26 novembre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a La qüestió nacional i el PSUC, article al Diari de Girona del Jordi Serrano i Blanquer

La qüestió nacional i el PSUC, article al Diari de Girona del Jordi Serrano i Blanquer


La qüestió nacional i el PSUC
Posted on 23 Novembre 2018

En la revista clandestina Treball del PSUC de l’any 1967 s’explicava la posició dels comunistes envers la qüestió nacional: «Moltes vegades ens trobem amb persones de bona fe -algunes amb idees sincerament democràtiques- que es mostren sorpreses que els comunistes siguin defensors del dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega. Es pregunten: Com una qüestió creada per la burgesia pot ser incorporada a les reivindicacions populars? Les persones que es fan aquesta pregunta no es plantegen correctament la qüestió. El fet de que la burgesia s’hagi servit, instrumentalment, de la nació per als seus fins de classe no vol pas dir que hagi creat la nació del no-res. Els comunistes saben bé que el sentiment nacional no ha nascut del no-res i que l’únic mitjà d’arribar a la comprensió internacional és, precisament, desenrotllar del tot, fins al màxim, les nacions que han estat oprimides i les llengües nacionals. El cas de Catalunya no és artificial; la realitat nacional catalana salta tant als ulls que qualsevol foraster, per més que ignori aquest problema, al cap de quatre dies de viure a Catalunya ja se’n ha adonat (…). Per això els comunistes entre les reclamacions democràtiques exigim el reconeixement dels drets del poble català, drets que no són artificials sinó fundats en les essències més populars de Catalunya.»

Fem un gran salt i vegem què ens deia quasi pòstumament, el gener de 2013, Miquel Caminal, un dels grans erudits del federalisme i militant del PSUC i que va realitzar la tesi doctoral sobre Joan Comorera: «L’obligació de tot federalista és promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible, també assumeix el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció, quan totes les altres han resultat ermes o impossibles. L’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i accepta la possibilitat de la independència o secessió quan no hi ha una altra sortida democràtica.» Els federalistes haurien de reflexionar sobre aquests arguments.

El menyspreu sobre la cultura i l’estudi fa que periòdicament tornem a discutir coses que al llarg del temps moltes persones i organitzacions s’hi han referit. La postmodernitat, la voluntat de voler pensar les coses des de zero, sense atendre a una rica tradició d’esquerres, ens fa repetir un cop i un altre els mateixos errors. I el que és pitjor, hem de sentir les mateixes ximpleries un cop i un altre. No es tracta d’eixamplar les bases de l’independentisme sinó de dissenyar una aliança republicana catalana pels propers anys. Si es vol dirigir el desafiament català, cal estar al davant.

21 novembre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Sobre la Llei Integral de Memòria Democràtica de Catalunya, per aclarir quins tràmits legislatius encarem

Sobre la Llei Integral de Memòria Democràtica de Catalunya, per aclarir quins tràmits legislatius encarem

LLEI INTEGRAL DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

Avui intervinc al ple del Parlament per parlar de la Llei de Memòria presentada pel PSC i clarificarem la situació de l’aspecte legislatiu a Catalunya pel que respecta al tema de Memòria Històrica.
Cal destacar que cal una llei integral que integri les tres Lleis de Memòria que fins ara s’han tramitat al Parlament, les de l’època del tripartit, la de Memorial Democràtic i la de Fosses i la de la darrera legislatura, la de Reparació Jurídica de les Víctimes del Franquisme. Això és concreta en aquest moment en dues iniciatives legislatives de Llei, la que proposa el PSC i la que està tramitant el Govern de la Generalitat que està en periode de memòria de l’Avantprojecte de Llei, cal constituir doncs, ponència parlamentaria i portar les dues lleis a la mateixa i fer un projecte definitiu per ser aprobat aquesta legislatura. Cal incorporar temes pendents com nadons robats, situació dels antics guerrillers, represaliats de tota mena no reconeguts fins el moment, etc.

Us deixo un fragment del preambul de la llei que proposa el PSC que crec es prou afortunat per descriure alguns dels crims del franquisme i la crítica de Nacions Unides i Consell d’Europa a l’oblit que en temes de memòria acumulen les institucions de l’Estat Espanyol, especialment pel que fa a la interpretació que el poder polític i judicial fa de la Llei d’Amnistía com a llei de punt final als crims del franquisme, seguim.

