El Bloc de Joan Josep Nuet

Coordinador General d'EUiA i Diputat de Catalunya Sí Que es Pot

22 juliol 2016
by Nuet
0 comments

Article: Més ‘processisme’ no, gràcies/Mas ‘procesismo’ no, gracias

foto confe 3
Més ‘processisme’ no, gràcies
(article publicat a Catalunya Plural/El Diario.es

Joan Josep Nuet – Coordinador General d’EUiA i Diputat de Catalunya Sí Que es Pot
22/07/2016 – 06:00h

Les mobilitzacions a Catalunya per les seves llibertats nacionals entre l’11 de setembre del 2012 i el 9 de novembre del 2014 van esdevenir un factor molt positiu, expressió alhora de l’esgotament d’un sistema polític i territorial, l‘Estat de les Autonomies, i la il·lusió i l’esperança en canvis constituents que ens permetessin gaudir d’una major sobirania per poder decidir, directament, sobre molts temes de la nostra vida quotidiana que volíem millorar radicalment.

L’antiga CDC va veure en aquelles mobilitzacions l’oportunitat per superar la censura a la seva aposta inequívoca, per part del “Govern dels Millors” (2010-2012), per les polítiques d’ajust i retallades, realitzades en connivència durant aquests dos anys amb el PP català d’Alicia Sánchez Camacho.

Després, el procés va ser clau per entendre, primer, la col·laboració parlamentària d’ERC amb CiU (2012-2015) i, segon, la conformació de Junts pel Sí i la seva estratègia coordinada amb la CUP d’eleccions plebiscitàries pel 27 de setembre del 2015.

Després de la consulta del 9 de novembre del 2014, alguns partits i organitzacions socials van decidir redirigir el procés únicament cap a la independència, i abandonar el dret a decidir com a concepte democràtic més ample que va presidir els acords unitaris de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya de gener del 2013 i, posteriorment, els acords per la jornada i la pregunta de la consulta del 9-N.

Aquí s’inicia una deriva que segueix a dia d’avui. Aquells que no es declaren independentistes (més de la meitat de la societat catalana) han de ser progressivament assimilats no ja a un procediment democràtic per decidir o no aquest fet, sinó a una opció finalista predeterminada (d’independència sí o sí) que, fins i tot, hi ha qui defensa que no ha de ser sotmesa a decisió popular sinó declarada de forma unilateral.

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 i el seu resultat van ser valorats de forma ben diferent per diversos actors polítics i socials, però convocades sota l’ordenament jurídic i electoral vigent. Aquelles regles de joc amb les quals es va concórrer a la cita electoral no poden, doncs, generar un mandat democràtic (a la carta d’una majoria parlamentaria) que esdevingui d’obligat compliment pel conjunt del poble de Catalunya.

Només un referèndum d’autodeterminació té la legitimitat democràtica i pot generar la cohesió política i social per representar un veritable mandat democràtic sobre quina relació ha d’establir Catalunya amb la resta de pobles de l’Estat espanyol.

Aconseguir aquest referèndum no és una tasca senzilla, però insistir en la unilateralitat no només no aconsegueix el suport extern dels agents de dret internacional, la Unió Europea i les forces polítiques i socials de l’estat espanyol, sinó que empetiteix la base política i social del procés a casa nostra, el fa excloent i el sectaritza, vers aquella part de Catalunya que rebutja la unilateralitat i que, paradoxalment, es majoritària encara, encara que no mobilitzada com l’independentisme.

Darrerament s’afirma que el procés està paralitzat i s’ha entrat en l’anomenat “processisme”, una espècie de realitat virtual que manté viu el procés (indispensable per a la supervivència d’un espai polític expandit a partir del mateix) però només aparentment, ja que no té la força política i social necessària per abordar noves etapes.

S’ha volgut menystenir la capacitat dels aparells de l’estat espanyol per presentar resistències al canvi de l’ordre polític i jurídic constitucional del 78, s’ha frivolitzat amb la construcció d’aliances político-socials amb actors de l’estat que apostaven clarament pel dret a decidir dels pobles i l’obertura d’un procés constituent al conjunt d’Espanya, i en els darrers dies hem vist a grups parlamentaris catalans independentistes al Congrés abstenir-se o pactar amb el PP i C’s facilitant majories de Mesa i Presidència a la coalició conservadora anticatalana.

Dels que ja van pactar amb el PP les lleis d’estabilitat que ens escanyen, les reformes laborals o les rebaixes fiscals als poderosos no ens sorprèn, però les esquerres independentistes poden pensar seriosament que del “com pitjor, millor” en sortirà alguna cosa positiva per a les classes populars del nostre país?

La Comissió del Procés Constituent: una oportunitat perduda

Aquesta deriva processista intenta dinamitar els ponts polítics i socials que aposten pel treball conjunt entre federalistes, sobiranistes i independentistes. Ja vam observar com a la campanya electoral del 26-J ERC convertia a En Comú Podem en el seu enemic principal i objecte central de la majoria de les seves crítiques, molt més que al PP o CDC. També Catalunya Sí Que es Pot ha estat objecte al Parlament de crítiques sectàries per no abraçar el full de ruta independentista que va convertir Carles Puigdemont en President de la Generalitat, i atrevir-se a presentar una alternativa basada en la defensa de les classes populars.

El darrer cop de timó ha estat la malaurada Comissió del Procés Constituent del Parlament. Creada sota l’impuls de Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí Que es Pot per poder dialogar i consensuar les formes i continguts del procés constituent que aquestes forces defensen. Una vegada escoltada la primera tongada d’experts compareixents, de mutu acord, JxS i la CUP decideixen tancar-la i aprovar unes conclusions només amb la seva majoria, conclusions on realitzen un pas més en la gestualització, acordant realitzar una acció unilateral d’independència prèvia a l’inici d’un procés constituent.

Les potencialitats de la Comissió del Procés Constituent han estat sacrificades al servei de fer un nou salt al buit processista com a pagament per a què la CUP, de nou, salvi el Govern Puigdemont al setembre, sense que aquest modifiqui substancialment el seu conservadorisme en política fiscal, educativa o en projectes urbanístics especulatius.

Podríem citar encara uns quants conceptes més que s’afegeixen a aquest univers paral·lel que construeix el processisme: DUI, RUI, lleis de desconnexió, eleccions constituents, etc. Com més petit es fa el procés, més agosarats i grandiloqüents es tornen els termes i conceptes que s’enarboren i més creixen els atacs i les acusacions de traïdoria contra aquells defensors del dret a decidir que segueixen confiant en el diàleg, la fraternitat i la unitat civil del poble de Catalunya.

La ruïna del procés en mans dels processistes no és una bona notícia per a la democràcia i el canvi a Catalunya i Espanya. Només la força de la Catalunya popular pot redreçar el camí i convertir el procés en una veritable oportunitat per a la majoria social. Una vegada la dreta catalana i espanyola hagin exprimit l’invent només quedarà la gent, i això és una bona notícia.

Más ‘processisme’ no, gracias

Joan Josep Nuet – Coordinador general de EUiA y diputado de CSQP
21/07/2016 – 18:23h
Las movilizaciones en Catalunya por sus libertades nacionales entre el 11 de septiembre de 2012 y el 9 de noviembre de 2014 se convirtieron en un factor muy positivo, expresión a la vez del agotamiento de un sistema político y territorial, el Estado de las autonomías, y la ilusión y la esperanza en cambios constituyentes que nos permitieran disfrutar de una mayor soberanía para poder decidir, directamente, sobre muchos temas de nuestra vida cotidiana que queríamos mejorar radicalmente.

La antigua Convergència vio en aquellas movilizaciones la oportunidad para superar la censura a su apuesta inequívoca, por parte del “Gobierno de los Mejores” (2010-2012), por las políticas de ajuste y recortes, realizadas en connivencia durante esos dos años con el PP catalán de Alicia Sánchez Camacho.

Después, el proceso fue clave para entender, primero, la colaboración parlamentaria de ERC con CiU (2012-2015) y, segundo, la conformación de Junts pel Sí y su estrategia coordinada con la CUP de elecciones plebiscitarias el 27 de septiembre de 2015.

Tras la consulta del 9 de noviembre de 2014, algunos partidos y organizaciones sociales decidieron redirigir el proceso únicamente hacia la independencia, y abandonar el derecho a decidir como concepto democrático más amplio que presidió los acuerdos unitarios de la Declaración de Soberanía del Parlament de Catalunya de enero de 2013 y, posteriormente, los acuerdos para la jornada y la pregunta de la consulta del 9N.

Ahí se inició una deriva que sigue a día de hoy. Aquellos que no se declaran independentistas –más de la mitad de la sociedad catalana– deben ser progresivamente asimilados no ya a un procedimiento democrático para decidir o no este hecho, sino a una opción finalista predeterminada –de independencia sí o sí– que, incluso, hay quien defiende que no debe ser sometida a decisión popular sino declarada de forma unilateral.

