25 març 2020
by Nuet
0 comments

Sobre el debat i votació el dimecres 25 de març al Congrés dels Diputats de les propostes econòmiques i socials del Govern del PSOE-UP a la crisi del Coronavirus. També la pròrroga de l’Estat d’Alarma.

Sobre el debat i votació el dimecres 25 de març al Congrés dels Diputats de les propostes econòmiques i socials del Govern del PSOE-UP a la crisi del Coronavirus. També la pròrroga de l’Estat d’Alarma.

Avui 25 de març al Congres de los Diputats a Madrid s’ha produït el debat i votació de les mesures econòmiques i socials que el Govern del PSOE-UP ha proposat com a resposta a la crisi del coronavirus. També el debat i votació de la pròrroga del Real Decret d’Estat d’Alarma. La posició del Grup Parlamentari Republicà (ERC i Sobiranistes) ha estat la següent:

1. Votació a favor de les diferents propostes econòmiques i socials.

Tot i el vot favorable som molt crítics amb la limitació quantitativa i qualitativa de les propostes, ja que caldran noves mesures valentes a favor dels treballadors, autònoms, petita i mitjana empresa, on cal tenir en compte als pagesos, ramaders i pescadors. L’interès general i la protecció de les classes populars passa al davant de la recuperació.

2. Abstenció a la pròrroga de l’Estat d’Alarma.

Cal tenir en compte que l’abstenció és una forma de col·laboració crítica amb el Govern, ja que si PP, VOX i Cs votessin en contra (en aquest cas han anunciat el vot favorable) l’abstenció permetria la seva convalidació. Aquesta abstenció (també s’abstindran EH-Bildu, BNG i la CUP) significa mantenir quatre crítiques importants:

• Demanem un major confinament a tot l’Estat, no poden prevaldre interessos econòmics per sobre de la salut i la protecció tal com recomanen científics i les experiències de gestió de la crisi en d’altres països (Xina).

• No acceptem l’aprofitament de la crisi per introduir un llenguatge patriòtic i militarista amb l’abús d’imatges d’uniformats i crides patriòtiques a la unitat. No és una qüestió d’ordre públic ni d’Unitat Nacional, és una crisi sanitària i de model socioeconòmic. Res a dir del desplegament de la UME (Unitat Militar d’Emergència). Crítics amb abusos policials emparats per la Llei Mordaça.

• Molt crítics amb el gust per la recentralització (complementàriament al llenguatge patriòtic i bel·licista) ja que el que cal es coordinar les competències sanitàries descentralitzades

• Cal una reflexió de fons de com les retallades han debilitat els serveis públics en general i el sistema de Sanitat Pública en particular, cal avançar amb valentia en debats vetats fins el moment per les regles neoliberals com la Renda Bàsica i la Banca Pública ja que només el comú pot salvar la majoria social treballadora.

23 març 2020
by Nuet
0 comments

Comunistes de Catalunya, un projecte nacional i de classe (article publicat a La Realitat)

Comunistes de Catalunya, un projecte nacional i de classe

Venim de lluny i anem més lluny encara. Cal recopilar l’aposta partidària feta, en els darrers quinze anys a Catalunya, per connectar amb un sentiment i una realitat majoritària a partir del 2010, la del fet nacional com a motor polític de canvi i transformació, especialment, com a resposta a la crisi social, econòmica i política que comença el 2008.

D’entrada, el debat de canvi estatutari (2003-2010) ja va significar un precedent important, doncs les limitacions polítiques del marc de l’Estat de les Autonomies ja suraven en l’ambient. Els canvis a l’Estatut volien significar la renovació, dins els paràmetres constitucionals, del pacte de 1978 però definint-lo de forma asimètrica i bilateral. L’exercici democràtic d’una major sobirania en l’execució de les polítiques públiques esdevenia necessària i, fins i tot, imparable per a millorar de forma efectiva la vida de la ciutadania en general i de la classe treballadora en particular.

La crisi del capitalisme globalitzat posava en crisi la mateixa democràcia i tots els seus paràmetres basats en la participació i lliure decisió de la ciutadania. Empenyia cap a escenaris que mostraven, sense rubor, el poder de les elits econòmiques i polítiques a l’hora de posar els seus interessos particulars per sobre de l’interès general.

No cal dir que en molts indrets del món la resposta fou conservadora, fomentant el racisme, la xenofòbia i el nacionalisme identitari i proteccionista, a cavall del qual han cavalcat relats, lideratges i organitzacions racistes i d’extrema dreta per frenar que l’alternativa fos encapçalada des de l’esquerra i les organitzacions populars. A Catalunya, però, la fortalesa de la seva societat civil organitzada, la renovació dels lideratges polítics i la mateixa crisi del sistema de partits i de representació política va originar una resposta pròpia que, cada cop més, ha anat ampliant la seva caracterització progressista.

En un primer moment, quan el President Artur Mas i CiU, esquitxats de corrupció i que venien d’encapçalar la gestió neoliberal del “Govern dels Millors” (amb un pacte de majoria parlamentària entre CiU i PP -2010-2012-, caracteritzat per les polítiques de les retallades), el 2012 es posen al capdavant de la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional assumint per primer cop la tesi independentista, tot semblava indicar que el nacionalisme conservador obraria el miracle i sobreviuria a la crisi política, transformant-se en independentista i passant de munyidor del Règim del 78 a factor de ruptura. En canvi, el resultat electoral del mateix 2012 i els esdeveniments d’aquests darrers 8 anys (amb la crisi i esclat de l’espai convergent), simplement, han demostrat que la pèrdua d’hegemonia conservadora és molt més lenta del desitjat però que el canvi d’eix ideològic, a poc a poc, és inevitable.

Per altra banda, la campanya catalanofòbica del PP contra l’Estatut a tot l’Estat també va anunciar en quin marc de lluita per l’hegemonia del pensament i l’acció política es desenvolupava el debat a l’Estat Espanyol. La dreta conservadora espanyola (caracteritzada per un fort nacionalisme espanyolista, provinent ja del franquisme i ara reconnectat amb dretes internacionals semblants) havia anat construint un relat hegemònic sobre la caracterització d’Espanya en l’època de José María Aznar, on el seu discurs contra ETA i la utilització partidària de les víctimes n’era una part fonamental.

