alarma) ja expressa un gust per la centralització i “l’ordeno i mando” d’un Estat que té el sistema públic de salut descentralitzat. El Ministeri de Sanitat és una closca buida, ja que qui coneix i controla tots els recursos sanitaris són les Comunitats Autònomes. Aquí, el Ministeri ha recentralitzat les competències i les decisions pensant que en un despatx de Madrid pot fer-se una millor gestió que en les Conselleries de Catalunya, Euskadi, Galícia o Andalusia. El resultat, desconfiança, imposició i descoordinació. Centralitzar en aquest cas no salva vides, tot el contrari.

En tercer lloc, s’ha volgut imposar una idea d’ordre patriòtic deixant bona part de la comunicació de la crisi a comandaments d’alt rang militar. La fotografia diària durant sis setmanes era la d’uniformats plegats de medalles que parlaven de “la guerra contra el virus” i utilitzaven l’argot militar a l’hora de comunicar objectius científics i sanitaris.

Aquest despropòsit va arribar al punt d’anunciar la creació de patrulles mixtes de militars, policies i guàrdies civils per patrullar els carrers de les nostres ciutats.

Ja sense les patrulles mixtes, que finalment van ser desestimades per la manca de bones relacions entre els Ministres de Defensa i Interior, el nombre de denúncies d’organitzacions de drets humans contra abusos policials per raons racials o de classe són abundants. En resum van donar-li a la crisi un caràcter d’ordre públic i no de crisi sanitària prenent el protagonisme a científics i metges.

Un altre dels actes de propaganda ha estat la utilització dels serveis de l’UME (Unidad Militar de Emergència) per desinfectar residències i instal·lacions. Cal recordar que davant els 3.500 efectius d’aquesta unitat, els mal pagats i precaritzats 2.400 bombers només de Barcelona i Madrid van realitzar el 2019, 46.000 operacions, l’UME, 60. La diferència entre l’aparatosa posada en escena de l’UME (tall de carrers, implicació de vehicles pesants, desplegament de tendes de campanya militar, etc.) i la discreta actuació dels bombers evidencia que no només volia desinfectar-se.

També destacar els anomenats Hospitals de Campanya desplegats per l’exèrcit, alguns d’aquests sense cap criteri mèdic i sanitari (tendes de campanya de material tèxtil) quan la propagació del Covid19 recomanava separacions estrictes i sistemes d’aïllament capaços de desinfectar i netejar de forma constant (com el cas de Sabadell va evidenciar).

En definitiva, la crisi mostra el caràcter profund dels projectes a desenvolupar i les gestions presidides per mesures d’estat d’excepció, d’autoritarisme i de recentralització no tenen res a veure amb un projecte revolucionari, ni fins i tot amb un projecte de canvi progressista. Així doncs com a Portugal han fet els camarades del PCP podem treballar en mesures excepcionals de caràcter social i econòmic sense necessitar reforçar ni el centralisme ni l’autoritarisme i menys el militarisme espanyolista, recordant que hi ha més patriotisme en garantir mascaretes i guants protectors als nostres sanitaris i respiradors als hospitals que mantenir el desplegament de submarins S-80 de darrera tecnologia.

Joan Josep Nuet

13 abril 2020
by Nuet
Comentaris tancats a Article: Neus Català en temps de pandèmia (avui fa un any que la Neus ens va deixar)

Article: Neus Català en temps de pandèmia (avui fa un any que la Neus ens va deixar)

Neus Català en temps de pandèmia
Joan Josep Nuet

Fa un any ens va deixar la Neus Català i cal recordar-la en aquest moment on vivim la crisi del Coronavirus, quan semblen venir temps difícils per a la classe treballadora i en general per a tots els sectors populars.

La Neus era una dona organitzada, moltes vegades parlem de la fortalesa de les persones però oblidem que resistir i lluitar per la pròpia vida i per la millora de la vida col·lectiva, allò que anomenem “justícia social”, està molt vinculat a ser conscients del nostre lloc a la societat, de l’accès, o no, que podem tenir a la riquesa col·lectiva que produïm, que tot allò que civilitzatòriament hem aconseguit pugui ser fruït per la majoria de les persones sense exclusions de classe, pensament o lloc de naixença.