Las elecciones al Parlament de Catalunya del 27 de septiembre de 2015 y su resultado fueron valorados de forma muy diferente por los diversos actores políticos y sociales, pero convocadas bajo el ordenamiento jurídico y electoral vigente. Aquellas reglas de juego con las que se concurrió a la cita electoral no pueden, pues, generar un mandato democrático (a la carta de una mayoría parlamentaria) que sea de obligado cumplimiento por el conjunto del pueblo de Catalunya.

Sólo un referéndum de autodeterminación tiene la legitimidad democrática y puede generar la cohesión política y social para representar un verdadero mandato democrático sobre qué relación debe establecer Catalunya con el resto de pueblos de España.

Conseguir este referéndum no es una tarea sencilla, pero insistir en la unilateralidad no sólo no consigue el apoyo externo de los agentes de derecho internacional, la Unión Europea y las fuerzas políticas y sociales de España, sino que empequeñece la base política y social del procés en nuestro país, lo hace excluyente y lo sectariza, frente a aquella parte de Catalunya que rechaza la unilateralidad y que, paradójicamente, es todavía mayoritaria, aunque no movilizada como el independentismo.

Últimamente se afirma que el procés está paralizado y que ha entrado en el llamado processisme una especie de realidad virtual que mantiene vivo el procés (indispensable para la supervivencia de un espacio político expandido a partir del mismo) pero sólo aparentemente, ya que no tiene la fuerza política y social necesaria para abordar nuevas etapas.

Se ha querido menospreciar la capacidad de los aparatos de España para presentar resistencias al cambio del orden político y jurídico constitucional del 78, se ha frivolizado con la construcción de alianzas político-sociales con actores del Estado que apostaban claramente por el derecho a decidir de los pueblos y la apertura de un proceso constituyente en el conjunto de España, y en los últimos días hemos visto a grupos parlamentarios catalanes independentistas en el Congreso abstenerse o pactar con el PP y Ciudadanos facilitando mayorías de Mesa y Presidencia a la coalición conservadora anticatalana.

De los que ya pactaron con el PP las leyes de estabilidad que nos estrangulan, las reformas laborales o las rebajas fiscales a los poderosos no nos sorprende, pero ¿pueden las izquierdas independentistas pensar seriamente que del “cuanto peor, mejor” saldrá algo positivo para las clases populares de nuestro país?

La Comisión del Proceso Constituyente: una oportunidad perdida

Esta deriva processista intenta dinamitar los puentes políticos y sociales que apuestan por el trabajo conjunto entre federalistas, soberanistas e independentistas. Ya observamos como la campaña electoral del 26J ERC convertía a En Comú Podem en su enemigo principal y objeto central de la mayoría de sus críticas, mucho más que PP o CDC. También Catalunya Sí Que es Pot ha sido objeto en el Parlament de críticas sectarias por no abrazar la hoja de ruta independentista que convirtió a Carles Puigdemont en Presidente de la Generalitat, y atreverse a presentar una alternativa basada en la defensa de las clases populares.

El último golpe de timón ha sido la desgraciada Comisión del Proceso Constituyente del Parlament, creada bajo el impulso de Junts pel Sí, la CUP y Catalunya Sí Que es Pot para poder dialogar y consensuar las formas y contenidos del proceso constituyente que estas fuerzas defienden. Una vez escuchada la primera tanda de expertos comparecientes, de mutuo acuerdo, JxS y la CUP deciden cerrarla y aprobar unas conclusiones sólo con su mayoría, conclusiones donde realizan un paso más en la gestualización, acordando realizar una acción unilateral de independencia previa al inicio de un proceso constituyente.

Las potencialidades de la Comisión del Proceso Constituyente han sido sacrificadas al servicio de dar un nuevo salto al vacío processista como pago para que la CUP, de nuevo, salve al Gobierno Puigdemont en septiembre, sin que éste modifique sustancialmente su conservadurismo en política fiscal, educativa o en proyectos urbanísticos especulativos.

Podríamos citar todavía algunos conceptos más que se añaden a este universo paralelo que construye el processisme: DUI, RUI, leyes de desconexión, elecciones constituyentes, etc. Cuanto más pequeño se hace el procés, más atrevidos y grandilocuentes se vuelven los términos y conceptos que se enarbolan y más crecen los ataques y las acusaciones de traición contra aquellos defensores del derecho a decidir que siguen confiando en el diálogo, la fraternidad y la unidad civil del pueblo de Catalunya.

La ruina del procés en manos de los processistes no es una buena noticia para la democracia y el cambio en Catalunya y España. Sólo la fuerza de la Catalunya popular puede enderezar el camino y convertir el procés en una verdadera oportunidad para la mayoría social. Una vez la derecha catalana y española hayan exprimido el invento sólo quedará la gente, y eso es una buena noticia.

15 juliol 2016
by Nuet
0 comments

Publico a Crític aquest article: Què cal fer a Catalunya després del 26-J

453
Què cal fer a Catalunya després del 26-J
Joan Josep Nuet divendres, 15 juliol

Passats uns dies del 26-J, m’atreveixo a reflexionar en veu alta i intentar proposar algunes idees pels difícils mesos que vénen.

Les coses no han anat tant de pressa com crèiem. La complexitat de la situació de crisi, on ja no serveix el vell règim però allò nou no apareix de forma automàtica, ens indica que la transició requerirà temps més llargs per aconseguir el veritable canvi. El bipartidisme està tocat, però no abatut, i encara conserva palanques de poder potentíssimes. L’operació de fer créixer C’s i l’esperpèntica negociació per formar govern a Espanya entre el 20-D i el 26-J han demostrat una gran capacitat per frenar la força indignada, fent entrar part de les seves potencialitats en confusió, recreant falses imatges i distorsions fantasmagòriques d’aquest espai polític i dels seus dirigents.

La feblesa amb la qual les classes populars i, especialment, la classe treballadora afronten la vida quotidiana, després de l’espoli generalitzat de drets i condicions de vida a què han estat sotmeses, ha anat reduint la ràbia inicial i les resistències. Primer minvant les mobilitzacions en general per a concentrar-se més en la mobilització electoral, i després fent entrar la política electoral en els mecanismes de dilució (repetició electoral inclosa) anteriorment descrits. Part d’aquests sectors populars exhaustos podrien abraçar més esperances en la promesa recuperació, basada en les “reformes” del PP i en la indispensable “estabilitat” exigida per realitzar-les, que en el canvi necessari de les polítiques d’austeritat.

Una força de canvi poc organitzada, amb dificultats operatives per coordinar les cultures polítiques sumades de forma ràpida i amb alta dependència de mecanismes de comunicació de masses, pot amb més facilitat ser víctima de campanyes de mentides i de por que, de facto, han dominat una part del discurs en l’interregne entre el 20-D i el 26-J i la fase final de la campanya electoral, amb el Brexit com a colofó.

Deures dels propers mesos
Cal passar doncs de la indignació a la proposta política i l’organització. Cal seguir mobilitzant. Aquests són els deures urgents dels propers mesos.

La victòria d’En Comú Podem a Catalunya i els més de cinc milions de vots d’Units Podem al conjunt de l’Estat són dades molt positives, impensables fa un any, però una vegada superat el llistó d’un suport electoral per sobre del 20%, cada punt percentual es converteix en una veritable conquesta de cors i raons que necessiten un desplegament intel·lectual i organitzatiu sense precedents en el món polític i social de les opcions alternatives de canvi.

Cal, doncs, organitzar-nos i dotar-nos d’un programa i d’un discurs polític més enllà de la campanya electoral, que estabilitzi el que ja tenim i que al mateix temps ofereixi la seguretat d’una proposta sòlida als sectors que per por, cansament o manca d’esperança, en el vot el 26-J han tornat a l’abstenció.

El Nou Espai que pot representar En Comú Podem com a nou subjecte polític ha de ser obert, molt obert, per atraure persones i organitzacions plurals ideològicament, que juntes es cohesionin al voltant dels objectius polítics i de l’acció mobilitzadora. Ha de funcionar com un moviment polític, no com un partit, profundament democràtic, i això vol dir també molt ben organitzat.

Un altre aspecte determinant és disposar d’un projecte per a Catalunya sòlid, alternatiu i viable. Una cosa són les eleccions municipals i generals, i una altra les eleccions al Parlament de Catalunya. En Comú Podem ha de liderar una proposta que tregui la política catalana de la situació de col·lapse en què es troba, no truncant les esperances i il·lusions desfermades per l’anomenat “procés”, sinó fent precisament que aquesta força mobilitzada es retrobi amb bona part de la Catalunya popular que, o bé hi ha participat de forma subordinada, o no hi ha participat, negant i rebutjant el caràcter emancipador del procés.

Cal repensar el procés, que presenta un full de ruta i un mandat del 27-S amb signes d’esgotament i desconcert
Ha de quedar clar que no hi ha cap esperança que a l’actual procés, dissenyat i protagonitzat per una part de la societat política i civil catalanes, s´hi afegeixi de forma “decorativa” bona part de la Catalunya social i política que aspira a canvis profunds de caràcter constituent d’un nou estatus polític per a Catalunya. Cal repensar el procés, que presenta un full de ruta i un mandat del 27-S amb signes d’esgotament i desconcert. Cal apostar per lideratges que exerceixin la sobirania veritable dels pobles en tots els sentits, per sobre de meres declaracions.