La negació de la plurinacionalitat era la primera part de la negació del pluralisme i la diversitat i una forma de reinterpretació constitucional que convertia les institucions estatals i a l’Estat mateix en mecanismes de domini, polític i ideològic, al servei del manteniment econòmic, social i polític de l’statu quo del Règim del 78. La unitat d’Espanya i la Monarquia Borbònica esdevenien dos dels seus principals puntals i, com va comprovar-se, estaven disposats a tot per defensar-les.

En un primer moment, aquest domini dels aparells de l’Estat en un sentit ample (poder judicial, cúpula militar, cossos i forces de seguretat, institucions econòmiques i grans multinacionals espanyoles, partits polítics constitucionalistes, etc.) va sentir-se amenaçat pel Moviment 15-M (resposta popular i generacional a la crisi) i les vagues generals sindicals contra les polítiques laborals (Reformes Laborals de Zapatero i Rajoy). D’aquí la Llei Mordassa, la Reforma del Codi Penal, el reforçament executiu del Tribunal Constitucional i l’abdicació de Joan Carles I pel seu fill Felip VI (2014), per endurir i renovar els pilars econòmics i institucionals. El bipartidisme, però, estava tocat i el naixement de Podemos i les confluències a Catalunya, Galícia o País Valencià capgirava en els primers anys el taulell polític.

L’hegemonia conservadora sobre la idea d’Espanya, abans descrita, va capturar al PSOE i, com s’ha demostrat posteriorment, ha influït notablement sobre IU i Podemos. L’objectiu era fracturar el moviment republicà i evitar la seva suma, afegir el PSOE al bloc constitucionalista i evitar la col·laboració del republicanisme de caràcter obrerista amb el republicanisme independentista de Catalunya, Galícia i Euskadi. Així doncs, quan a Catalunya, a partir de 2017, s’accelera l’execució de l’agenda autodeterminista, el PSOE i el PSC tanquen files amb els poders oligàrquics conservadors econòmics i polítics, a la vegada que IU i Podemos pateixen importants divisions a l’hora de triar entre la repressió i la democràcia radical.

L’aposta comunista a Catalunya va conservar en tot moment una mirada nacional i de classe, ja el PCC era una raresa (com ho va ser el PSUC de 1936, al sumar el socialisme català al projecte comunista) pel fet de no dependre de disciplines de fora de Catalunya. El 2010 van recuperar-se els documents de la Conferència sobre el Fet Nacional de 1999 i van ser importants per articular la resposta del Partit a la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut; posteriorment, l’any 2013, el Comitè Central aprovava la política de la República Catalana de forma “lliurement federada” a la resta de pobles d’Espanya i aquesta quedava incorporada al naixement de Comunistes de Catalunya al Congrés d’Unitat de 2014.

Ara cal consolidar el gir a l’esquerra que el “procés” requereix per mantenir-lo amb suport popular ampli (la mobilització és el seu principal pulmó) i que segueixi sent una falca al règim del 78, de fet l’única falca, en aquest moment donat en què hi ha una creixent acceptació dins Podemos i IU de l’statu quo regnant. Cal abandonar definitivament qualsevol assimilació del procés al nacionalisme identitari i conservador (en el fons racista i etnicista), cal vincular-lo de forma descarada a les classes populars i, per tant, vinculat a un programa de transformació social i als valors del republicanisme i la solidaritat internacionalista. Cal seguir creient en la capacitat de reacció dels pobles d’Espanya (interessant la proposta d’un Adelante Andalucía emancipat de les polítiques centralistes) i cal seguir fent camí amb una combinació de mobilització i de gestió guanyadora que requereix majories molt àmplies de la plural societat catalana.

Joan Josep Nuet i Pujals

2 gener 2020
by Nuet
Comentaris tancats a Sobiranistes aposta per permetre la conformació d’un govern progressista integrat per PSOE i UP

Sobiranistes aposta per permetre la conformació d’un govern progressista integrat per PSOE i UP


Sobiranistes i la investidura de Pedro Sánchez: La formació política Sobiranistes aposta per permetre la conformació d’un govern progressista integrat per PSOE i UP

Sobiranistes podria abstenir-se, de forma crítica, finalment i permetre passar del bloqueig actual a disposar d’un govern del PSOE i UP, tot supeditat a:
1. Una agenda social, feminista, democràtica i mediambiental que abordi derogar les Reformes Laborals i la Llei Mordaça,l’actualització de les pensions i el SMI i proposi mides feministes i ecologistes.
2. Una nova etapa de diàleg entre Catalunya i l’Estat Espanyol, que aturi la repressió policial i judicial i que permeti iniciar una negociació per aconseguir l’autodeterminació de Catalunya. Un diàleg que faciliti el reconeixament dels presos i preses polítics, els exíliats i exiliades i la seva excarceració i tornada a Catalunya.
3. Una agenda antifeixista que aturi el creixament de l’extrema dreta i proposi una alternativa per a les classes populars.

La valoració del govern PSOE-UP serà en funció dels fets, adaptant els vots als mateixos.
Considerem imprescindible mantenir i augmentar la mobilització social, democràtica, ambiental i feminista com a veritable garantia per mantenir un programa progressista i els compromisos amb Catalunya.

Seguim apostant per la ruptura democràtica amb el règim del 78, règim borbònic incapaç de garantir els drets socials i democràtics, que obri perspectiva de canvis qualitatius de tipus constituent i que comporti “repúbliques” socials i democràtiques.

14 novembre 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Article publicat a Cuarto Poder: Perspectivas después del 10N

Article publicat a Cuarto Poder: Perspectivas después del 10N


Perspectivas después del 10N
“Para que haya legislatura, el PSOE debe abandonar el discurso electoral de criminalización del movimiento soberanista e independentista en Catalunya”
“Entre Madrid y Barcelona debe funcionar el teléfono rojo del diálogo de forma constante y debe apaciguarse la politiquería, el partidismo electoralista, la mirada corta y los egos personales”

Joan Josep Nuet El jueves, 14 de noviembre de 2019

Del 28 de abril al 10 de noviembre hay mucho mas que seis meses, las oportunidades presentes en el resultado electoral de la primavera han estado a punto de desaparecer en otoño con el crecimiento del PP y el ascenso de la ultraderecha de Vox, todo por culpa de la frivolidad de Pedro Sánchez y parte del equipo que le indujo a la repetición electoral. Esos cambios constantes de criterio van a pesar a la hora, ahora, de dar continuidad a la legislatura y a los acuerdos políticos imprescindibles para que esta nazca. Una estrategia no se improvisa a golpe de sondeo electoral ni de manías personales, nos jugamos demasiado.