Una llarga dictadura que combinà elements del feixisme amb un nacionalcatolicisme de propi encuny va reprimir durament col·lectius i individus per raó de les seves idees polítiques o socials, per les seves creences o conviccions, per la seva llengua i identitat, per la seva orientació sexual o mode de vida, i també per raó de la seva ètnia
Moltes facetes i modes té aquesta repressió on cal esmentar de les desaparicions forçades fins a la sostracció de menors, passant per les execucions directament extrajudicials o bé per mediació de simulacres de tribunals, que només poden ser qualificades d’assassinats, la creació de camps de concentració i el constrènyer milers de persones a treballs forçats, la tortura, la censura, la presó, el confinament o el desterrament, l’exili, la depuració de funcionaris i treballadors públics, la persecució aferrissada de determinats col·lectius o grups socials, l’intent d’imposar una identitat i una llengua uniformement a un Estat plurinacional i plurilingüe, o la col·laboració necessària en la deportació de republicans i republicanes als camps de concentració i extermini del règim nazi.
L’Informe de 22 de juliol de 2014 de Pablo de Greiff, Relator Especial de les Nacions Unides per la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, saluda positivament el significat i el progrés que va suposar la legislació estatal en matèria de reconeixement i ampliació de drets de les víctimes del franquisme, però també assenyala els dèficits de les actuacions dels poders públics en matèria de memòria democràtica, tot reiterant que la Guerra Civil i els quaranta anys de Dictadura que van seguir van deixar un saldo colossal de víctimes de violacions greus dels drets humans i del dret humanitari. Les greus i massives violacions als drets humans durant aquest període de la història han estat també assenyalats pel Grup de Treball de Desaparicions Forçades o Involuntàries del Consell de Drets Humanos de Nacions Unides en l’informe de la seva missió a Espanya de 2 de juliol de 2014, en el que es destaca la inexistència fins la data d’una xifra oficial del número de persones desaparegudes
D’altra banda, l’informe del Comissari pels Drets Humans del Consell d’Europa sobre persones desaparegudes i víctimes de desaparició forçada a Europa de 29 de novembre de 2016 fa referència a la documentació de 114.226 víctimes de desaparició forçada entre el 17 de juliol de 1936 i el desembre de 1951, i a la xifra de 30.960 infants, fills de detinguts, raptats i entregats a famílies que recolzaven el règim franquista, i la identitat dels quals va ser canviada al Registre Civil. D’aquesta manera, sobre la base dels fets corroborats pel Consell d’Europa i els diferents organismes i experts de Nacions Unides, es pot afirmar amb major coneixement de causa que mai que durant la dictadura franquista van ser comesos crims de lesa humanitat i crims de guerra, tal i com han estat definits pels diversos instruments internacionals reguladors d’aquestes tipologies penals. Aquests delictes que ni podien ni poden ser objecte d’amnistia, que per la seva gravetat no prescriuen, han deixat una ferida la superació de la qual requereix una efectiva política de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.

18 novembre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Han començat el treballs d’elaboració d’una Llei Integral de la Memòria Democràtica de Catalunya, aquí teniu la Memòria preliminar de l’avantprojecte, cal participar-hi

Han començat el treballs d’elaboració d’una Llei Integral de la Memòria Democràtica de Catalunya, aquí teniu la Memòria preliminar de l’avantprojecte, cal participar-hi


Memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei integral de la memòria democràtica de Catalunya

El Govern de la Generalitat va aprovar el passat 12 de setembre la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei integral de la memòria democràtica de Catalunya. L’objecte d’aquesta normativa és impulsar una política pública de memòria històrica per harmonitzar i actualitzar les normes vigents; integrar en una sola llei la normativa reguladora dels ens públics de memòria democràtica, i disposar d’un marc normatiu clar que millori la coherència i la transparència.