Cal liderar, des de la Catalunya popular, un nou projecte on la sobirania entesa com acció democràtica entronqui amb el bo i millor del catalanisme popular al llarg de la nostra història, i el faci actual per a la Catalunya d’avui. La caracterització social i democràtica d’aquest projecte és part indestriable de la seva definició i de la seva raó de ser, i de cap de les maneres pot ser posposada o relativitzada en funció d’una premissa superior.

Aquest projecte ha de treballar amb la fraternitat com a base del diàleg, i amb acords entre pobles lliures i iguals dins un nou marc europeu que superi críticament l’actual projecte de la UE. Només aquest tipus de cooperació pot superar l’esgotada fase d’unilateralitat actual i aconseguir la majoria política i social necessària per dur-lo a terme.

Avui amb el referèndum no n’hi ha prou, a pesar de ser una idea democràtica irrenunciable
Avui amb el referèndum no n’hi ha prou, a pesar de ser una idea democràtica irrenunciable. El procés constituent no subordinat, i fins i tot la desobediència civil davant de possibles accions reaccionàries de la dreta nacionalista espanyola, estan sobre el taulell, al temps que seguim teixint les aliances i complicitats a Espanya i Europa per superar els cadenats oligàrquics que empresonen, en múltiples sentits, els diferents pobles.

5 juliol 2016
by Nuet
Comentaris tancats a Resolució del Consell Nacional d’EUiA sobre el resultats electorals del 26J

Resolució del Consell Nacional d’EUiA sobre el resultats electorals del 26J

NUET VOTANT
RESOLUCIÓ DEL CONSELL NACIONAL D’EUiA, DE VALORACIÓ DELS RESULTATS DE LES ELECCIONS GENERALS DEL 26 DE JUNY DE 2016. (Aprovada per 49 vots a favor, 5 abstencions, i cap vot en contra).

1- EUiA felicita En Comú Podem per la victòria a Catalunya en aquestes eleccions generals, i agrair a 848.526 catalans i catalanes que ens hagin fet confiança. Per segona vegada, aquesta força transformadora guanya unes eleccions generals a Catalunya. Valorem molt positivament aquest fet, perquè no ha estat una campanya fàcil, a pesar de sortir com a favorits en totes les enquestes: En Comú Podem ha rebut atacs diaris de tots els seus adversaris polítics, sense excepció, i amb una gran part dels mitjans de comunicació, públics i privats, clarament a la contra, en un clima enrarit per les campanyes de la por i per la desqualificació barroera cap a les forces de canvi.

2- Felicitem a totes les persones i actors confluents que han fet campanya explicant les nostres propostes de canvi social, democràtic, i nacional, valorades novament com les millors per les classes populars d’aquest país, als candidats i candidates que han explicat arreu el programa i els valors d’En Comú Podem, al cap de llista de la confluència, Xavier Domènech, que ha liderat amb convicció i empatia aquest projecte col·lectiu guanyador, així com volem felicitar a les persones electes de la candidatura: 12 diputats i diputades, i 4 senadors i senadores que ens representaran a les Corts Generals.

3- EUiA fa un reconeixement a la feina feta per la seva afiliació i assemblees de base; molta gent s’ha implicat a fons en fer campanya, posant tot el nostre actiu humà i de continguts al servei de la confluència i de la seva victòria, distribuint materials i propaganda, fent actes, en l’activisme comunicatiu a les xarxes, i en l’elaboració programàtica.

4- EUiA ha vingut encertant amb una posició política favorable als acords de confluència, que una majoria de la societat catalana ha tornat a recolzar a les urnes de manera clara. EUiA, pel que respecta a Catalunya, ha assolit en aquesta campanya els objectius polítics que s’havia marcat:
-Fer una candidatura de confluència catalana unitària al màxim.
-Contribuir a que aquesta candidatura tornés a guanyar les eleccions a Catalunya.
-Obtenir representació a les Corts, amb els companys Joan Mena i Félix Alonso, que seran diputats electes d’En Comú Podem al Congrés.

5- Fem un repàs d’algunes de les dades a Catalunya, per entendre millor la victòria d’En Comú Podem (ECP), i com han evolucionat la resta de forces polítiques catalanes:
-ECP ha estat primera força a Catalunya amb 848.526 vots, un 24,51%, repetint 12 diputats i diputades i 4 senadors i senadores. Això suposa perdre un 0,20% (81.354 vots) respecte el 20D.
-ECP ha estat primera força a les províncies de Barcelona (690.477 vots, 26,23%; al 20D, 768.235 vots, 26,88%) i de Tarragona (75.021 vots, 21,84%; al 20D, 77.036 vots, 20,64%), i tercera força a les províncies de Girona (53.054 vots, 17,30%; al 20D, 54.071 vots, 16,26%) i Lleida (29.974 vots, 16,64%; al 20D, 30.538 vots, 15,37%), augmentant percentatge a Tarragona, Lleida, i Girona.
-ECP ha guanyat les eleccions a tres capitals de província (Barcelona, Tarragona i Lleida), als 5 municipis que composen el Barcelonès, a 28 dels 30 municipis que composen el Baix Llobregat, a 16 dels 23 municipis del Vallés Occidental, a 19 dels 39 municipis del Vallés Oriental, a 16 dels 30 municipis de Maresme, als 6 municipis que composen el Garraf, i a diverses capitals de comarca i ciutats mitjanes del conjunt del territori, com Tortosa, Reus, El Vendrell, Blanes, Lloret, Pont de Suert, entre altres. ECP és primera força en 12 capitals de comarca (les més poblades), en 4 és segona força, i en 26 la tercera força. En 15 capitals es puja en nombre de vots, sent l’única candidatura que aconsegueix ser entre la primera i la tercera força en totes les capitals de comarca.
-Si analitzem per municipis, ECP manté uns resultats similars als obtinguts en el 20D, revalidant la victòria a 173 municipis (181 el 20D), bàsicament en els municipis més poblats de Catalunya, distribuïts principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona i la costa de Tarragona. ERC ha aconseguit imposar-se 474 municipis, i CDC a 268 municipis. El PSC s’ha imposat en 20 municipis, el PP en 12 i Ciutadans en cap.
-A Barcelona ciutat es baixa lleugerament (196.205 vots, 25,68%, guanyant 8 dels 10 districtes; al 20D, 218.080 vots, 26,57% guanyant a 8 dels 10 districtes), però encara per sobre del resultat de Barcelona en Comú a les eleccions municipals (176.337 vots, un 25,21%, es va guanyar en 6 de 10 districtes).
-ERC es consolida com la segona força política del país, incrementant la distància amb CDC, quedant segona a Barcelona i Tarragona, i primera força a Lleida i Girona guanyant a CDC, augmentant en vot i percentatge (629.294 vots, 18,17%; al 20D, 601.782 vots, 15,99%), mantenint 9 escons, i augmentant de 6 a 10 senadors, que li pren a CDC (de 6 a 2 senadors/es).
-CDC queda quarta força en vots (481.839 vots, 13,92%; al 20D, 565.501, un 15,08%) i tercera en escons (8).
-El PSC aguanta resultats en les zones metropolitanes, i queda tercera força en vots (558.033 vots, 16,12%; al 20D, 589.021, un 15,70%), i quarta en escons, baixant de 8 a 7 escons en perdre la representació a Lleida, i continua sense representació al Senat.
-El PP, seguint la tendència de la resta de l’Estat, millora resultats en tots els aspectes, més vot, més percentatge, i més escons, cosa que li permet superar a Ciutadans respecte el 20D. El PP a Catalunya obté 462.637 vots, un 13,36% (al 20D, 418.369 vots, 11,12%), i passa de 5 a 6 escons.
-Ciutadans aguanta els seus 5 escons, però s’enfonsa en vot i percentatge, passant a ser la última força política amb representació parlamentària (378.445 vots, 10,93%; al 20D, 490.872 vots, 13,05%).
-En global, el resultat a Catalunya suposa que l’electorat ha donat suport majoritàriament a les forces d’esquerres, sobiranistes, i partidàries del dret a decidir, quedant relegades PP i Ciutadans, 5a i 6a força respectivament. El vot continua sent molt volàtil, hi ha factors comunicatius, generacionals, de conjuntura, que poden fer variar els resultats depenent del tipus d’eleccions, però el repte ha de ser consolidar aquesta tendència amb més organització, més arrelament social, i més mobilització que acompanyi l’avenç institucional, de cara a plasmar aquests resultats en qualsevol altre convocatòria electoral.
-Així mateix, valorem negativament l’augment de l’abstenció a Catalunya fins un 34,39% del cens, i ens segueix preocupant que una part de la població, sistemàticament, s’abstingui en qualsevol contesa electoral.