Estamos en medio de una fase política de transición, con final de un periodo de crisis económica que puede convertirse de nuevo, con la desaceleración económica actual, en una nueva crisis, en la cual hay que impedir que se repita la fórmula de generalizar la precariedad, los recortes sociales y la devaluación salarial como forma de afrontarla, los índices de pobreza y exclusión social están ya al limite en nuestro país y la respuesta a la movilización social que ello conlleva no puede ser, de nuevo, la Ley Mordaza y la criminalización de la disidencia política y social como impuso el PP ante el 15M y el sindicalismo de clase después del 2008.

Estamos en una nueva fase en Catalunya, la injusta sentencia del Tribunal Supremo es el final de una etapa donde los tiempos se vivían aceleradamente. Ahora se impondrá una estrategia donde el medio y el largo plazo (con su acumulación de fuerzas incluida) irán configurando la salida democrática al conflicto que, sin duda, modificará las bases constitucionales del 78 ya que para una mayoría de catalanes, el Estado de las Autonomías es algo superado y un corsé inaguantable para sus aspiraciones nacionales. Pero, no nos equivoquemos, también para un modelo económico y social alternativo, esa es en parte la grandeza de la revuelta catalana.

Hay que analizar de nuevo los resultados electorales en Catalunya del 10N. El soberanismo no afloja, al contrario, refuerza sus posiciones y más temprano que tarde la mayoría social y política que pretende: 1-Abordar el conflicto desde bases democráticas de dialogo y no desde la represión policial y judicial; 2-Desjudicializar el debate, sacar a los presos políticos de la cárcel y recuperar a los exiliados; 3-Someter el debate político y social a las urnas, aceptando el resultado que estas proclamen, irá creciendo y convenciendo a mas y mas catalanes. A pesar del desplome de CS en Catalunya y su seguro traspase de votos al PSC, este ha perdido igualmente 171.000 votos, el discurso antiindependentista del PSOE debilita al PSC y le impide jugar un papel político relevante, en ser parte de la solución y no del 155.

Para que haya legislatura, el PSOE debe abandonar el discurso electoral de criminalización del movimiento soberanista e independentista en Catalunya, solo tiene que recuperar lo que ya dijo en otros momentos, me refiero (si vamos un poco mas lejos) al relato del PSC que defendía un referéndum acordado en su programa electoral en la etapa de Pere Navarro de Primer Secretario, a la propuesta de dialogo sin cortapisas con una figura de relator que defendía la Vicepresidenta Carmen Calvo hace unos meses o a las palabras de José Luis Rodríguez Zapatero condenando el uso del término “golpista” con que la derecha criminalizaba a un movimiento masivo y democrático.

Noviembre no es abril, el PSOE que nos ha hecho perder tiempo, esfuerzo y confianza con su errática posición no va ahora a meternos prisa, y si la tiene que se aplique a desandar parte de los errores cometidos. Como ha dicho el Vicepresidente de la Generalitat, Pere Aragonés, volvamos a la Declaración de Pedralbes como punto de inicio y empecemos a hablar para recuperar la confianza maltrecha.

Necesitamos perspectiva de miras y para ello algunos puntos son imprescindibles para sortear los momentos a corto plazo que pueden hacer naufragar el cambio progresista y democrático que queremos blindar:

1. Una agenda social, ambiental y feminista ambiciosa que comporte hechos concretos y mensajes alternativos ante los retos sociales y climáticos, que plante cara al patriarcado estructural y lo desmorone.
2. Una agenda antifascista y antirracista, no permitamos el neofranquismo, pero cuidado con la extrema derecha de palabras y gestos amables que habla de los problemas cotidianos de la clase trabajadora, el populismo racista penetra de forma silenciosa si el estado del bienestar desciende. No blanqueemos ni normalicemos su existencia.
3. Una agenda catalana de diálogo, que interprete la ley en favor de las soluciones políticas y no como martillo de herejes independentistas. El fin de la criminalización es imprescindible, la búsqueda de soluciones ante presos políticos y exiliados por sus ideas y acciones políticas. El fin de la criminalización del movimiento popular independentista y su represión policial y judicial.
En Madrid y en Barcelona deben imponerse estos criterios, con los cambios necesarios en cada lugar para hacerlos posibles. Entre Madrid y Barcelona debe funcionar el teléfono rojo del diálogo de forma constante y debe apaciguarse la politiquería, el partidismo electoralista, la mirada corta y los egos personales.

Es posible, está en nuestras manos, pero ya sabemos que el ser humano puede llegar a tropezar incluso tres veces en la misma piedra y en mayo del próximo año igual no hay una piedra sino un definitivo foso lleno de estacas.

21 octubre 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Comunicat de l’Equip Impulsor de la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista del 14D sobre la sentència del Tribunal Suprem i la mobilització popular de resposta

Comunicat de l’Equip Impulsor de la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista del 14D sobre la sentència del Tribunal Suprem i la mobilització popular de resposta


COMUNICAT DE LA CONVENCIÓ 14D SOBRE LA SENTÈNCIA DEL SUPREM I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES

L’Equip Impulsor de la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista que se celebrarà a la UPF de Barcelona el proper 14 de desembre, reunit avui 21 d’octubre vol comunicar:
1. Rebutgem el contingut de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders socials i polítics sobiranistes per les seves actuacions al setembre i octubre de 2017, més que un acte de justícia ens trobem davant una acció de càstig i venjança.
2. Reclamem l’amnistia dels condemnats i de la resta de causes judicials obertes contra tots els presos polítics que van sumant-se els darrers dies. La repressió judicial i policial de l’Estat és l’única resposta que de moment s’ha implementat davant del conflicte polític amb Catalunya. Manifestem la nostra solidaritat amb els centenars de persones agredides i ferides. La criminalització del jovent català i del moviment sobiranista representen una resposta violenta i per això exigim el replegament dels cossos policials front la mobilització democràtica, la sortida de la Policia Nacional i la Guardia Civil i la depuració de responsabilitats en els Mossos d’Esquadra i el Departament d’Interior.
3. Només l’exercici del dret d’autodeterminació podrà canalitzar democràticament els desitjos de justícia i llibertat que anhela la majoria de la societat catalana i estem convençuts que tard o d’hora això acabarà produint-se a pesar de les resistències existents.
4. Ens marquem com a perspectiva la construcció d’una República Catalana Social i Democràtica i cridem a la mobilització pacífica, sostinguda i popular com el camí per a fer-la possible.
Amnistia, Autodeterminació i República Catalana és la resposta
Equip Impulsor de la Convenció 14D
Barcelona 21 d’octubre de 2019