1. Els problemes que es pretenen solucionar amb la iniciativa
Catalunya és un país amb una llarga tradició de reivindicacions democràtiques, entre elles la del
dret a la memòria. Tot i així, no té una llei de memòria democràtica global, i d’aquí sorgeix la
necessitat de disposar d’un instrument que reguli adequadament aquest àmbit. La primera
Moció aprovada al Parlament és la 217/VI, del 27 de març de 2003, la qual va instar a desplegar
una actuació interdepartamental centrada en la cerca de persones desaparegudes i va donar
lloc a la primera versió del mapa de fosses. Així mateix, Catalunya també és de les primeres
comunitats autònomes que recull en el seu Estatut d’autonomia de l’any 2006, en l’article 54, la
memòria històrica com a principi rector. La Generalitat de Catalunya és el primer Govern en
l’Estat que es dota d’una entitat de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia, per desplegar
les polítiques públiques de la memòria, amb la Llei 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial
Democràtic, l’objecte de la qual no cobreix totes les necessitats que precisament es pretenen
amb aquesta iniciativa.
Sota el manament estatutari esmentat s’han desenvolupat tres lleis a Catalunya: la ja
esmentada Llei 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial Democràtic, la Llei 10/2009, del 30 de
juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil
i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes, i la Llei 11/2017, del 4 de juliol,
de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Més enllà d’aquestes lleis, des de l’any
2000 s’han desplegat un seguit de decrets i resolucions per regular diversos aspectes
relacionats amb la memòria democràtica, com són les indemnitzacions als ex-presos polítics de
la dictadura, la creació del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) i el
Consorci del Museu Memorial de l’Exili (MUME), o l’Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, per la
qual es crea la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya.
Des dels primers anys 2000, doncs, els poders públics catalans han mostrat un compromís amb
les polítiques públiques de memòria democràtica. Aquesta diversitat, tant de rangs com de
períodes en què s’ha legislat, dificulta una visió integrada de les polítiques de memòria i la seva
gestió i limita l’impuls de noves polítiques.

Si considerem les xifres, estem parlant dels aspectes següents:
– Hi ha localitzades a Catalunya 505 fosses comunes de diverses magnituds i repartides
pràcticament per tot el territori; es calcula, tot i que es fa difícil de quantificar, que hi deu
haver més de 20.000 persones enterrades en aquestes fosses.
– En el Cens de persones desaparegudes que la Generalitat gestiona des de 2003 es
compten ara més de 5.500 persones desaparegudes que tenen famílies al darrere que
els busquen. Així, i tenint en compte que cada família consta de diverses persones que
estan involucrades en la recerca, la repercussió en la societat és considerable.
– Aquests familiars, i altres persones interessades o implicades en la recuperació de la
memòria democràtica, s’agrupen en associacions. Algunes d’aquestes associacions
tenen una activitat social rellevant, tant en la difusió del Cens i la col·laboració en la
recerca de desapareguts com en l’organització d’esdeveniments per donar a conèixer la
memòria recent. A Catalunya hi ha avui aproximadament un centenar d’associacions
memorialistes actives.
– La Generalitat de Catalunya ha atorgat, des de l’any 2000, més de 39.000
indemnitzacions a persones que han sofert privació de llibertat per motius polítics,
gràcies a la publicació de dos decrets que ho han permès. Tot i així, aquests decrets
limiten els supòsits d’indemnització i fan que moltes persones que varen estar a la presó
durant la Guerra Civil, la dictadura franquista i la primera transició democràtica quedin
fora d’aquest dret.