La Neus va prendre consciència de ben joveneta de les relacions de propietat, en aquest cas de la terra, al seu poble natal, Els Guiamets. Allà va passar a militar a la secció agrària de la Unió General de Treballadors, la UGT, i posteriorment a les Joventuts Socialistes Unificades, la JSU. Va continuar aquesta vocació de servei públic fent-se infermera i tenint cura d’un dels sectors més colpejats per la guerra, els infants. Mai deixaria de preocupar-se pels altres, de les seves companyes d’infortuni al camp de Ravensbrück i de la llibertat de francesos, catalans i espanyols en la seva resistència contra el feixisme, fos el de Hitler o el de Franco.

No podem desvincular la seva persistència, resistent i partisana, d’aquesta cosmovisió que va acompanyar-la en tot moment. L’antifeixisme va convertir-se en una consegüent aposta per la vida, ser antifeixista volia dir viure i deixar viure sense dominació, el feixisme i la vida eren incompatibles.

Avui tenim nous reptes, la Neus, estic segur que els copsaria profundament, de fet situacions tan noves com el 15M o l’1 d’octubre ja van mostrar-la decidida i no van fer trontollar en absolut la seva militància comunista, ans al contrari.

En aquest temps de coronavirus la Neus sabria entendre que el capitalisme globalitzat està sotmetent al planeta Terra i als seus habitants, siguin plantes o animals i entre ells a l’ésser humà, a noves tensions a conseqüència d’un afany de lucre desmesurat i sense límits. Els perills del canvi climàtic, les pandèmies globals o la pobresa i exclusió socials de milers de milions d’homes i dones no són presagis apocalíptics, són ja realitats doloroses que no afectaran a tothom per igual, doncs de nou, com l’epidèmia de grip de 1918 o la crisi econòmica de 1929, la classe treballadora i en general les classes populars en pagarem les pitjors conseqüències.

No només cal aturar l’economia per poder tenir una economia que recuperar, cal un canvi de paradigma profund de la nostra manera de produir i redistribuir. El capitalisme després de 1945 semblava que volia comportar-se de forma més humil, després del que va significar la seva aposta pel feixisme i la II Guerra Mundial, també el 2009 el que va ser President de França, Nicolás Sarkozy, parlava de “refundar el capitalisme” com a resposta autocrítica de la crisi financera del 2008, però ni llavors ni ara esperem que els dirigents dels partits i resta d’institucions capitalistes aprenguin la lliçó, només de forma organitzada i mobilitzada la classe treballadora i la ciutadania crítica podem fer avançar l’alternativa.

És cert que parlar d’una renda universal ja no sona estratosfèric, que caldrà una nova política fiscal progressista per no endeutar, de nou, a les famílies i a la petita, mitjana empresa i treballadors autònoms, però caldrà anar més enllà i fer efectiu el control democràtic de l’economia fent passar al sector públic a sectors estratègics d’aquesta. No volem només recuperar-nos de les retallades de la sanitat pública i del sector públic en general, volem que no torni a passar i si passa, ja sabem, que només uns serveis públics forts i una economia regulada on primi l’interès general pot salvar-nos la vida.

Ja veus Neus, passen els anys i segueixen algunes de les velles contradiccions amb noves i sorprenents formes, ara també cal preservar la vida contra noves maneres de posar-la en perill per part de persones que només tenen escrúpols a l’hora de justificar-se davant dels consells d’administració. El feixisme de nova fornada rebla el clau del vell capitalisme de sempre, inhumà i insensible davant del patiment de la majoria si una minoria preserva la seva riquesa i poder.

Resistirem, tenim el teu exemple, som gent organitzada i com el 15M i l’1 d’octubre sortiran noves flors després de la pandèmia. De fet, Neus, ja estan covant-se ara. Fins a sempre camarada.