14 octubre 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Declaració de “Sobiranistes” davant la sentència del Suprem: Lluita Unitària, Amnistia i Autodeterminació

Declaració de “Sobiranistes” davant la sentència del Suprem: Lluita Unitària, Amnistia i Autodeterminació

Davant de la Sentència

Lluita unitària, Amnistia i Autodeterminació
 
La Sentència del Tribunal Suprem ha condemnat a les persones líders del moviment autodeterminacionista, republicà i independentista amb contundència: Per Sedició i Malversació penes de Presó i Inhabilitació.
 
Junqueras: 13 anys presó i inhabilitació. Romeva, Turull i Bassa: 12 anys presó i inhabilitació. Forcadell: 11 anys i 6 mesos i inhabilitació. Forn i Rull: 10 anys i 6 mesos i inhabilitació. Cuixart i Sánchez: 9 anys de presó i inhabilitació. Vila, Borràs i Mundó: multa.
 
Es una mesura irreparable de repressió i càstig a les persones i al moviment popular de sobirania democràtica a Catalunya.
 
Sobiranistes rebutgem aquesta sentència destinada a encadenar la sobirania, les llibertats i la voluntat de decidir i votar d’un poble. Ens solidaritzem amb les persones condemnades, amb les exiliades, amb les set empresonades recentment dels CDR i amb totes les imputades.
 
El Tribunal Suprem ha hagut de fer-se enrere en l’acusació de rebel·lió, però sosté la ficció tumultuària i de violència, malgrat que hagi estat la Policia nacional i la Guàrdia Civil els causants per la repressió a la mobilització pacífica.
 
Sobiranistes alertem de la involució democràtica que representa aquesta condemna. Hi ha un retrocés continu en els drets i llibertats democràtiques arreu de l’Estat, és una regressió política que nega i reprimeix les llibertats de pensament, expressió, premsa i manifestació. Una deriva dretana per sostenir el règim i la monarquia enfront de la ciutadania i els pobles. Així es mostra la incapacitat del règim, la monarquia i el govern pel diàleg i per resoldre els problemes polítics amb solucions polítiques.
 
La condemna de l’Estat obre una nova etapa de lluita per l’Amnistia, l’Autodeterminació amb l’exercici del dret a decidir i a fer el referèndum, i per les llibertats i valors de futur constituent republicà.

Sobiranistes animem i cridem a les mobilitzacions, a omplir els carrers d’il·lusió de futur lliure, a tots els pobles i ciutats, a buidar les aules, i a fer imponents les Marxes de la llibertat.
 
Direcció de Sobiranistes
 
14 d’octubre de 2019

4 octubre 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Avui a Paris he llegit aquestes paraules en francès: Neus Català, la vida és lluita (amb motiu del Carrer Neus Català de la ciutat)

Avui a Paris he llegit aquestes paraules en francès: Neus Català, la vida és lluita (amb motiu del Carrer Neus Català de la ciutat)


Neus Català, la vida és lluita

Neus Català era una dona extraordinària, militant comunista, dona catalanista i demòcrata, una gran lluitadora antifeixista.
Ella ens va recordar que “lluitar” no vol dir agafar un arma sinó unir-se, per defensar una idea.
També ens va ensenyar que en la trinxera antifeixista no se li pregunta al company del costat d’on ve, sinó, si es demòcrata i antifeixista i si està disposat a donar-ho tot per aquesta lluita.
Per això avui, encara que ens ha deixat, el seu nom traspassa fronteres i agermana pobles en la unitat contra el feixisme i la intolerància, Avui la posa com exemple tant la generació dels republicans espanyols que van ajudar alliberar París del nazisme com les joves generacions que trien el seu nom per anomenar els seus centres educatius.
Els ideals republicans de llibertat, igualtat i fraternitat s’han de seguir defensant, s’han de seguir lluitant i conquerint dia a dia i al recordar la Neus, el seus patiments però també els seus somnis i els seus ideals els fem vius i ajudem a reproduir-los.
Ens va dir que l’única mort que l’espantava era la de l’oblit de la memòria, per això va dedicar bona part de la seva vida a no oblidar a les lluitadores antifeixistes que la van acompanyar a Rabensbruk i avui de forma solem-ne amb aquest carrer que porta el seu nom a la ciutat de París dieu ben fort i clar que no oblidarem mai el seu exemple.
Gràcies París, gràcies República

Joan Josep Nuet
Diputat al Congrés espanyol i Secretari General de Comunistes de Catalunya, el partit de la Neus.

Neus Català, la vie est une lutte

Neus Català était une femme extraordinaire, membre du parti communiste, catalaniste et démocrate, elle fut une grande combattante antifasciste.
Elle nous rappela à de nombreuses reprises que «combattre» ne signifie pas saisir une arme, mais se rassembler, pour défendre une idée.
Elle nous enseigna également que dans la tranchée antifasciste on ne demande pas au compagnon d’où il vient, mais, s’il est démocrate et antifasciste et s’il est prêt à tout donner pour cette lutte.
C’est pourquoi aujourd’hui, bien qu’elle nous ait quittées, son nom va au-delà des frontières et rassemble les peuples dans l’unité contre le fascisme et l’intolérance. Aujourd’hui elle est l’exemple de la génération des républicains espagnols qui ont aidé à libérer Paris du nazisme ainsi que des jeunes générations qui choisissent son nom pour nommer leurs écoles et centres éducatifs.
Les idéaux républicains de liberté, d’égalité et de fraternité doivent continuer d’être défendus, et nous devons continuer de nous battre pour les conquérir jour après jour. C’est avec le souvenir de Neus, de ses souffrances ainsi que de ses rêves et de ses idéaux que ceux-ci redeviennent vivants et nous contribuons à qu’ils se reproduisent.
De son vivant elle nous fit savoir que la seule mort qui l’effrayait était celle de l’oubli de la mémoire, et de ce fait, elle consacra une grande partie de sa vie à ne pas oublier les combattantes antifascistes qui l’accompagnèrent à Rabensbruk. Aujourd’hui et de façon solennelle, nous continuons cette tache de mémoire avec cette cérémonie et l’existence de cette rue portant son nom dans la ville de Paris. Élevons nos voix pour dire clairement et fermement que nous n’oublierons jamais son exemple.
Merci à Paris et merci à la République

Monsieur Joan Josep Nuet
Parlementaire, membre du Congreso de los Diputados espagnol et Secrétaire Général des Communistes de Catalogne, le Parti de Neus Català.