Així, els problemes que es pretenen solucionar amb la iniciativa són:
– La limitació en el desplegament de noves polítiques que no estan recollides en el marc
normatiu actual, i que impedeixen el reconeixement de drets a la ciutadania. Entre
aquestes, destaquem especialment el cas dels nadons robats, que actualment no estan
inclosos en cap norma legal vigent, o el de les persones que varen estar privades de
llibertat per raons polítiques que no entren en els supòsits actuals.
– La necessitat de coordinar una política pública global d’accés a la informació que faciliti
la tasca de recerca de persones desaparegudes. Això inclouria l’accés als arxius i altra
documentació dispersa i la possibilitat de publicar relacions de noms i cognoms de
persones desaparegudes amb finalitats de recerca i reparació, com a excepció a les
previsions de la legislació en matèria de protecció de dades personals.
– La impossibilitat de legislar sobre la simbologia franquista en el territori, tant pel que fa a
monuments i manifestacions artístiques en espais públics com a altres mostres del
passat feixista com els nomenclàtors dels carrers o l’organització d’actes o la publicació
de llibres o altres materials en record o enaltiment de personatges relacionats amb el
règim feixista.
– La necessitat d’actualitzar i harmonitzar els estatuts dels organismes públics de memòria
(Memorial Democràtic, MUME i COMEBE), tant pel que fa a l’actualització dels objectius
i les funcions com pel que fa referència a l’adaptació del seu funcionament a les
exigències derivades de l’entrada en vigor de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de
racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (“LRSAL”), doncs amb anterioritat a
aquesta norma, els Consorcis com el MUME i el COMEBE es trobaven sotmesos a la
Llei de Bases de règim local (Llei 7/1985, de 2 d’abril) però amb la modificació efectuada
per la LRSAL es preveu que els Consorcis o Entitats finançades de manera majoritària
per l’Administració tinguin la consideració d’Entitats dependents del sector públic.
– La importància de desplegar, juntament amb el Departament d’Ensenyament i els
organismes que correspongui, una política educativa que, tot fent memòria dels fets
recents de la nostra història, transmeti a les generacions més joves les conseqüències
dels conflictes armats, els valors de la pau i del respecte als drets humans i la
importància que fets com els que es van viure a Catalunya no es tornin a repetir.
– La necessitat de garantir el compliment dels principis de la justícia transicional
promoguts per les Nacions Unides (dret a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties
de no repetició) en els termes que ho expressa aquest organisme internacional.
– Finalment, la importància d’assegurar una gestió coordinada de les diferents
administracions públiques en matèria de memòria democràtica, entenent que és una
política transversal que afecta el passat i el futur del país i que, per tant, requereix la
participació, en diversos graus i nivells, de tota la societat. En el mateix sentit i atenent la
seva afectació transversal, es requereix la previsió dels mecanismes de coordinació i
avaluació corresponents entre els diferents departaments de la Generalitat que per una
o altra qüestió es vegin afectats per la matèria.

2. Els objectius de la iniciativa
Atesos els problemes als quals s’ha fet referència a l’apartat anterior, els objectius de la
iniciativa legislativa serien:
– Impulsar una política pública integrada de memòria història, de manera que s’actualitzin i
harmonitzin les normes vigents, integrant en una sola llei la normativa reguladora dels
ens públics de memòria democràtica i que, alhora es pugui disposar d’un marc normatiu
clar que millori la coherència i la transparència de la política.
– Assolir la reparació efectiva de les víctimes i les seves famílies, mitjançant l’ampliació i
reconeixements dels seus drets legítims.
– Garantir el compliment dels principis de la justícia transicional promoguts per les Nacions
Unides (dret a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició).
– Assegurar la gestió coordinada de les administracions públiques en matèria de memòria
històrica, així com, dintre de l’Administració de la Generalitat, la dels diferents
departaments que l’integren i que resulten afectats per l’àmbit d’aplicació de la norma.

3. Les possibles solucions alternatives regulatòries i no regulatòries
a) Opció de no fer res o mantenir la situació actual
En el supòsit que no s’aprovés l’alternativa proposada, el Govern veuria limitades les
capacitats d’actuació en aquest àmbit, amb les afectacions que això comportaria pel
reconeixement i garantia dels drets dels afectats, a més d’un incompliment de les
recomanacions internacionals relatives a l’aplicació dels principis de justícia transicional
esmentats.
b) Opció normativa preferida
L’opció normativa que proposem és la de rang de llei, que incorpori nous drets per a les
víctimes i les seves famílies, que actualitzi i faciliti nous mecanismes i eines per al
desenvolupament de polítiques públiques i harmonitzi i cohesioni el corpus legal existent
i contribueixi a garantir l’aplicació dels principis de justícia transicional.
S’ha de tenir en consideració que es varen valorar les opcions de modificar els textos
actualment vigents que es refereixen a qüestions relacionades amb la matèria de
memòria històrica, com ara, la Llei 13/2007, de 31 d’octubre, del Memorial Democràtic,
així com les Lleis 10/2009, de 30 de juny, sobre localització i identificació de les
persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i la dignificació
de les fosses comunes i la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les
víctimes del franquisme.
No obstant això, l’objecte de les esmentades normes tracten aspectes concrets que,
encara que relacionats amb la memòria històrica, no donen respostes a les necessitats
que sorgeixen, segons han quedat exposades, i que determinen la conveniència de la
iniciativa que es proposa.
Per una altra banda, la necessitat d’una única norma que integri tota la matèria deriva de
l’existència d’altres normes amb diferents rangs i que, atenent l’època en què varen ser
aprovades, determinen la seva manca d’idoneïtat per respondre a les necessitats
actualment existents.