6- En Comú Podem ha tornat a demostrar la seva potencialitat com instrument electoral, ha posat de manifest l’efecte multiplicador de la suma de persones i organitzacions en un projecte comú guanyador, amb fort lideratge social i ciutadà, i en la línia del que la 6a Assemblea d’EUiA va definir com Nou Espai, volem que evolucioni cap a ser un nou subjecte polític català unitari en els propers mesos.
Els bons resultats electorals de la unitat son indiscutibles, però les mancances organitzatives, o de relació entre forces confluents, han de ser revisades i millorades, així com donar dimensió social i mobilitzadora a aquest nou instrument. Guanyar en l’esfera electoral/institucional és important, però aquest fet per si sol, és insuficient per portar a terme els canvis en profunditat que proposem; és necessita també la complicitat d’un teixit social potent per generar alternatives des de la pròpia societat, i per resistir els atacs que vindran en els propers temps per ofegar qualsevol possibilitat de canvi, que obligaran a una forta mobilització social organitzada. La lluita per l’hegemonia social, política i cultural és una carrera de fons, que necessita d’organització estable i quotidiana, als territoris, als centres de treball, als centres d’estudi, en general, allà on es desenvolupa el capitalisme i el seus valors. La maquinaria electoral i la presència mediàtica poden ser insuficients davant la capacitat dels poders financers de condicionar els escenaris polítics i l’acció política dels governs de canvi, i per això, és necessita una societat civil activa, amb quadres socials que empenyin des de baix els canvis que la majoria social reclama i que les institucions per si soles no poden portar; això no s’improvisa, cal una organització política amb aquest capteniment i empeltada en aquesta acció social, que només pot tenir èxit si es capaç d’aplegar el major nombre de forces i persones, si és capaç d’aglutinar i construir un nou espai social i polític de canvi alternatiu al model social conservador de les forces partidàries del statu quo.
7- A nivell estatal, els resultats no han estat els que volíem, ni com EUiA, ni com En Comú Podem, ni com Unidos Podemos i la resta de confluències. No hem pogut derrotar al PP, ni ser la primera força de progrés, ni en vots ni en escons; s’allunya la possibilitat d’un govern de canvi, que igualment seguim reclamant perquè hi ha escons suficients al nou Congrés per evitar que Rajoy torni a ser President, i posar en marxa els canvis socials, democràtics, i institucionals que la majoria social reclama.
Estem en un període de transició cap a un nou sistema de partits polítics més plural, marcat per la inestabilitat i les dificultats per poder formar govern, però que ha reforçat al PP com a primera força política, en un escenari europeu i mundial d’involució social i democràtica, on aspectes com el Brexit, o les campanyes difamatòries diàries contra les forces de canvi, han influït segur en el comportament electoral, així com el cansament d’una part important de la població davant del bloqueig de la política espanyola. Les campanyes de la por, i la repetició electoral, han afectat negativament a les forces de canvi, perquè han desmobilitzat a una part del seu electorat, o l’han mogut cap a opcions més conservadores. Algunes dades per il·lustrar els resultats estatals:
-El PP ha guanyat les eleccions en vots i en escons, i és la primera força al Congrés (137 escons, 123 al 20D) i al Senat (130 escons, 124 al 20D). Ha incrementat en vots i percentatge (7.906.185 vots, 33,03%; al 20D, 7.236.965 vots, 28,71%), ha aconseguit ser primera força a Madrid, tant a la capital com a la Comunitat Autònoma, i així mateix ser primera força a Andalusia, Galicia, País Valencià, Aragó, Castella Lleó, Castella- La Manxa, La Rioja, Astúries, Cantabria, Illes Balears, Illes Canàries, Múrcia, Navarra, Ceuta i Melilla.
-El PSOE ha fracassat en el seu intent de superar a Rajoy, i no ha guanyat a cap Comunitat Autònoma (al 20D, va guanyar a Andalusia i Extremadura). Pedro Sánchez ha quedat tercer a Madrid per darrera de Rajoy i Iglesias, però ha guanyat a Rivera respecte el 20D, i també s’ha vist superat electoralment per Unidos Podemos o candidatures de confluència a Catalunya, Euskadi, País Valencià, Illes Balears, i Navarra.
-Unidos Podemos no ha obtingut els resultats esperats, ni en vots ni en escons. No només no s’ha donat efecte multiplicador de la confluència, si no que en molts llocs ni tan sols ha sumat aritmèticament els resultats del 20D que Podemos i IU-UP havien aconseguit per separat. Encara així, es consolida com a tercera força en vots (3.201.170 vots, 13,37%; al 20D, 4.125.367 vots, 16,37%) i en escons (45; el 20D, 44), a més d’aconseguir 8 escons al Senat (9 al 20D). Cal destacar la seva victòria en vots i escons (de 5 a 6) a Euskadi, i haver estat segona força a Madrid, Illes Balears, i Navarra. El que resulta evident és que, si no s’hagués fet l’acord entre IU i Podemos, els resultats haguessin estat pitjors, per que la fragmentació electoral i el repunt del PP, juntament amb l’efecte majoritari de la llei d’Hondt a les circumscripcions més petites, hauria suposat segurament una major pèrdua d’escons.
-Les confluències En Marea (Galicia) i Compromís-Podemos (País Valencià) han obtingut resultats també per sota d’allò esperat. En Marea ha passat de segona a tercera força a Galicia, sent superada pel PSOE en vots i escons, i havent passat de 6 a 5 escons al Congrés, i de 2 a 1 escó al Senat. La coalició A la Valenciana repeteix com a segona força en vots i en escons al País Valencià (655.895 vots, 25,37%; al 20D, 785.512 vots, 29,3%, si sumem el que Compromís-Podem i EUPV havien obtingut per separat), repetint els 9 escons al Congrés, i augmentant de 1 a 3 la representació al Senat, però no ha sumat respecte el 20D, no podent evitar la victòria i l’increment de vots i escons del PP valencià.
A pesar de no ser el resultat esperat, cal posar en valor el conjunt dels 71 escons de les forces de canvi com una base important per construir el futur, i per resistir els atacs que continuaran venint als drets socials i a les llibertats democràtiques.
-Per últim, una de les grans perdedores aquestes eleccions ha estat Ciutadans, que queda com quarta força en vots (3.123.769 vots, 13,05%; al 20D, 3.514.528 vots, 13,94%) i escons (de 40 a 32), i sense cap representant al Senat. Especialment negatius son els seus resultats a Catalunya, on queda sisena força en vots i en escons, i a Euskadi o Navarra, on no treu representació.

8- El resultat d’aquestes eleccions generals tindrà impacte en la política catalana: la nova victòria de la candidatura d’En Comú Podem, el resultat d’ERC al alça i per sobre de CDC, i la desfeta de Ciutadans, mostren que és possible una alternativa d’esquerres que porti el canvi social i democràtic, i que permeti superar la situació de bloqueig en que ha quedat la política catalana després del 27-S i de l’anunci d’una qüestió de confiança per setembre per part del President Puigdemont en no poder aprovar els pressupostos. Però per fer realitat aquesta alternativa, per una banda, necessitem construir i concretar el nou subjecte polític català que ara s’ha expressat només electoralment amb la fórmula En Comú Podem; i per l’altra, unes bases d’entesa mínimes entre les forces de progrés en els tres eixos fonamentals (social, democràtic, i nacional, amb perspectiva constituent), per desbancar CDC de la Presidència de la Generalitat i, al mateix temps, aturar al neocentralisme.
S’ha tornat a mostrar majoritària la proposta d’En Comú Podem del referèndum, que ha de continuar sent el punt de trobada que aplegui a una gran majoria de la societat catalana per resoldre el conflicte amb l’Estat, on a més, ja es sumen més de 5 milions de vots a favor de que es reconegui el dret a l’autodeterminació i la plurinacionalitat de l’Estat; i s’ha de tenir consciència a la vegada que, la victòria i creixement del PP dificulta l’assoliment immediat de la seva convocatòria, però no invalida el seu plantejament com a opció política de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític.
També té una dimensió europea el resultat de les eleccions a Espanya: ràpidament diversos sectors del stablishment europeu han tornat a cridat a un pacte entre PP, PSOE i Ciutadans, conscients de que no els interessa que més governs d’Estats membres de la UE puguin posar en qüestió les polítiques d’austeritat pressupostària als països del Sud d’Europa, ni que puguin introduir canvis en l’actual estructura política i territorial de la UE, en plena crisi pel Brexit.