11 setembre 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Prepárense republicanos, artículo publicado el 11 de septiembre de 2019 en el Huffington Post

Prepárense republicanos, artículo publicado el 11 de septiembre de 2019 en el Huffington Post


Prepárense republicanos
Joan Josep Nuet

En este 11 de septiembre de 2019, en Catalunya estamos pendientes de conocer la sentencia del Tribunal Supremo a los líderes soberanistas que permanecen ya cerca de dos años en prisión preventiva. La sensación mayoritaria en nuestra sociedad es que la sentencia quiere ser una especie de castigo, una advertencia a navegantes que se opongan al mantenimiento de todos los cerrojos del régimen constitucional de 1978, demostrando, de facto, que no es cierto que se pueda hablar políticamente de todo en ausencia de violencia. Con las “cosas de comer” el régimen no permite ni el debate parlamentario ni la especulación pública y, utilizando de ariete al poder judicial, doblegará interpretativamente la legalidad hasta donde haga falta para cercenar cualquier atisbo de disidencia.

Prepárense, republicanos, sindicalistas, feministas, altermundistas y resto de radicales democráticos, la jurisprudencia del Tribunal Supremo está a punto de sentar cátedra sobre la única interpretación posible; la acción popular masiva y mayoritaria (evidentemente no violenta) no podrá cambiar nada ya que inmediatamente será tachada de violenta, rebelde y sediciosa, como forma de dejar claro que sus ideas no tienen ninguna posibilidad, no ya de triunfar, sino simplemente de formar parte del debate público de una democracia madura.

Es posible que en el debate político en Madrid, la capital del reino, sigan a lo suyo; posiblemente intentaran que la sentencia del Supremo no represente un problema excesivo para su atolondrada agenda, seguiremos observando cómo el PSOE maneja la coyuntura de forma absolutamente frívola con la única perspectiva que la electoralista y partidaria (los problemas de la gente y sus soluciones son, como mucho, un aderezo de la propia y permanente campaña electoral), y a las tres derechas intentando utilizar el tema de Catalunya como ariete de oposición para desgastar al PSOE criminalizando, sin rubor, a demócratas que ya lo eran cuando esta misma derecha flirteaba con el franquismo o ahora con Salvini, Orban o Le Pen.

Se espera más de la izquierda de tradición obrera o hija del 15M, se espera que no acepte acríticamente la hegemonía del pensamiento conservador cuando piensa en el Estado español, sus pueblos, su pluralidad y su futuro democrático, porque un proyecto común es posible pero solo, como decía un clásico del federalismo, si se basa en el respeto y el reconocimiento entre iguales, el “pacto entre iguales”. Y, hablando de clásicos, en España es evidente aquello de que “un pueblo que oprime a otro pueblo no puede ser libre”. Se utilizará el sesgo reaccionario que proclaman partidos e instituciones contra la mayoría social catalana, contra la izquierda y los demócratas españoles una vez estos consigan la movilización popular y los objetivos de cambio de régimen que en Catalunya hemos acariciado.

En fin, un poco de perspectiva de fondo haría que no jugásemos a la repetición electoral y al regate corto, jugaríamos a intentar estabilizar un diálogo entre la izquierda y entre demócratas para frustrar a la derecha y recordar que los problemas de la democracia moderna se solucionan con más democracia y no con corralitos judiciales.

En Catalunya se inicia una nueva etapa después de la sentencia del Tribunal Supremo, etapa que requiere de análisis y reflexión y que no puede reproducir las mismas claves que nos han llevado hasta aquí, en que la hegemonía del proceso soberanista en demasiadas ocasiones ha pivotado sobre la derecha conservadora catalana, dificultando la entrada de sectores populares relevantes en nuestro país.

Queda pendiente conseguir una mayoría en Catalunya mucho mayor de la que disponemos, que deberá ir ligada a un modelo social avanzado, libre de corrupción, democráticamente participativo, municipalista, feminista y consciente del reto climático, que haga ilusionante y deseable para toda la sociedad catalana el modelo republicano que defendemos. Para ello, necesitamos un foro de diálogo de la izquierda soberanista, un entendimiento y colaboración amplia del conjunto del soberanismo republicano rupturista para combatir la estrategia de las fuerzas políticas e instituciones que trabajan para cerrar la ventana de oportunidad de cambio que el 15M y el proceso soberanista han representado.

8 juliol 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Intervención en la Festa Realitat 2019 (5 y 6 de julio)

Intervención en la Festa Realitat 2019 (5 y 6 de julio)


Intervención en la Festa Realitat 2019 (5 y 6 de julio) del Secretario General de Comunistes, Joan Josep Nuet