4. La necessitat i l’oportunitat de l’aprovació de la norma, si ja es disposa d’una alternativa
normativa preferida.
Amb aquesta finalitat, cal analitzar de forma preliminar els impactes més
rellevants:

4.1.Valorar si l’adopció d’aquesta alternativa tindria una incidència significativa des de les
perspectives següents
a) Impacte sobre l’Administració de la Generalitat (l’organització, el personal i el pressupost).
D’entrada, la Generalitat de Catalunya ja té atribuïdes competències en matèria de memòria,
concretament en l’article 54 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’any 2006, que defineix la
memòria històrica com a principi rector. En aplicació d’aquesta norma, la Generalitat ha creat
una estructura que actualment està emmarcada dins del Departament de Justícia, amb la
Direcció General de Memòria Democràtica, i les entitats adscrites: el Memorial Democràtic, el
Consorci del Museu Memorial de l’Exili (MUME) i el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla
de l’Ebre (COMEBE), el personal que ja té assignat i el pressupost previst. Aquesta estructura i
aquest pressupost es corresponen amb el marc legal actual; amb la llei que proposem, i en
funció de les polítiques a aplicar, s’haurà de sospesar si és procedent el redimensionament tant
pel que fa al personal com al pressupost assignat.
Així mateix, i atès que la qüestió a regular té una afectació transversal, són diversos els
departaments que, per les seves competències, es veuran afectats per la norma i per tant
determinarà que es puguin prendre mesures al respecte.
b) Impacte sobre les administracions locals (l’organització, el personal i el pressupost) i, en
particular, sobre el règim especial del municipi de Barcelona.
Les administracions locals tenen actualment un paper important, però voluntari, en el
desenvolupament de les polítiques de memòria, ja que participen, si així ho consideren oportú,
en el desplegament de la Xarxa d’Espais de Memòria en tot el territori, en la retirada de la
simbologia franquista i en l’organització i la difusió d’actes d’homenatge i foment de la memòria,
entre altres accions. A banda, hi ha ajuntaments implicats de manera directa en la constitució
dels organismes i consorcis vinculats a la Direcció General de Memòria Democràtica (MUME i
COMEBE).
La nova llei, doncs, haurà de definir el marc competencial del Govern de la Generalitat i també
de les administracions locals en matèria de memòria democràtica. La definició d’aquest marc
competencial s’haurà de dur a terme en coordinació amb el departament competent en matèria
d’administració local.
No té cap impacte específic sobre el règim especial del municipi de Barcelona, més enllà del
que s’ha dit als paràgrafs anteriors pel cas de les administracions locals.
c) Impacte sobre les mesures d’intervenció administrativa, i des de la perspectiva de la
simplificació i la reducció de càrregues administratives per a les empreses i la ciutadania.
L’impacte de la llei de memòria proposada és bàsicament de tipus social i de drets individuals i
col·lectius: el dret de les persones i els pobles a conèixer la seva història.
En aquest punt s’ha de considerar que, atès que al llarg dels anys, la invisibilitat i l’absència de
les dones a la Història ha estat una constant, i la seva participació en la construcció de la
societat democràtica ha estat minimitzada i estereotipada, s’ha de tenir en consideració
l’impacte social d’aquesta llei concretament en el col·lectiu de les dones, amb l’objecte
d’incorporar la perspectiva de gènere i de les dones per recuperar la condició de subjecte actiu
de les dones i la seva participació en el procés de formació de la societat.
Des del punt de vista de la simplificació o reducció de càrregues administratives per a les
empreses i la ciutadania no se’n considera cap impacte.
d) Impacte sobre l’ordenament jurídic vigent, i des de la perspectiva de la simplificació normativa
(normativa que resultaria modificada o derogada).
En aquest sentit, l’aprovació d’aquesta Llei i del reglament de desplegament posterior, si escau,
simplificaria el tractament jurídic de les polítiques de memòria democràtica a Catalunya.
La normativa de rang divers, doncs, que per l’aprovació d’aquesta Llei es preveu que quedaria
modificada o derogada, és la següent:
– El Decret 288/2000, de 31 d’agost, pel qual s’estableixen els requisits per regular les
indemnitzacions de les persones incloses en els supòsits previstos a la Llei 46/1977, de 15
d’octubre, d’amnistia, i excloses dels beneficis de la disposició addicional divuitena dels
pressupostos generals de l’Estat per als períodes 1990 i 1992.
– El Decret 330/2002, de 3 de desembre, pel qual es regulen les compensacions econòmiques
de les persones menors de 65 anys el 31 de desembre de 2000 que van patir privació de
llibertat i que es troben incloses en els supòsits previstos a la Llei 46/1977, de 15 d’octubre,
d’amnistia.
– Els Estatuts del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, aprovats per Acord del
Govern de 10 de desembre de 2002, i publicats al DOGC mitjançant la Resolució
PRE/950/2003, de 3 d’abril (avui modificats i transformat en entitat de dret públic adscrita a la
Generalitat de Catalunya).
– La Llei 13/2007, de 31 d’octubre, de creació del Memorial Democràtic (com a entitat de dret
públic dotada de personalitat jurídica pròpia i finançada íntegrament per la Generalitat de
Catalunya).
– Els Estatuts del Consorci del Museu Memorial de l’Exili, aprovats per l’Acord de
GOV/122/2008, de 25 de juny (avui modificats i transformat en entitat de dret públic adscrita a la
Generalitat de Catalunya).
– La Llei 10/2009, de 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones
desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses
comunes (“llei de fosses”).
– L’Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, de creació de la Xarxa d’Espais de Memòria
Democràtica de Catalunya.
– El Decret 111/2010, de 31 d’agost, pel qual es desenvolupa reglamentàriament la Llei 10/2009,
de 30 de juny.
– La Resolució IRP/4072/2010, de 15 de desembre, per la qual s’aproven els protocols
d’aplicació a les actuacions previstes en la Llei 10/2009, de 30 de juny, i en el Decret 111/2010,
de 31 d’agost.
– La Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (que anul·la
els consells de guerra duts a terme durant la dictadura franquista).