17 febrer 2016
by Nuet
Comentaris tancats a La meva intervenció al Parlament a la 1ra. compareixença del Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, Raul Romeva

La meva intervenció al Parlament a la 1ra. compareixença del Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, Raul Romeva

La presidenta
Gràcies, senyor diputat. És el torn del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que és Pot i, en el seu nom, l’il·lustre diputat Joan Josep Nuet.
Joan Josep Nuet i Pujals
Gràcies, presidenta. Si no li sap malament, el nostre grup dividirà la intervenció, també, amb el diputat i, per tant, farem dues intervencions dins del mateix temps. Bé, jo també saludar la presència del conseller i de tot l’staff de la conselleria. Crec que avui és el dia on posem de llarg l’estratègia de la conselleria.
Fem el primer debat estratègic de, globalment, quines són les ambicions, quin és el projecte i, després, evidentment, l’anirem avaluant de mica en mica i, possiblement, també tros a tros, perquè, evidentment, és una conselleria immensa, amb moltes responsabilitats i, per tant, de cada una d’elles podrien merèixer, per si sola, quasi un debat monogràfic, no? Però sí cinc aspectes que volia destacar. La primera: a nosaltres ens trobarà sempre en la defensa de l’acció exterior del Govern de Catalunya, i creiem fermament, pensem, que és una competència estatutària, pensem que tenim una llei d’acció exterior a desenvolupar i, a més, la mateixa Llei d’acció exterior de l’Estat espanyol aprovada a la passada legislatura deix ben clar que hi ha d’haver una coordinació entre l’acció exterior de l’Estat i l’acció exterior de les comunitats autònomes. Per tant, estem complint res més que el mandat estatutari i el mandat constitucional. És la nostra obligació fer això i fer-ho bé i, per tant, en aquest aspecte, doncs, que vagi per endavant aquesta declaració de principis, important i necessària en aquest moment en què alguns i algunes volen sembrar dubtes. Per nosaltres no n’hi ha cap; el que hi ha és un debat polític, legítim, on cada u té la seva opinió, però el Govern de Catalunya ha de fer el que li toca.
En segon lloc, el nostre patriotisme no es mesura en funció de la dimensió de la bandera. El nostre patriotisme està molt lligat a resoldre els anhels i les necessitats de la gent que viu a Catalunya i d’aquells catalans i catalanes que viuen arreu del món i, per tant, aquest és el nostre concepte primigeni de l’acció exterior.
Estem aquí per ajudar a la gent de dins cap enfora, com vostè ha dit, i de fora cap endins, perquè avui, en el món globalitzat, tot està interrelacionat i, per tant, l’acció política al nostre país és impensable sense una relació contínua i positiva amb l’entorn exterior. I sí, hi han 128 comunitats de catalans i catalanes arreu del món, en 41 països, i necessiten l’acció exterior del Govern de la Generalitat. I dir també, en aquest sentit, que aquesta acció exterior no la veiem com una competència amb accions exteriors d’altres. Quines? La del Govern de l’Estat espanyol i la de la Unió Europea. Perquè hem de ser conscients que l’Estat espanyol té, evidentment, una acció exterior, una estructura exterior: unes ambaixades, uns consolats, unes delegacions permanents; i la Unió Europea, també. I, per tant, la primera obligació que, sens dubte, té el Govern i la conselleria d’Acció Exterior és coordinar-se amb l’acció exterior dels altres agents polítics, com a mínim, els més propers: l’Estat espanyol i la Unió Europea. I, sens dubte, aquest és un debat i un diàleg complex, perquè a vegades tenim governs que no ens agraden, però no el de l’Estat espanyol, és que el de la Unió Europea, Déu n’hi do: construint el projecte europeu de forma molt oligàrquica, d’esquena a la ciutadania de la Unió Europea. I, per tant, a vegades, crítiques que alguns i algunes troben normals vers l’acció de govern de l’Estat espanyol amb la majoria absoluta del Partit Popular, no entenem com no les reprodueixen amb igual intensitat amb accions del govern de la Unió Europea governats pels mateixos partits en l’àmbit europeu. Perquè són les mateixes pràctiques d’opacitat i de Govern d’esquena a la gent. Per tant, col·laboració.
Amb nosaltres sempre hi trobarà col·laboració, no competència. No hem de fer la competència, i els debats polítics s’han de fer on toca però, evidentment, el que no hem de fer és una confrontació política amb altres governs d’altres institucions a partir de l’acció exterior del Govern de la Generalitat, perquè aquí perdrem esforços i esmerçarem uns esforços que no són adequats. El que hem de fer és criticar el Govern de l’Estat espanyol quan els ambaixadors d’Espanya donen respostes esbiaixades al que veritablement està passant a Catalunya, i criticar això. Però, torno a dir-ho: vostè sap que hi ha líders europeus que manifesten la mateixa opinió en el marc de la Unió Europea, i també això ho hem de criticar. Per tant, aquest és el nostre punt de vista. Miri, nosaltres desitgem que li vagi. Així de clar, que li vagi bé. Com més bé li vagi, millor per a tots, i, per tant, els seus fracassos seran uns fracassos de Catalunya i dels interessos de la majoria de catalans i catalanes. I, en tot cas, si hi han accions concretes al seu govern que no ens agraden, ja ho direm.
No el jutjarem per les seves intencions, que d’entrada dir-li que la música que ens ha presentat sona bé, però vostè sap que volem lletra. I la lletra l’anirem explicant amb el temps. Acabo amb dos aspectes. El primer: ens preocupa molt la cooperació. Han sigut cinc anys de desert. I no sé si vostè està en condicions de plantar ara algunes flors. Ho volem saber. Ens ha ofert un pla, un pla 2015-2018 amb un objectiu de pujar, en els recursos propis de la Generalitat, el 0,4; parlem-ne. Ens interessa la música, però quan arribin els pressupostos sabrem si la seva lletra connecta amb la música del seu discurs. Ho sabem, esperem que sí i desitgem que això li surti bé. I, finalment, sí, volem ser referència en drets humans, en pau i en memòria històrica, davant de la comunitat internacional explicant el que fem a Catalunya, i que ho podem fer millor o més bé que d’altres. I, per tant, és important desenvolupar aquest tema. És important que en el tema de drets humans, pau i memòria històrica, siguem un referent al món i que es conegui el que fa el Govern de Catalunya, el que fa Catalunya, especialment la seva societat civil. Pensi que tant en el tema de la cooperació, com el tema drets humans, com el tema pau, la societat civil catalana és una gran ambaixadora al món.
Ens coneixen, a vegades, més pel que fa el Govern, pel que fan algunes organitzacions no governamentals, alguns instituts de referència internacional. S’han de cuidar. Necessiten recursos, necessiten diàleg, necessiten que el Govern els ajudi en moments de dificultat econòmica.
I res més, i li passo la paraula al meu company.

17 febrer 2016
by Nuet
Comentaris tancats a La meva intervenció al Parlament davant la 1ra. compareixença de Raul Romeva, Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya

La meva intervenció al Parlament davant la 1ra. compareixença de Raul Romeva, Conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya

La presidenta
Gràcies, senyor diputat. És el torn del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que és Pot i, en el seu nom, l’il·lustre diputat Joan Josep Nuet.
Joan Josep Nuet i Pujals
Gràcies, presidenta. Si no li sap malament, el nostre grup dividirà la intervenció, també, amb el diputat i, per tant, farem dues intervencions dins del mateix temps. Bé, jo també saludar la presència del conseller i de tot l’staff de la conselleria. Crec que avui és el dia on posem de llarg l’estratègia de la conselleria.
Fem el primer debat estratègic de, globalment, quines són les ambicions, quin és el projecte i, després, evidentment, l’anirem avaluant de mica en mica i, possiblement, també tros a tros, perquè, evidentment, és una conselleria immensa, amb moltes responsabilitats i, per tant, de cada una d’elles podrien merèixer, per si sola, quasi un debat monogràfic, no? Però sí cinc aspectes que volia destacar. La primera: a nosaltres ens trobarà sempre en la defensa de l’acció exterior del Govern de Catalunya, i creiem fermament, pensem, que és una competència estatutària, pensem que tenim una llei d’acció exterior a desenvolupar i, a més, la mateixa Llei d’acció exterior de l’Estat espanyol aprovada a la passada legislatura deix ben clar que hi ha d’haver una coordinació entre l’acció exterior de l’Estat i l’acció exterior de les comunitats autònomes. Per tant, estem complint res més que el mandat estatutari i el mandat constitucional. És la nostra obligació fer això i fer-ho bé i, per tant, en aquest aspecte, doncs, que vagi per endavant aquesta declaració de principis, important i necessària en aquest moment en què alguns i algunes volen sembrar dubtes. Per nosaltres no n’hi ha cap; el que hi ha és un debat polític, legítim, on cada u té la seva opinió, però el Govern de Catalunya ha de fer el que li toca.
En segon lloc, el nostre patriotisme no es mesura en funció de la dimensió de la bandera. El nostre patriotisme està molt lligat a resoldre els anhels i les necessitats de la gent que viu a Catalunya i d’aquells catalans i catalanes que viuen arreu del món i, per tant, aquest és el nostre concepte primigeni de l’acció exterior.
Estem aquí per ajudar a la gent de dins cap enfora, com vostè ha dit, i de fora cap endins, perquè avui, en el món globalitzat, tot està interrelacionat i, per tant, l’acció política al nostre país és impensable sense una relació contínua i positiva amb l’entorn exterior. I sí, hi han 128 comunitats de catalans i catalanes arreu del món, en 41 països, i necessiten l’acció exterior del Govern de la Generalitat. I dir també, en aquest sentit, que aquesta acció exterior no la veiem com una competència amb accions exteriors d’altres. Quines? La del Govern de l’Estat espanyol i la de la Unió Europea. Perquè hem de ser conscients que l’Estat espanyol té, evidentment, una acció exterior, una estructura exterior: unes ambaixades, uns consolats, unes delegacions permanents; i la Unió Europea, també. I, per tant, la primera obligació que, sens dubte, té el Govern i la conselleria d’Acció Exterior és coordinar-se amb l’acció exterior dels altres agents polítics, com a mínim, els més propers: l’Estat espanyol i la Unió Europea. I, sens dubte, aquest és un debat i un diàleg complex, perquè a vegades tenim governs que no ens agraden, però no el de l’Estat espanyol, és que el de la Unió Europea, Déu n’hi do: construint el projecte europeu de forma molt oligàrquica, d’esquena a la ciutadania de la Unió Europea. I, per tant, a vegades, crítiques que alguns i algunes troben normals vers l’acció de govern de l’Estat espanyol amb la majoria absoluta del Partit Popular, no entenem com no les reprodueixen amb igual intensitat amb accions del govern de la Unió Europea governats pels mateixos partits en l’àmbit europeu. Perquè són les mateixes pràctiques d’opacitat i de Govern d’esquena a la gent. Per tant, col·laboració.
Amb nosaltres sempre hi trobarà col·laboració, no competència. No hem de fer la competència, i els debats polítics s’han de fer on toca però, evidentment, el que no hem de fer és una confrontació política amb altres governs d’altres institucions a partir de l’acció exterior del Govern de la Generalitat, perquè aquí perdrem esforços i esmerçarem uns esforços que no són adequats. El que hem de fer és criticar el Govern de l’Estat espanyol quan els ambaixadors d’Espanya donen respostes esbiaixades al que veritablement està passant a Catalunya, i criticar això. Però, torno a dir-ho: vostè sap que hi ha líders europeus que manifesten la mateixa opinió en el marc de la Unió Europea, i també això ho hem de criticar. Per tant, aquest és el nostre punt de vista. Miri, nosaltres desitgem que li vagi. Així de clar, que li vagi bé. Com més bé li vagi, millor per a tots, i, per tant, els seus fracassos seran uns fracassos de Catalunya i dels interessos de la majoria de catalans i catalanes. I, en tot cas, si hi han accions concretes al seu govern que no ens agraden, ja ho direm.
No el jutjarem per les seves intencions, que d’entrada dir-li que la música que ens ha presentat sona bé, però vostè sap que volem lletra. I la lletra l’anirem explicant amb el temps. Acabo amb dos aspectes. El primer: ens preocupa molt la cooperació. Han sigut cinc anys de desert. I no sé si vostè està en condicions de plantar ara algunes flors. Ho volem saber. Ens ha ofert un pla, un pla 2015-2018 amb un objectiu de pujar, en els recursos propis de la Generalitat, el 0,4; parlem-ne. Ens interessa la música, però quan arribin els pressupostos sabrem si la seva lletra connecta amb la música del seu discurs. Ho sabem, esperem que sí i desitgem que això li surti bé. I, finalment, sí, volem ser referència en drets humans, en pau i en memòria històrica, davant de la comunitat internacional explicant el que fem a Catalunya, i que ho podem fer millor o més bé que d’altres. I, per tant, és important desenvolupar aquest tema. És important que en el tema de drets humans, pau i memòria històrica, siguem un referent al món i que es conegui el que fa el Govern de Catalunya, el que fa Catalunya, especialment la seva societat civil. Pensi que tant en el tema de la cooperació, com el tema drets humans, com el tema pau, la societat civil catalana és una gran ambaixadora al món.
Ens coneixen, a vegades, més pel que fa el Govern, pel que fan algunes organitzacions no governamentals, alguns instituts de referència internacional. S’han de cuidar. Necessiten recursos, necessiten diàleg, necessiten que el Govern els ajudi en moments de dificultat econòmica.
I res més, i li passo la paraula al meu company.

24 desembre 2015
by Nuet
Comentaris tancats a Resolución del Consell Nacional de EUiA sobre los resultados del 20D

Resolución del Consell Nacional de EUiA sobre los resultados del 20D

RESOLUCIÓN DEL CONSELL NACIONAL DE EUiA DE VALORACIÓN DE
LOS RESULTADOS DE LAS ELECCIONES GENERALES DE 20 DE
DICIEMBRE DE 2015
. (Aprobada el 22 de Diciembre de 2015, con 47 votos a favor,
2 abstenciones, y ningún voto en contra).
1-EUiA felicita a En Comú Podem por la clarísima victoria en Catalunya en estas
elecciones generales, y agradecer a 927.940 catalanes y catalanas que hayan
confiado en nuestra candidatura.
Por primera vez en este período democrático, una fuerza transformadora gana unas
elecciones en Catalunya. Felicitamos a todas las personas y actores confluyentes que
hemos sido capaces de generar, en tan poco tiempo y con recursos escasos, la ilusión
necesaria para hacer entender a casi 1 millón de catalanes y catalanas, que nuestras
propuestas de cambio social, democrático, y nacional, eran las mejores para las clases
populares de este país.
Así mismo, valoramos positivamente el aumento de la participación en Catalunya
hasta un 70,98%, 5,82 puntos más que en 2011, y en el conjunto del Estado, que llegó
hasta el 73,20%, 4,26 puntos más que en 2011, aunque nos sigue preocupando que
una parte de la población, sistemáticamente, se abstiene en cualquier contienda
electoral.
Continue Reading →

15 novembre 2015
by Nuet
Comentaris tancats a Carta del Secretari General de Comunistes de Catalunya, a la militància del partit.

Carta del Secretari General de Comunistes de Catalunya, a la militància del partit.

image
CdC 4
Carta de Joan Josep Nuet, Secretari General de Comunistes de Catalunya, a la militància del partit.

Ara farà 30 anys que vaig començar la meva militància comunista, un període que et comença a permetre tenir una certa perspectiva dels esdeveniments històrics, de la mateixa evolució de persones i idees.

Ara fa un any del “Congrés d’Unitat Comunista” d’1 de novembre de 2014 on va néixer Comunistes de Catalunya i fa setmanes de la darrera reunió del Comitè Central d’octubre on vam acordar convocar una Conferència politicoorganitzativa del Partit a començament de 2016.

Encara que fa només un any del Congrés i 10 mesos de l’informe d’estratègia política per l’any 2015, “Ruptura Democràtica i Lluita de Classes” pot semblar que el que allí vam discutir i acordar queda molt més lluny en el temps i podria pensar-se que la política del Partit en poc temps ha quedat desfasada i fins i tot superada pels esdeveniments.

La crisi capitalista actual provoca temps de gran volatilitat, el que James K. Galbraith anomena “El final de la normalitat” on les certeses del passat recent desapareixen i s’estan reconstruint nous paradigmes, on l’oligarquia va de bòlit assajant nous i millors mecanismes d’explotació i intentant que no quallin les experiències més o menys organitzades de lluita política que qüestionen els mecanismes de reproducció del seu poder. Aquí és on els i les comunistes han de mantenir la tensió entre la seva experiència històrica i les noves formes en què apareixen les concrecions organitzades de lluita política.

Els comunistes no podem quedar sorpresos per aquestes noves contradiccions que la lluita política presenta, i no es una opció el replegament de renúncia a la unitat i el canvi que dibuixin escenaris alternatius a la sortida, amb dolor sostingut, que la crisi capitalista té planificat per la classe treballadora i les classes populars.

Els problemes i les contradiccions no ens poden portar a qüestionar la política d’unitat i confluència i avançar en la teoria reaccionaria que precisament la unitat i la confluència són l’origen del mal, són la renúncia al projecte revolucionari i transformador.

És cert, ho dèiem al darrer informe del Comitè Central, algunes coses del que s’anomena “nova política” han presentat un comportament decebedor “Van tenir-se poc en compte aspectes com la manca de mobilització, el fet que una part de l’activisme social va traspassar part de la seva energia al cicle polític i especialment als nous actors polítics. També va menystenir-se la capacitat del sistema capitalista, una vegada passat el primer cicle de la mobilització (vagues generals, 15M i marees), de crear respostes assimilables pel mateix, que criticaven determinats aspectes com la corrupció i rejovenien la imatge, però acceptaven plenament les polítiques neoliberals, especialment en els aspectes de política econòmica i model social. Aquest fenomen explica l’aparició de Ciutadans. 

També cal destacar que els nous fenòmens polítics van ràpidament créixer gràcies a les xarxes socials i a la cultura televisiva i que a vegades això significava desenvolupar unes formes de fer política excessivament superficials, basades en el culte al líder televisiu, una excessiva transversalitat que desdibuixava els compromisos i l’adscripció ideològica a l’esquerra i la manca d’organització i estructuració.”