25 març 2020
by Nuet
Comentaris tancats a Sobre el debat i votació el dimecres 25 de març al Congrés dels Diputats de les propostes econòmiques i socials del Govern del PSOE-UP a la crisi del Coronavirus. També la pròrroga de l’Estat d’Alarma.

Sobre el debat i votació el dimecres 25 de març al Congrés dels Diputats de les propostes econòmiques i socials del Govern del PSOE-UP a la crisi del Coronavirus. També la pròrroga de l’Estat d’Alarma.

Sobre el debat i votació el dimecres 25 de març al Congrés dels Diputats de les propostes econòmiques i socials del Govern del PSOE-UP a la crisi del Coronavirus. També la pròrroga de l’Estat d’Alarma.

Avui 25 de març al Congres de los Diputats a Madrid s’ha produït el debat i votació de les mesures econòmiques i socials que el Govern del PSOE-UP ha proposat com a resposta a la crisi del coronavirus. També el debat i votació de la pròrroga del Real Decret d’Estat d’Alarma. La posició del Grup Parlamentari Republicà (ERC i Sobiranistes) ha estat la següent:

1. Votació a favor de les diferents propostes econòmiques i socials.

Tot i el vot favorable som molt crítics amb la limitació quantitativa i qualitativa de les propostes, ja que caldran noves mesures valentes a favor dels treballadors, autònoms, petita i mitjana empresa, on cal tenir en compte als pagesos, ramaders i pescadors. L’interès general i la protecció de les classes populars passa al davant de la recuperació.

2. Abstenció a la pròrroga de l’Estat d’Alarma.

Cal tenir en compte que l’abstenció és una forma de col·laboració crítica amb el Govern, ja que si PP, VOX i Cs votessin en contra (en aquest cas han anunciat el vot favorable) l’abstenció permetria la seva convalidació. Aquesta abstenció (també s’abstindran EH-Bildu, BNG i la CUP) significa mantenir quatre crítiques importants:

• Demanem un major confinament a tot l’Estat, no poden prevaldre interessos econòmics per sobre de la salut i la protecció tal com recomanen científics i les experiències de gestió de la crisi en d’altres països (Xina).

• No acceptem l’aprofitament de la crisi per introduir un llenguatge patriòtic i militarista amb l’abús d’imatges d’uniformats i crides patriòtiques a la unitat. No és una qüestió d’ordre públic ni d’Unitat Nacional, és una crisi sanitària i de model socioeconòmic. Res a dir del desplegament de la UME (Unitat Militar d’Emergència). Crítics amb abusos policials emparats per la Llei Mordaça.

• Molt crítics amb el gust per la recentralització (complementàriament al llenguatge patriòtic i bel·licista) ja que el que cal es coordinar les competències sanitàries descentralitzades

• Cal una reflexió de fons de com les retallades han debilitat els serveis públics en general i el sistema de Sanitat Pública en particular, cal avançar amb valentia en debats vetats fins el moment per les regles neoliberals com la Renda Bàsica i la Banca Pública ja que només el comú pot salvar la majoria social treballadora.

23 març 2020
by Nuet
Comentaris tancats a Comunistes de Catalunya, un projecte nacional i de classe (article publicat a La Realitat)

Comunistes de Catalunya, un projecte nacional i de classe (article publicat a La Realitat)

Comunistes de Catalunya, un projecte nacional i de classe

Venim de lluny i anem més lluny encara. Cal recopilar l’aposta partidària feta, en els darrers quinze anys a Catalunya, per connectar amb un sentiment i una realitat majoritària a partir del 2010, la del fet nacional com a motor polític de canvi i transformació, especialment, com a resposta a la crisi social, econòmica i política que comença el 2008.

D’entrada, el debat de canvi estatutari (2003-2010) ja va significar un precedent important, doncs les limitacions polítiques del marc de l’Estat de les Autonomies ja suraven en l’ambient. Els canvis a l’Estatut volien significar la renovació, dins els paràmetres constitucionals, del pacte de 1978 però definint-lo de forma asimètrica i bilateral. L’exercici democràtic d’una major sobirania en l’execució de les polítiques públiques esdevenia necessària i, fins i tot, imparable per a millorar de forma efectiva la vida de la ciutadania en general i de la classe treballadora en particular.