Quiero saludar en primer lugar a los organizadores y organizadoras de la Festa, a los que la montaron ayer y la desmontaran hoy, gracias camaradas por vuestro esfuerzo año a año.
Saludar a varias delegaciones invitadas que nos acompañan, a la delegación de venezolanos y venezolanas encabezados por el Cónsul de Venezuela en Barcelona, el compañero Ricardo Capella, a la compañera Dolors Sabaté exalcaldesa de Badalona por Guanyem Badalona, gracias por impedir que Xavier García Albiol sea alcalde de esa maravillosa ciudad, nunca te estaremos suficientemente agradecidos, a la delegación de la Aurora-Organización Marxista, al camarada Francesc Matas que la encabeza, gracias por vuestra lealtad y colaboración de tantos años, a la delegación del PC de Portugal encabezada por la camarada Rita Janeiro, responsable Internacional de la Festa do Avante a la que tanto nos une y a la que de nuevo una numerosa delegación del Partido acudirá este mes de septiembre para organizar el estand de Catalunya.
Finalmente dejadme un saludo especial al alcalde que fue desalojado por una indigna moción de censura por PSC, Convergència y PP en el municipio de Sentmenat y que ha vuelto por la puerta grande ganando las elecciones en el municipio, el gran Marc Verneda.
La Fiesta de este año está llena de iniciativa y propuesta política, hemos debatido en ella de los 40 años de ayuntamientos democráticos y hemos homenajeado a una generación de alcaldes y concejales que en 1979 entro en los ayuntamientos de la mano del PSUC y otros partidos provenientes de la lucha sindical, vecinal, para democratizar las instituciones de este país. Hemos debatido de Venezuela por que somos internacionalistas, el sufrimiento de otros pueblos es nuestro sufrimiento y las cosas buenas que hacemos y nos pasan aquí queremos que le pasen también al resto de pueblos libres del mundo, eso es el internacionalismo, formar parte de una causa común, de una lucha emancipatoria compartida.
Hemos debatido sobre memoria democrática y aprovecho el recuerdo vivo de Neus Català, la luchadora antifascista que nos ha dejado recientemente. Ella pudo resistir, también, gracias a lo que aprendió en la JSU, en el PSUC y en el sindicato, entonces la UGT, formaba parte de una lucha colectiva, no era una persona aislada. Ella respondía a la pregunta de que es luchar con una frase que me acompaña, que nos acompaña constantemente, decía Neus que luchar no es coger un arma, luchar es juntarse, organizarse para defender una idea.
Esta es la esencia de un partido comunista, organizarse para luchar mejor, de forma mas eficaz y con un mayor conocimiento de causa. Atender y conocer las razones profundas de nuestra explotación, de la desigualdad que sufrimos y combatir esas causas profundas de forma organizada y colectiva.
Este mes de septiembre el Partido va a recuperar la campaña de organización y crecimiento que interrumpimos a causa de la agitada agenda electoral, ahora es un gran momento para empezar a militar o para militar de nuevo, en tiempos de contradicciones crecientes, ¿alguien cree que podemos individualmente comprender mejor porque se toman las decisiones que se toman en la política y la economía?
El Partido nos ayuda a pensar y a actuar, pone en nuestro conocimiento la experiencia pasada y también la de otros y otras organizados como nosotros.
¿Alguien cree que el PSOE de Pedro Sánchez actúa frívolamente a la hora de negar un gobierno de Coalición con Unidas Podemos y “echar los tejos” cada día a Albert Rivera y Ciudadanos?
Recordemos que paralelamente después del resultado de las Elecciones Europeas del 26 de mayo se han juntado en la misma mesa los liberales europeos liderados por Macron, el presidente francés, Pedro Sánchez en nombre de la socialdemocracia europea y Ángela Merkel en nombre de los conservadores, finalmente estas tres familias europeas se han repartidos los cargos y el poder institucional de la UE consagrando las políticas de recortes y austeridad y un modelo opaco construido a las espaldas de los ciudadanos. Pedro Sánchez quiere para España lo mismo que ha hecho en la UE, consolidar un modelo neoliberal en lo económico y Otanista en la política exterior.
El PSOE quiere colaborar en cerrar la brecha de oportunidad que se abrió en la política con la crisis del 2008, quiere liderar una verdadera “Restauración” para que todo vuelva a ser como antes, para que el nuevo bipartidismo, como en Europa; sea el de siempre pero ahora con la incorporación de los liberales europeos, aquí el partido de derechas llamado, Ciudadanos.
Eso nos jugamos estos días, tener o no tener un ministro en el Gobierno, eso es anecdótico y secundario, lo importante es si con las fuerzas de la transformación y del soberanismo de izquierdas condicionamos que la brecha de cambio no se cierre sin nuevas conquistas (o sin nuevas derrotas) para los sectores de las clases sociales populares trabajadoras.
El Partido nos permite percibir la estrategia de unos y otros en el aparente circo en que se ha convertido la política, ser comunista es ir más allá y ver más allá de lo aparente.
Los instrumentos que prometieron el cambio están en crisis, algunos aparecieron fulgurantemente y de la misma forma desaparecerán, el Partido seguirá estando aquí un año tras otro, una crisis tras otra.
Queremos seguir haciendo pedagogía en el conjunto del Estado Español, recordar que el movimiento soberanista de izquierdas es un aliado de las clases trabajadoras y de los pueblos del conjunto de España, entre unos y otros aspiramos a poner al Régimen del 78 en crisis, en mantener esa crisis abierta que PP, PSOE y Cs se obstinan en cerrar. Y eso es posible porque en Catalunya es clave unificar la lucha social y la lucha nacional, ya que las dos luchas para nosotros son solo una, no hay proyecto social sin proyecto nacional y viceversa.
Aquellos que se obstinen en construir en Catalunya experiencias que disocien lo social y lo nacional están condenados al fracaso, que significa desatender el aspecto medular de la lucha de clases en nuestro país en los últimos decenios y que se verá reforzado en los próximos lustros, abandonar los preceptos históricos del PSUC y del catalanismo popular como brújula, seria estar condenados a la crupusculización y regalar la hegemonía al nacionalismo conservador.
Si en Catalunya ya ganamos la batalla de ser “un solo pueblo”, no vamos a regalar ahora esa idea unificadora de la clase trabajadora. Ya en la Creación de las CCOO, en Catalunya fuimos y somos la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, CONC.
Camaradas, acabo. En el Partido debatamos todo, con profundo sentido crítico, fuera del Partido preservemos esta pieza fundamental para los trabajadores y trabajadoras.
Os dejo con la camarada Rita Janeiro, de la dirección ejecutiva del Partido Comunista Portugués. Adelante Rita