Però crec fermament que el fet essencial que havíem afirmat fa 10 mesos encara és plenament vigent, dèiem a l’informe del Comitè Central de 31 de gener de 2015:

Han aparegut nous fenòmens socials fruit de la crisi del model econòmic, polític i territorial…, el 15-M, les mobilitzacions per la salut pública, l’habitatge, l’ensenyament públic o el dret a decidir han polititzat a amplis sectors socials de forma diferent a com generacions anteriors van participar de la mobilització i de la política… Apareix un debat en les esquerres plurals catalanes i espanyoles entre resistir amb els instruments actuals de què disposem i esperar que passi l’efervescència dels nous subjectes polítics en aquest 2015, o apostar de forma decidida per inserir-nos en el corrent de canvi cercant noves formes organitzatives flexibles. L’esperit del Nou Espai sempre va pretendre no deixar ningú enrere (allò de sumar sumant i no restant) però de forma decidida caminar en una redimensió de l’espai de l’esquerra transformadora que es veia inevitable i desitjable per reconnectar amb la nova repolitització que ja apareixia de forma evident. Així doncs cal apostar de forma decidida per la participació en la ruptura política i començar a dimensionar les formes i les adaptacions necessàries perquè això sigui possible. No podem establir amb els actors polítics i socials un diàleg circumscrit a les formes polítiques clàssiques i cal trobar noves formes organitzatives.

http://bloc.comunistes.cat/2015/02/ruptura-democratica-i-lluita-de-classes.html#catala

I dèiem a l’informe del Comitè Central de 17 d’octubre de 2015:

Ara afrontem tant els comunistes catalans com els comunistes gallecs si els espais de confluència desenvolupats en aquests dos territoris històrics han d’adaptar-se o no al desacord anteriorment expressat. Cal també la possibilitat de preservar el preacord gallec i català… Cap de les decisions que prendrem estan exemptes de contradiccions, però caldria combinar 2 preceptes;
1. Mantenir el marc de Projecte Federal amb IU, com a referència estatal, tot tenint en compte que IU es veu, ara si, definitivament obligada, després del 20D, a concretar la refundació tantes vegades afirmada però tantes vegades de facto negada.
2. Preservar l’espai unitari català aconseguit, que provisionalment s’anomena Cat sí que es pot, al qual s’incorporaria BCN en Comú. Pels Comunistes de Catalunya aquest nou instrument que formarien persones independents, BCNComú, ICV, Podem, Equo i EUiA hauria d’anar esdevenint un nou subjecte polític i electoral clau en la fase de refundació de l’esquerra transformadora i dels nous espais polítics i que superi els errors, desenfocs i sectarismes acumulats fins al moment.

La concreció electoral dels acords unitaris per les llistes del 20D haurien de respectar els dos preceptes i fer-los compatibles tal com assenyala l’acord del CPF d’IU del 3 d’Octubre.

http://bloc.comunistes.cat/2015/10/informe-del-comite-central-de.html

Així doncs, un partit comunista no pot participar de forma exitosa en concrecions de lluita política que són forçosament contradictòries sense amarrar els seus aspectes estratègics amb perspectiva revolucionària a mig i llarg termini, tal com vam fer al gener, fa ara 10 mesos. Imagino ara el debat per exemple entre la militància del PCP a Portugal, després de la decisió del Partit de participar en un Govern d’esquerres que de ben segur presentarà noves oportunitats però també noves contradiccions.

El canvi que nosaltres defensem necessita (en això el consens és absolut) els quadres i la militància, les idees i la ideologia que els comunistes atresorem, però difícilment aconseguirem aquesta participació qualitativa a les taules de negociació. Cal un nou impuls de participació per convertir-nos en persones i estructures útils per noves generacions de persones que donen el primer pas per fer política. Els prejudicis històrics i les sinergies negatives que el capitalisme en crisi imposa als comportaments i formes d’organitzar la política només podran ser superades amb altes dosis de lleialtat i esperit unitari i d’això els comunistes n’hem estat sempre plens i plenes al llarg de la nostra llarga història, estic segur que ara no serà diferent, Salut i República.

Joan Josep Nuet i Pujals
Secretari General de Comunistes de Catalunya

Versión en Castellano

Carta de Joan Josep Nuet, Secretario General de Comunistas de Cataluña, a la militancia del partido

Ahora hará 30 años que empecé mi militancia comunista, un periodo que te empieza a permitir tener una cierta perspectiva de los acontecimientos históricos, de la misma evolución de personas e ideas.

Hace un año del “Congreso de Unidad Comunista” del 1 de noviembre de 2014 en la que nació Comunistes de Catalunya y hace semanas de la última reunión del Comité Central de octubre donde acordamos convocar una Conferencia político-organizativa del Partido a principios de 2016.

Aunque hace sólo un año del Congreso y 10 meses del informe de estrategia política para el año 2015, “Ruptura Democrática y Lucha de Clases” puede parecer que lo que allí discutimos y acordamos queda muy lejos en el tiempo y podría pensarse que la política del Partido en poco tiempo ha quedado desfasada e incluso superada por los acontecimientos.

La crisis capitalista actual provoca tiempos de gran volatilidad, lo que James K. Galbraith llama “El final de la normalidad” donde las certezas del pasado reciente desaparecen y se están reconstruyendo nuevos paradigmas, donde la oligarquía anda de cabeza ensayando nuevos y mejores mecanismos de explotación e intentando que no cuajen las experiencias más o menos organizadas de lucha política que cuestionan los mecanismos de reproducción de su poder. Aquí es donde los y las comunistas deben mantener la tensión entre su experiencia histórica y las nuevas formas en que aparecen las concreciones organizadas de lucha política.

Los comunistas no podemos quedar sorprendidos por estas nuevas contradicciones que la lucha política presenta, y no es una opción el repliegue de renuncia a la unidad y el cambio que dibujen escenarios alternativos a la salida, con dolor sostenido, que la crisis capitalista tiene planificada para la clase trabajadora y las clases populares.

Los problemas y las contradicciones no nos pueden llevar a cuestionar la política de unidad y confluencia y avanzar en la teoría reaccionaria que precisamente la unidad y la confluencia son el origen del mal, son la renuncia al proyecto revolucionario y transformador.

Es cierto, lo decíamos en el último informe del Comité Central, algunas cosas de lo que se denomina “nueva política” han presentado un comportamiento decepcionante “Tuvieron poco en cuenta aspectos como la falta de movilización, el hecho de que una parte de la activismo social traspasó parte de su energía al ciclo político y especialmente a los nuevos actores políticos. También se menospreció la capacidad del sistema capitalista, una vez pasado el primer ciclo de la movilización (huelgas generales, 15M y mareas), de crear respuestas asimilables por él mismo, que criticaban determinados aspectos como la corrupción y rejuvenecían la imagen, pero aceptaban plenamente las políticas neoliberales, especialmente en los aspectos de política económica y modelo social. Este fenómeno explica la aparición de Ciudadanos. También cabe destacar que los nuevos fenómenos políticos rápidamente creció gracias a las redes sociales ya la cultura televisiva y que a veces esto significaba desarrollar unas formas de hacer política excesivamente superficiales, basadas en el culto al líder televisivo, una excesiva transversalidad que desdibujaba los compromisos y la adscripción ideológica a la izquierda y la falta de organización y estructuración. ”

Pero creo firmemente que el hecho esencial que habíamos afirmado hace 10 meses aún es plenamente vigente, decíamos en el informe del Comité Central de 31 de enero de 2015:

Han aparecido nuevos fenómenos sociales fruto de la crisis del modelo económico, político y territorial …, el 15-M, las movilizaciones para la salud pública, la vivienda, la enseñanza pública o el derecho a decidir han politizado a amplios sectores sociales de forma diferente a como generaciones anteriores participaron de la movilización y de la política … Aparece un debate en las izquierdas plurales españolas entre resistir con los instrumentos actuales de que disponemos y esperar que pase la efervescencia de los nuevos sujetos políticos en este 2015, o apostar de forma decidida por insertarnos en la corriente de cambio buscando nuevas formas organizativas flexibles. El espíritu del Nuevo Espacio siempre pretendió no dejar a nadie atrás (lo de sumar sumando y no restando) pero de forma decidida caminó en una redimensión del espacio de la izquierda transformadora que se veía inevitable y deseable para reconectar con la nueva repolitización que ya aparecía de forma evidente. Así pues hay que apostar de forma decidida por la participación en la ruptura política y empezar a dimensionar las formas y las adaptaciones necesarias para que esto sea posible. No podemos establecer con los actores políticos y sociales un diálogo circunscrito a las formas políticas clásicas y hay que encontrar nuevas formas organizativas.

http://bloc.comunistes.cat/2015/02/ruptura-democratica-i-lluita-de-classes.html#catala

Y decíamos en el informe del Comité Central de 17 de octubre de 2015:

Ahora afrontamos tanto los comunistas catalanes como los comunistas gallegos si los espacios de confluencia desarrollados en estos dos territorios históricos han de adaptarse o no al desacuerdo anteriormente expresado. Hay también la posibilidad de preservar el preacuerdo gallego y catalán … Ninguna de las decisiones que tomaremos están exentas de contradicciones, pero habría que combinar dos preceptos;
1. Mantener el marco de Proyecto Federal con IU, como referencia estatal, teniendo en cuenta que IU se ve, ahora sí, definitivamente obligada, después del 20D, a concretar la refundación tantas veces afirmada pero tantas veces de facto negada.
2. Preservar el espacio unitario catalán conseguido, que provisionalmente se llama Cat Sí que es Pot, al que se incorporaría BCN en Comú. Para los Comunistas de Cataluña este nuevo instrumento que formarían personas independientes, BCNComú, ICV, Podemos, Equo y EUiA debería ir convirtiéndose en un nuevo sujeto político y electoral clave en la fase de refundación de la izquierda transformadora y los nuevos espacios políticos y que supere los errores, desenfocar y sectarismos acumulados hasta el momento.