La crisi del capitalisme globalitzat posava en crisi la mateixa democràcia i tots els seus paràmetres basats en la participació i lliure decisió de la ciutadania. Empenyia cap a escenaris que mostraven, sense rubor, el poder de les elits econòmiques i polítiques a l’hora de posar els seus interessos particulars per sobre de l’interès general.

No cal dir que en molts indrets del món la resposta fou conservadora, fomentant el racisme, la xenofòbia i el nacionalisme identitari i proteccionista, a cavall del qual han cavalcat relats, lideratges i organitzacions racistes i d’extrema dreta per frenar que l’alternativa fos encapçalada des de l’esquerra i les organitzacions populars. A Catalunya, però, la fortalesa de la seva societat civil organitzada, la renovació dels lideratges polítics i la mateixa crisi del sistema de partits i de representació política va originar una resposta pròpia que, cada cop més, ha anat ampliant la seva caracterització progressista.

En un primer moment, quan el President Artur Mas i CiU, esquitxats de corrupció i que venien d’encapçalar la gestió neoliberal del “Govern dels Millors” (amb un pacte de majoria parlamentària entre CiU i PP -2010-2012-, caracteritzat per les polítiques de les retallades), el 2012 es posen al capdavant de la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional assumint per primer cop la tesi independentista, tot semblava indicar que el nacionalisme conservador obraria el miracle i sobreviuria a la crisi política, transformant-se en independentista i passant de munyidor del Règim del 78 a factor de ruptura. En canvi, el resultat electoral del mateix 2012 i els esdeveniments d’aquests darrers 8 anys (amb la crisi i esclat de l’espai convergent), simplement, han demostrat que la pèrdua d’hegemonia conservadora és molt més lenta del desitjat però que el canvi d’eix ideològic, a poc a poc, és inevitable.

Per altra banda, la campanya catalanofòbica del PP contra l’Estatut a tot l’Estat també va anunciar en quin marc de lluita per l’hegemonia del pensament i l’acció política es desenvolupava el debat a l’Estat Espanyol. La dreta conservadora espanyola (caracteritzada per un fort nacionalisme espanyolista, provinent ja del franquisme i ara reconnectat amb dretes internacionals semblants) havia anat construint un relat hegemònic sobre la caracterització d’Espanya en l’època de José María Aznar, on el seu discurs contra ETA i la utilització partidària de les víctimes n’era una part fonamental.

La negació de la plurinacionalitat era la primera part de la negació del pluralisme i la diversitat i una forma de reinterpretació constitucional que convertia les institucions estatals i a l’Estat mateix en mecanismes de domini, polític i ideològic, al servei del manteniment econòmic, social i polític de l’statu quo del Règim del 78. La unitat d’Espanya i la Monarquia Borbònica esdevenien dos dels seus principals puntals i, com va comprovar-se, estaven disposats a tot per defensar-les.

En un primer moment, aquest domini dels aparells de l’Estat en un sentit ample (poder judicial, cúpula militar, cossos i forces de seguretat, institucions econòmiques i grans multinacionals espanyoles, partits polítics constitucionalistes, etc.) va sentir-se amenaçat pel Moviment 15-M (resposta popular i generacional a la crisi) i les vagues generals sindicals contra les polítiques laborals (Reformes Laborals de Zapatero i Rajoy). D’aquí la Llei Mordassa, la Reforma del Codi Penal, el reforçament executiu del Tribunal Constitucional i l’abdicació de Joan Carles I pel seu fill Felip VI (2014), per endurir i renovar els pilars econòmics i institucionals. El bipartidisme, però, estava tocat i el naixement de Podemos i les confluències a Catalunya, Galícia o País Valencià capgirava en els primers anys el taulell polític.