11 juny 2019
by Nuet
Comentaris tancats a El final d’un cicle

El final d’un cicle


El final d’un cicle
Aquest divendres deixaré de ser formalment coordinador general d’EUiA i també deixo la militància a l’organització, que espero reprendre en un futur pròxim
Joan Josep Nuet
Als inicis de l’any 2011, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) vam començar a teoritzar la necessitat d’un “Nou Espai” de l’esquerra catalana. Ja havíem acumulat l’experiència de la coalició d’ICV-EUiA que el 2002 havia sumat un espai polític i electoral trencat des del 1981, i que va presentar diversos episodis unitaris sense continuïtat: IC el 1987 (suma de PSUC, PCC i ENE), IC- Els Verds el 1994 (suma d’IC, Els Verds i PCC) i EUiA el 1998 (suma de PSUC Viu, PCC, PASOC, POR i Grup Llibertari).
L’esgotament de la fórmula de coalició electoral d’ICV-EUiA, però, era evident. La reconversió que proposava EUiA de desenvolupar una “coalició política” on no s’establís una dicotomia de domini de l’aparell i la política institucional d’ICV sobre el conjunt, sinó passar a un comportament de “moviment polític”, no de partit, on les prioritats polítiques i les formes organitzatives transversals com les dels moviments socials es convertissin en una nova estructura política superadora, va obtenir la negativa de la direcció d’ICV. Aquesta seguia centrada a seguir absorbint bona part del prestigi i els recursos unitaris en el manteniment de l’aparell partidari i molt temorós d’iniciar dinàmiques veritablement rupturistes en la política i l’organització, fora del control institucional.
El 2011, EUiA ja proposava una nova estructura política superadora que va obtenir la negativa de la direcció d’ICV
Va representar un encert final la celebració de la jornada “Ara és Demà” l’1 de febrer del 2014, coorganitzada per ICV i EUiA, però la tardança a materialitzar-la i la manca de continuïtat van fer perdre definitivament a aquest espai la iniciativa política del canvi com a resposta a la crisi. L’esperit 15-M ja impregnava la política de transformació, la CUP havia fet el salt dels municipis al Parlament, apareixia amb força el moviment “Procés Constituent” i Podem entraria en escena a les Eleccions Europees de maig del mateix 2014. Ens vam quedar per a vestir sants.
Paral·lelament, l’anomenat Procés Sobiranista ja tenia vida pròpia. El 2010 es posava en marxa amb la sentència retalladora de l’Estatut, i el setembre del 2012 amb la massiva manifestació als carrers esclatava el crit d’independència que fins al moment era una proclama minoritària. Però la CiU d’Artur Mas, que venia d’una experiència de govern retallador a Catalunya amb el suport del PP d’Alícia Sánchez Camacho (el “Govern del Millors” de 2010 a 2012), i que intentava pujar precipitadament al cavall del moviment independentista, va reduir el seu nombre de diputats demostrant que la crisi social influïa de forma notòria en l’opinió política dels catalans, que no oblidaven el cel retallador del seu govern.
EUiA realitzava el 2013 una important aposta política en la seva Conferència d’octubre, “Un Procés Constituent per a Catalunya”, amb la proposta d’una “República Catalana, social, democràtica i lliurament federada” que intentava sintetitzar una iniciativa que compatibilitzés la sobirania amb
la fraternitat entre pobles. Era una proposta per competir per l’hegemonia del procés sobiranista des d’una lectura de classe, popular, inclusiva i solidària, que connectava la realitat del moment amb les tradicions republicanes, federalistes i del catalanisme popular, de les quals la socialdemocràcia no només se n’havia allunyat sinó que les havia pervertit en el seu viatge al centralisme socioliberal.
El 2014 la crisi territorial que la sentència del TC havia fet esclatar esperonava la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació
L’esperança de molts, aquell 2014, era aprendre de la nova politització que es desenvolupava i poder sumar-la a tres fets ja constatables: el primer, la crisi econòmica i social que colpejava als sectors més vulnerables de la societat; el segon, la crisi de representació democràtica que feia agenollar-se als parlaments davant dels poders oligàrquics de les finances i la seva corrupció; i finalment, la crisi territorial que la sentència del TC havia fet esclatar i que esperonava la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació.
Al conjunt de l’Estat, Izquierda Unida, que durant decennis va monopolitzar l’organització política de l’alternativa a l’esquerra del PSOE, va respondre tard i amb desconfiança davant dels sectors que volien impugnar les regles del joc i presentar-se al combat electoral inspirats pel 15-M, i posteriorment a les eleccions europees de maig del 2014 va perdre la iniciativa política, que va passar a Podem.
El 2014 i el 2015 Catalunya esdevenir el laboratori per a la creació d’un model polític i organitzatiu que representés els anhels majoritaris de la societat catalana. De reüll seguíem el desenvolupament de Podem i els debats d’Izquierda Unida, però teníem clar que calia un nou subjecte català amb capacitat política i jurídica pròpia que pogués mantenir una relació fraternal amb altres projectes de l’Estat. Sempre vam concebre aquest subjecte com a superador a mitjà i llarg termini dels partits preexistents, amb una transició que ho fes possible.
Per a EUiA, la candidatura d’En Comú Podem el desembre de 2015 a les eleccions generals encapçalada per Xavier Domènech va ser una oportunitat per reforçar l’aposta abans esmentada. Les resistències van ser importants, dins i fora d’EUiA. En primer lloc, a la mateixa IU, que presentava una relació amb Podem no paral·lela a la situació catalana i per tant que volia que EUiA servís com un peó dels seus interessos supeditant l’escenari català als ritmes de l’Estat (que acostumen a ser els ritmes de Madrid) i torpedinant l’acord català com a penyora de la negociació estatal. Dins d’EUiA, els sectors crítics a la política de la República Catalana feien servir aquesta contradicció per carregar contra En Comú Podem i exigir una candidatura col·ligada amb IU que confrontés amb l’inici de confluència que En Comú Podem representava.
EUiA representava un projecte nacional, mentre que ICV esperava que fos Podem o IU els que marquessin la política catalana