4.2 Identificar i valorar els principals impactes econòmics, socials i ambientals que es preveu
que generi aquesta opció (excepte els analitzats a l’apartat 4.1).
Les polítiques de memòria de la Generalitat de Catalunya, més enllà de l’aprovació d’una nova
llei, hauran de tenir, si es vol complir amb els compromisos explicitats en el Pla d’obertura de
fosses, el Programa d’identificació genètica, la Xarxa d’Espais de Memòria i altres polítiques, un
increment en el pressupost assignat actualment.
Cal deixar constància que, des de l’any 2011 fins al 2016, les dotacions pressupostàries
destinades a memòria democràtica van patir una reducció molt considerable, amb un impacte
negatiu i de retrocés en l’aplicació d’aquestes polítiques, fins al punt que alguns dels programes,
com el d’obertura de fosses, van quedar reduïts al mínim.
Convé afegir que el Govern de l’Estat, des del 2011, no ha destinat cap partida dels
pressupostos generals de l’Estat per al desenvolupament de la Llei 52/2007, de 26 de
desembre, per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s´estableixen mesures a favor dels qui
van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.

Un cop aclarits aquests antecedents pressupostaris, els principals impactes econòmics, socials i
ambientals que es preveuen són:
– Amb l’aprovació de la Llei, i en funció dels nous drets ciutadans que s’hi recullin, caldrà
preveure un increment en el pressupost dedicat a les polítiques de memòria. Un exemple molt
clar és que a la nova Llei es proposa l’ampliació del concepte de víctima, que pot comportar el
reconeixement de nous drets, per exemple, en el cas dels nadons robats, amb una xifra que
avui no està encara quantificada, o en el del col·lectiu LGTBI durant la dictadura franquista, i
també en la reivindicació expressada fa molts anys dels exiliats refugiats en camps francesos
que no tenen cap suport ni reconeixement efectiu, a diferència de les persones que van estar
empresonades a Catalunya.
– L’impacte social de l’aplicació d’aquesta Llei és molt rellevant:
o A Catalunya es calcula que hi ha aproximadament 20.000 persones sense identificar en
fosses.
o A data d’avui gairebé 6.000 familiars s’han inscrit al Cens de persones desaparegudes,
amb un abast superior de persones atès que afecta famílies senceres.
o No hi ha dades exactes sobre bebès robats.
o No hi ha dades exactes dels exiliats/refugiats en camps francesos.
o No hi ha dades exactes de les persones LGTBI víctimes durant el franquisme.
No es preveu que tingui impacte ambiental.