L’hegemonia conservadora sobre la idea d’Espanya, abans descrita, va capturar al PSOE i, com s’ha demostrat posteriorment, ha influït notablement sobre IU i Podemos. L’objectiu era fracturar el moviment republicà i evitar la seva suma, afegir el PSOE al bloc constitucionalista i evitar la col·laboració del republicanisme de caràcter obrerista amb el republicanisme independentista de Catalunya, Galícia i Euskadi. Així doncs, quan a Catalunya, a partir de 2017, s’accelera l’execució de l’agenda autodeterminista, el PSOE i el PSC tanquen files amb els poders oligàrquics conservadors econòmics i polítics, a la vegada que IU i Podemos pateixen importants divisions a l’hora de triar entre la repressió i la democràcia radical.

L’aposta comunista a Catalunya va conservar en tot moment una mirada nacional i de classe, ja el PCC era una raresa (com ho va ser el PSUC de 1936, al sumar el socialisme català al projecte comunista) pel fet de no dependre de disciplines de fora de Catalunya. El 2010 van recuperar-se els documents de la Conferència sobre el Fet Nacional de 1999 i van ser importants per articular la resposta del Partit a la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut; posteriorment, l’any 2013, el Comitè Central aprovava la política de la República Catalana de forma “lliurement federada” a la resta de pobles d’Espanya i aquesta quedava incorporada al naixement de Comunistes de Catalunya al Congrés d’Unitat de 2014.

Ara cal consolidar el gir a l’esquerra que el “procés” requereix per mantenir-lo amb suport popular ampli (la mobilització és el seu principal pulmó) i que segueixi sent una falca al règim del 78, de fet l’única falca, en aquest moment donat en què hi ha una creixent acceptació dins Podemos i IU de l’statu quo regnant. Cal abandonar definitivament qualsevol assimilació del procés al nacionalisme identitari i conservador (en el fons racista i etnicista), cal vincular-lo de forma descarada a les classes populars i, per tant, vinculat a un programa de transformació social i als valors del republicanisme i la solidaritat internacionalista. Cal seguir creient en la capacitat de reacció dels pobles d’Espanya (interessant la proposta d’un Adelante Andalucía emancipat de les polítiques centralistes) i cal seguir fent camí amb una combinació de mobilització i de gestió guanyadora que requereix majories molt àmplies de la plural societat catalana.

Joan Josep Nuet i Pujals

2 gener 2020
by Nuet
Comentaris tancats a Sobiranistes aposta per permetre la conformació d’un govern progressista integrat per PSOE i UP

Sobiranistes aposta per permetre la conformació d’un govern progressista integrat per PSOE i UP


Sobiranistes i la investidura de Pedro Sánchez: La formació política Sobiranistes aposta per permetre la conformació d’un govern progressista integrat per PSOE i UP

Sobiranistes podria abstenir-se, de forma crítica, finalment i permetre passar del bloqueig actual a disposar d’un govern del PSOE i UP, tot supeditat a:
1. Una agenda social, feminista, democràtica i mediambiental que abordi derogar les Reformes Laborals i la Llei Mordaça,l’actualització de les pensions i el SMI i proposi mides feministes i ecologistes.
2. Una nova etapa de diàleg entre Catalunya i l’Estat Espanyol, que aturi la repressió policial i judicial i que permeti iniciar una negociació per aconseguir l’autodeterminació de Catalunya. Un diàleg que faciliti el reconeixament dels presos i preses polítics, els exíliats i exiliades i la seva excarceració i tornada a Catalunya.
3. Una agenda antifeixista que aturi el creixament de l’extrema dreta i proposi una alternativa per a les classes populars.

La valoració del govern PSOE-UP serà en funció dels fets, adaptant els vots als mateixos.
Considerem imprescindible mantenir i augmentar la mobilització social, democràtica, ambiental i feminista com a veritable garantia per mantenir un programa progressista i els compromisos amb Catalunya.