En aquest moment ja va quedar clar que IU no entenia la situació catalana ni els ritmes i organitzacions diferenciades d’aquest territori. Només les necessitats centralitzades a Madrid de la política espanyola determinaven l’opinió final, que mutaria en funció d’aquesta o de noves situacions, com s’ha comprovat. Apareixia de nou una tensió entre la sobirania del projecte a Catalunya i la seva dependència o no del projecte estatal. Si en els anys anteriors ICV va presentar-se com a projecte nacional de dependència catalana ara les coses s’invertien, i era EUiA qui representava aquest projecte nacional, mentre que ICV esperava que fos Podem o IU els que marquessin la política catalana, d’altra banda cada cop més decantada cap a l’esquerra sobiranista on Madrid no determinava.
Dels resultats electorals de les eleccions generals de desembre de 2015 i juny de 2016 (victòries a Catalunya amb prop d’un milió de vots), l’impuls de la creació del nou subjecte va esdevenir imparable, i l’abril del 2017 es va fer realitat a l’Assemblea Constituent de Catalunya en Comú celebrada al Pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona. De forma incomprensible no hi va participar Podem com a organització, encaparrats a autoafirmar-se i disposar d’un calendari propi i no en debatre els continguts i les formes organitzatives d’aquell important impuls unitari. A la llarga, aquest fet va resultar letal per a la futura configuració de la militància del que seria Catalunya en Comú, tenint en compte que les incorporacions de Podem que si es produeixen, ho van fer de forma molt satel·litzada a l’aparell d’ICV, reproduint en poc temps els vicis de l’esquerra tradicional i de l’antiga coalició d’ICV i EUiA que volien superar-se.
La nova Catalunya en Comú va configurar al llarg del 2017 i el 2018 un altre efecte contradictori: el projecte de Barcelona en Comú, encapçalat per Ada Colau i guanyador de les municipals a Barcelona de 2015, tampoc va integrar-se dins la globalitat de Catalunya en Comú. Pràcticament des del primer moment Barcelona en Comú no va voler participar de les oportunitats i dificultats de desenvolupar un projecte per a tot Catalunya i es va refugiar a Barcelona, entenent que el “marc Catalunya” li és hostil i configura debats i calendaris no favorables als interessos del govern de la ciutat.
Així, es va anar produint a poc a poc una convergència d’interessos que a la llarga ha resultat letal per a l’autonomia política, el caràcter nacional i el funcionament democràtic de Catalunya en Comú. Un nucli de Barcelona en Comú influït negativament per la política d’oposició que pateix de forces com el PDeCat (espai neoconvergent), ERC i CUP, una ICV ancorada definitivament en una hostilitat al procés i un creixent antiindependentisme, i finalment un Podem desorientat i supeditat a un marc estatal incapaç de fer una adaptació catalana eficaç del seu ideari polític.
El juny de 2018 hi va haver dins de Catalunya en Comú un veritable cop d’estat destituent de bona part de la seva direcció executiva
Finalment, el juny de 2018 aquests interessos convergents van generar dins de Catalunya en Comú un veritable cop d’estat destituent de bona part de la direcció executiva que comandava Xavier Domènech. En poques setmanes va arribar la dimissió del coordinador general i al cap de pocs mesos de la portaveu, Elisenda Alamany, i la consolidació d’un canvi de direcció i d’una relectura de l’ideari fundacional de l’abril del 2017. Conceptes com els de República Catalana o Procés Constituent, centrals en l’aposta política que havíem bastit, van passar a pronunciar-se, en el millor dels casos, amb la boca petita.
Sense l’evolució produïda per aquest canvi no es podria entendre la decisió presa a Barcelona de mantenir l’alcaldia d’Ada Colau a qualsevol preu, pactant amb PSC i acceptant el suport de Valls i Cs. Aquesta decisió n’és una conseqüència lògica i segella un nou estadi d’aquell projecte polític que ja no és tal. Només se li assembla.
L’aparició de Sobiranistes, primer com a corrent intern (setembre de 2018) i posteriorment com a força política que l’abril de 2019 va desenvolupar un acord de coalició electoral amb ERC a les Eleccions Generals del 28 d’abril, significa la constatació de la mutació del projecte de Catalunya en Comú.
Sobiranistes és, en primer lloc, la resposta a les dificultats de mantenir una pluralitat interna, ja que vers les diverses sensibilitats organitzades hi recau l’acusació constant de dificultar el tancament de files al voltant del lideratge carismàtic de l’Ada Colau. En segon lloc, busca mantenir-se desacomplexadament en l’espai del sobiranisme com a punt de trobada entre independentistes, federalistes i confederalistes, en un moment en què els sobiranistes passen a ser tractats internament com a quintacolumnistes al servei dels partits independentistes. Finalment, constata la manca de mecanismes suficientment democràtics de debat i presa de decisions, fora d’un reduït nucli de confiança. En definitiva, Sobiranistes aspira a representar a bona part de l’espai dels comuns que ja no se sent referenciat al partit Catalunya en Comú.
Un cop passada la sentència del Suprem i les eleccions al Parlament, podrem fer una reflexió acurada dels esdeveniments
El debat estratègic que cal abordar sobre la lluita per l’hegemonia del procés i el seu caràcter integrador i popular que va aparèixer clarament en el naixement de Catalunya en Comú, per aïllar-hi a la dreta conservadora catalana, s’ha esvaït en una pràctica on la improvisació i l’institucionalisme s’han apoderat de les decisions quotidianes. És precisament per això que Sobiranistes ha apostat per enfortir el sobiranisme progressista, l’esquerra sobiranista d’aquest país, convençuts que és el millor camí per a construir Catalunya des d’una visió sobiranista d’esquerres.
Aquest divendres vinent deixaré de ser formalment coordinador general d’EUiA, set anys després d’assumir aquesta immensa responsabilitat i privilegi. En el futur immediat em dedicaré a les tasques derivades de la meva responsabilitat com a diputat al Congrés i als partits en els quals milito, i per facilitar les tasques i fer compatibles les contradiccions que aquestes generen he cregut millor no només deixar les meves responsabilitats a EUiA sinó també la mateixa militància a l’organització, esperant en un futur pròxim poder-la reprendre. Estic convençut que a EUiA existeix una clara majoria política que acompanya les decisions adoptades en els darrers mesos i que presentarà una anàlisi lúcida sobre els esdeveniments polítics i en garantirà la seva gestió.
S’imposa la necessitat d’una reflexió acurada dels esdeveniments viscuts. Un cop passada la sentència del Tribunal Suprem, les eleccions al Parlament de Catalunya i un balanç de la mobilització social, podrem fer-ho. Però queda clar que un cicle s’esgota i que cal, com sempre, reconstruir aprenent dels errors comesos.