La concreción electoral de los acuerdos unitarios para las listas del 20D deberían respetar los dos preceptos y hacerlos compatibles tal como señala el acuerdo del CPF de IU del 3 de Octubre.

http://bloc.comunistes.cat/2015/10/informe-del-comite-central-de.html

Así pues, un partido comunista no puede participar de forma exitosa en concreciones de lucha política que son forzosamente contradictorias sin amarrar sus aspectos estratégicos con perspectiva revolucionaria a medio y largo plazo, tal como hicimos en enero, hace ahora 10 meses. Imagino ahora el debate por ejemplo entre la militancia del PCP en Portugal, tras la decisión del Partido de participar en un Gobierno de izquierdas que seguro presentará nuevas oportunidades pero también nuevas contradicciones.

El cambio que nosotros defendemos necesita (en esto el consenso es absoluto) los cuadros y la militancia, las ideas y la ideología que los comunistas atesoramos, pero difícilmente conseguiremos esta participación cualitativa en las mesas de negociación. Es necesario un nuevo impulso de participación para convertirnos en personas y estructuras útiles para nuevas generaciones de personas que dan el primer paso para hacer política. Los prejuicios históricos y las sinergias negativas que el capitalismo en crisis impone a los comportamientos y formas de organizar la política sólo podrán ser superadas con altas dosis de lealtad y espíritu unitario y de eso los comunistas hemos estado siempre llenos y llenas a lo largo de nuestra larga historia, estoy seguro de que ahora no será diferente, Salud y República.

Joan Josep Nuet y Pujals
Secretario General de Comunistas de Cataluña

28 octubre 2015
by Nuet
Comentaris tancats a Resolució alternativa de CSQP: Priorització d’un Pla de rescat ciutadà i l’inici d’un procés constituent

Resolució alternativa de CSQP: Priorització d’un Pla de rescat ciutadà i l’inici d’un procés constituent

Resolució de Priorització d’un Pla de Rescat Ciutadà i l’inici d’un Procés Constituent

Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot

Ref.: 250JCC27101500002
A LA MESA DEL PARLAMENT

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

1. Que a Catalunya vivim una situació d’emergència que requereix posar en marxa un procés de ruptura social, democràtica i nacional amb el sistema polític nascut de la transició, que avui es manifesta esgotat, per tal de garantir un sistema que tingui com a principals objectius la solidaritat, la llibertat i la igualtat, després d’anys de polítiques autoritàries, socialment regressives i recentralitzadores.
Aquesta ruptura ja ha començat a veure la llum en forma de diverses formes de mobilització social, en defensa del dret a l’habitatge, a l’ocupació, a la sanitat i a l’educació públiques, del medi ambient i d’un model econòmic alternatiu basat en diferents formes de cooperació social. Ara, cal que prengui forma política a partir d’una ruptura institucional i, per això, cal impulsar l’inici d’un PROCÉS CONSTITUENT.
2. Que, en un context de globalització econòmica, en el que els poders financers han usurpat una bona part de la sobirania popular exercida a través dels estats i les seves institucions, aquest procés està profundament imbricat amb les necessàries dinàmiques de transformació dels actuals models d’estat, a Espanya i a la Unió Europea, que ja no poden garantir amb suficiència els drets de la ciutadania. En aquest sentit, des del respecte de la diversitat i la no subordinació entre aquests diferents processos, cal sumar sinergies amb totes les forces que, a l’Estat espanyol com a Europa, estan treballant per construir alternatives i espais de govern polític de l’economia que retornin a la ciutadania el dret a decidir sobre les seves vides. Així, doncs, manifestem el rebuig al TTIP i un pronunciament clar del Parlament de Catalunya en contra de la seva signatura per part de la Unió Europea.
3. Que, de manera simultània a la construcció d’aquest procés constituent, el nou marc institucional sorgit de les eleccions del 27S ha de situar en el centre de l’activitat del Parlament de Catalunya i del Govern català les següents prioritats polítiques:
• Apostar per una racionalització de la despesa que prioritzi les polítiques socials i acabi amb els processos de privatització de l’estat social.
• Promoure un procés de reestructuració del deute públic de la Generalitat de Catalunya que permeti a les institucions catalanes disposar de més recursos per atendre a la situació d’emergència social.
• Millorar les polítiques fiscals amb l’objectiu de reduir els nivells de desigualtat i pobresa que viu la societat catalana i millorar l’eficiència de la seva economia.
• Incorporar tots els mecanismes necessaris per eradicar la corrupció de la vida política i social.

Per aquests motius, el Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot presenta la següent:
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

El Parlament de Catalunya acorda:

1. La presentació urgent dels Pressupostos de la Generalitat per l’any 2016 amb la priorització d’un PLA DE RESCAT CIUTADÀ que contingui les polítiques i els recursos necessaris per encarar la situació d’emergència social que pateixen amplies capes de la societat catalana.

2. L’inici d’un PROCÉS CONSTITUENT que necessita assentar-se en el pronunciament democràtic de la ciutadania catalana per mitjà d’un referèndum d’autodeterminació.
Per a materialitzar la convocatòria de referèndum i possibilitar l’exercici democràtic del Dret a decidir durant l’any 2016, el Parlament de Catalunya presentarà durant el primer trimestre del 2016 i davant de les Corts Generals que sorgeixen de les eleccions del 20D una Proposició de Llei de Reforma de la Llei Orgànica 2/1980 de Referèndums.
3. Per donar suport a aquesta exigència democràtica de convocatòria d’un referèndum, si en finalitzar l’any 2016 quedés bloquejada políticament aquesta opció, el Parlament de Catalunya cridaria a posar en marxa nous i més enèrgics processos de mobilització social i ciutadana

Palau del Parlament, 27 d’octubre de 2015

24 octubre 2015
by Nuet
Comentaris tancats a Informe al Consell Nacional d’EUiA d 24 d’octubre sobre les Eleccions del 20D, aprovat x 67 Sí, 1 No i 7 Abstencions

Informe al Consell Nacional d’EUiA d 24 d’octubre sobre les Eleccions del 20D, aprovat x 67 Sí, 1 No i 7 Abstencions

INFORME AL CONSELL NACIONAL D’EUiA DE 24 D’OCTUBRE DE 2015
Volem començar el Consell Nacional amb un record del company Jordi Miralles

Aquest Consell nacional ha estat convocat de forma extraordinària per avaluar la proposta d’EUiA davant la convocatòria d’Eleccions Generals pel proper 20 de desembre. S´ha discutit aquest informe a la Comissió Nacional del passat 19 d’octubre.

1. Recordem la valoració dels resultats de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 27S aprovada al Consell Nacional del passat 2 d’octubre que adjuntem de forma annexa (1).

2. En la mencionada valoració vam definir la situació en que es troba Catalunya després dels resultats i ara passem a desenvolupar les següents propostes:

• Constitució del Grup Parlamentari de Catalunya sí que es pot, amb les funcions de President, Portaveu, Portaveus adjunts i mesa. Constitució de la Direcció Política de Grup. Distribució de Comissions Parlamentaries.
• Constitució del Parlament de Catalunya. Mesa
• Període per l’elecció del President/a de la Generalitat de Catalunya.
• Període per la constitució del Govern de la Generalitat,

Adjuntem de forma annexa (2) el document de prioritats parlamentaries de CSQP on voldríem destacar:

• Pla de Rescat Social.
• Augment dels recursos públics, fiscalitat, fre i reversió de privatitzacions.
• Procés Constituent i Referèndum d’Autodeterminació.

(Informació oral sobre calendari i perspectiva)

3. Davant la convocatori d’Eleccions Generals el 20D cal tenir en compte:
• El document d’Unitat Popular aprovat pel CPF d’IU del 3 d’octubre, annexat (3)
• Els acords de la reunió conjunta entre dues delegacions d’IU i EUiA el passat dimecres 21 d’octubre.
Per això es proposa treballar per aconseguir:
A) Mantenir i reforçar la relació i el Projecte Federal conjunt antre EUiA i IU. Dialogar i acordar l’estratègia electoral conjunta pel 20D. Traçar conjuntament també l’estratègia de recomposició de l’esquerra transformadora a Catalunya i a la resta de l’Estat per després del 20D.

B) Seguir desenvolupant l’estratègia de la 6à Assemblea Nacional d’EUiA de “Nou Espai”. Aprendre de les mancances de CSQP, positivitzar les experiències dels espais unitaris municipalistes i així desenvolupar una nova candidatura de suma que superi les males pràctiques comeses.

Convocar pels dies 30 i 31 d’octubre un referèndum a tota la militància i amics/es d’EUiA per referendar o no, l’acord a que s’arribi en la negociació engegada entre BCNComú, ICV, EquoCat, Podem, Independents i EUiA.

C) Treballar per:

• Una Coalició Catalana que obtingui un Grup Parlamentari propi al Congrés.
• Una Coalició que sigui expressió pública de tots els seus components o d’un sol component representatiu del conjunt.
• Que asseguri un lloc de sortida per EUiA. Que desenvolupi un acord pel Senat.
• Una Coalició amb un acord de finançament de les parts i del conjunt.
• Un acord que sigui dialogat/acordat amb IU.
(s’ofereix informació oral)