Seguim apostant per la ruptura democràtica amb el règim del 78, règim borbònic incapaç de garantir els drets socials i democràtics, que obri perspectiva de canvis qualitatius de tipus constituent i que comporti “repúbliques” socials i democràtiques.

14 novembre 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Article publicat a Cuarto Poder: Perspectivas después del 10N

Article publicat a Cuarto Poder: Perspectivas después del 10N


Perspectivas después del 10N
“Para que haya legislatura, el PSOE debe abandonar el discurso electoral de criminalización del movimiento soberanista e independentista en Catalunya”
“Entre Madrid y Barcelona debe funcionar el teléfono rojo del diálogo de forma constante y debe apaciguarse la politiquería, el partidismo electoralista, la mirada corta y los egos personales”

Joan Josep Nuet El jueves, 14 de noviembre de 2019

Del 28 de abril al 10 de noviembre hay mucho mas que seis meses, las oportunidades presentes en el resultado electoral de la primavera han estado a punto de desaparecer en otoño con el crecimiento del PP y el ascenso de la ultraderecha de Vox, todo por culpa de la frivolidad de Pedro Sánchez y parte del equipo que le indujo a la repetición electoral. Esos cambios constantes de criterio van a pesar a la hora, ahora, de dar continuidad a la legislatura y a los acuerdos políticos imprescindibles para que esta nazca. Una estrategia no se improvisa a golpe de sondeo electoral ni de manías personales, nos jugamos demasiado.

Estamos en medio de una fase política de transición, con final de un periodo de crisis económica que puede convertirse de nuevo, con la desaceleración económica actual, en una nueva crisis, en la cual hay que impedir que se repita la fórmula de generalizar la precariedad, los recortes sociales y la devaluación salarial como forma de afrontarla, los índices de pobreza y exclusión social están ya al limite en nuestro país y la respuesta a la movilización social que ello conlleva no puede ser, de nuevo, la Ley Mordaza y la criminalización de la disidencia política y social como impuso el PP ante el 15M y el sindicalismo de clase después del 2008.

Estamos en una nueva fase en Catalunya, la injusta sentencia del Tribunal Supremo es el final de una etapa donde los tiempos se vivían aceleradamente. Ahora se impondrá una estrategia donde el medio y el largo plazo (con su acumulación de fuerzas incluida) irán configurando la salida democrática al conflicto que, sin duda, modificará las bases constitucionales del 78 ya que para una mayoría de catalanes, el Estado de las Autonomías es algo superado y un corsé inaguantable para sus aspiraciones nacionales. Pero, no nos equivoquemos, también para un modelo económico y social alternativo, esa es en parte la grandeza de la revuelta catalana.

Hay que analizar de nuevo los resultados electorales en Catalunya del 10N. El soberanismo no afloja, al contrario, refuerza sus posiciones y más temprano que tarde la mayoría social y política que pretende: 1-Abordar el conflicto desde bases democráticas de dialogo y no desde la represión policial y judicial; 2-Desjudicializar el debate, sacar a los presos políticos de la cárcel y recuperar a los exiliados; 3-Someter el debate político y social a las urnas, aceptando el resultado que estas proclamen, irá creciendo y convenciendo a mas y mas catalanes. A pesar del desplome de CS en Catalunya y su seguro traspase de votos al PSC, este ha perdido igualmente 171.000 votos, el discurso antiindependentista del PSOE debilita al PSC y le impide jugar un papel político relevante, en ser parte de la solución y no del 155.

Para que haya legislatura, el PSOE debe abandonar el discurso electoral de criminalización del movimiento soberanista e independentista en Catalunya, solo tiene que recuperar lo que ya dijo en otros momentos, me refiero (si vamos un poco mas lejos) al relato del PSC que defendía un referéndum acordado en su programa electoral en la etapa de Pere Navarro de Primer Secretario, a la propuesta de dialogo sin cortapisas con una figura de relator que defendía la Vicepresidenta Carmen Calvo hace unos meses o a las palabras de José Luis Rodríguez Zapatero condenando el uso del término “golpista” con que la derecha criminalizaba a un movimiento masivo y democrático.

Noviembre no es abril, el PSOE que nos ha hecho perder tiempo, esfuerzo y confianza con su errática posición no va ahora a meternos prisa, y si la tiene que se aplique a desandar parte de los errores cometidos. Como ha dicho el Vicepresidente de la Generalitat, Pere Aragonés, volvamos a la Declaración de Pedralbes como punto de inicio y empecemos a hablar para recuperar la confianza maltrecha.

Necesitamos perspectiva de miras y para ello algunos puntos son imprescindibles para sortear los momentos a corto plazo que pueden hacer naufragar el cambio progresista y democrático que queremos blindar:

1. Una agenda social, ambiental y feminista ambiciosa que comporte hechos concretos y mensajes alternativos ante los retos sociales y climáticos, que plante cara al patriarcado estructural y lo desmorone.
2. Una agenda antifascista y antirracista, no permitamos el neofranquismo, pero cuidado con la extrema derecha de palabras y gestos amables que habla de los problemas cotidianos de la clase trabajadora, el populismo racista penetra de forma silenciosa si el estado del bienestar desciende. No blanqueemos ni normalicemos su existencia.
3. Una agenda catalana de diálogo, que interprete la ley en favor de las soluciones políticas y no como martillo de herejes independentistas. El fin de la criminalización es imprescindible, la búsqueda de soluciones ante presos políticos y exiliados por sus ideas y acciones políticas. El fin de la criminalización del movimiento popular independentista y su represión policial y judicial.
En Madrid y en Barcelona deben imponerse estos criterios, con los cambios necesarios en cada lugar para hacerlos posibles. Entre Madrid y Barcelona debe funcionar el teléfono rojo del diálogo de forma constante y debe apaciguarse la politiquería, el partidismo electoralista, la mirada corta y los egos personales.

Es posible, está en nuestras manos, pero ya sabemos que el ser humano puede llegar a tropezar incluso tres veces en la misma piedra y en mayo del próximo año igual no hay una piedra sino un definitivo foso lleno de estacas.

21 octubre 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Comunicat de l’Equip Impulsor de la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista del 14D sobre la sentència del Tribunal Suprem i la mobilització popular de resposta

Comunicat de l’Equip Impulsor de la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista del 14D sobre la sentència del Tribunal Suprem i la mobilització popular de resposta


COMUNICAT DE LA CONVENCIÓ 14D SOBRE LA SENTÈNCIA DEL SUPREM I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES

L’Equip Impulsor de la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista que se celebrarà a la UPF de Barcelona el proper 14 de desembre, reunit avui 21 d’octubre vol comunicar:
1. Rebutgem el contingut de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders socials i polítics sobiranistes per les seves actuacions al setembre i octubre de 2017, més que un acte de justícia ens trobem davant una acció de càstig i venjança.
2. Reclamem l’amnistia dels condemnats i de la resta de causes judicials obertes contra tots els presos polítics que van sumant-se els darrers dies. La repressió judicial i policial de l’Estat és l’única resposta que de moment s’ha implementat davant del conflicte polític amb Catalunya. Manifestem la nostra solidaritat amb els centenars de persones agredides i ferides. La criminalització del jovent català i del moviment sobiranista representen una resposta violenta i per això exigim el replegament dels cossos policials front la mobilització democràtica, la sortida de la Policia Nacional i la Guardia Civil i la depuració de responsabilitats en els Mossos d’Esquadra i el Departament d’Interior.
3. Només l’exercici del dret d’autodeterminació podrà canalitzar democràticament els desitjos de justícia i llibertat que anhela la majoria de la societat catalana i estem convençuts que tard o d’hora això acabarà produint-se a pesar de les resistències existents.
4. Ens marquem com a perspectiva la construcció d’una República Catalana Social i Democràtica i cridem a la mobilització pacífica, sostinguda i popular com el camí per a fer-la possible.
Amnistia, Autodeterminació i República Catalana és la resposta
Equip Impulsor de la Convenció 14D
Barcelona 21 d’octubre de 2019