4.3 Indicar les raons per les quals és l’alternativa preferida de les opcions possibles
Sense perjudici de l’avaluació d’impacte normatiu ex ante aprofundida que es durà a terme en
una fase més avançada, en la qual s’aportarà evidència sobre els aspectes indicats, s’estima
que la iniciativa legislativa proposada és la millor. Aquesta alternativa es considera viable per
solucionar els problemes detectats i la més adequada per abordar els nous objectius fixats per a
les polítiques de memòria. A més, entenem que afavorirà la transparència de cara a la
ciutadania, la simplificació normativa i la coherència global d’aquestes polítiques.

5. La procedència d’efectuar una consulta pública prèvia a l’elaboració de la norma o, si escau,
la justificació de l’excepció o les excepcions legalment previstes
Es considera procedent sotmetre la iniciativa a consulta pública prèvia, atès el grau d’afectació
que l’adopció de l’opció preferida pot tenir sobre els drets de les víctimes i els familiars, així com
sobre les entitats memorialistes i la ciutadania en general.
Atesa la rellevància social i política de la iniciativa es proposa un termini de consulta de 30 dies.
En aquesta adreça hi podeu participar: https://participa.gencat.cat/processes/memoriademocratica

24 octubre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Mi intervención en la presentación de la plataforma política “Comunes Soberanistas” y “Manifiesto” de la misma

Mi intervención en la presentación de la plataforma política “Comunes Soberanistas” y “Manifiesto” de la misma

Intervención de Joan Josep Nuet en la presentación de la plataforma política “Comunes Soberanistas”
1. Bienvenida. Hoy aquí hay mucha gente de Cataluña en Común y mucha que no participa de este sujeto político pero siente simpatía por el espacio de los comunes, que se siente común de una manera u otra, con varios acentos plurales no uniformables.
Hoy hacemos este paso para decir que no somos los suficientes, que queremos contar con tanta y tanta gente común dispuesta a aportar en formatos abiertos, que no ofrecen los partidos clásicos y que, si o si, debe ofrecer Cataluña en Común.

2. La República que soñamos, la que queremos construir
Incluye todas las soberanías
La soberanía de tener una casa donde vivir dignamente
La soberanía de tener trabajo digno, con derechos laborales del siglo XXI
La soberanía de tener un sistema de salud o un sistema educativo público y de calidad
La soberanía como pueblo para, libremente, decidir el futuro de Cataluña
Todas estas soberanías forman parte del ideario de Cataluña en Común y hoy hacemos este paso también para garantizarlas todas ellas y muchas otras.

3. Esta iniciativa no va contra nadie, nos comprometimos a hacer aportaciones y aquí estamos, en tono constructivo para mejorar cómo funcionamos y lo que proponemos a la sociedad.
4. El Manifiesto que presentamos está en construcción, no estamos recogiendo firmas, mucha gente nos ha pedido tiempo para leerlo, para pensarlo y seguro que es mejorable, de hecho hoy sólo iniciamos un camino con un primer encuentro que irá creciendo con el tiempo.

5. Ahora pasamos un vídeo para inspirarnos y después intervendrá la compañera Elisenda Alamany.

Manifiesto
Somos Comunes, somos soberanistas
Una fuerza soberanista nueva, de progreso y de cambio democrático, gana unas
elecciones generales en Cataluña el 21 de diciembre de 2015, y de nuevo, el 26
de junio de 2016. Es así como se revive la victoria de las municipales de mayo en
Barcelona. La gente común hacemos el paso a las instituciones para ponerlas al servicio
de la gente. Este paso se hace en el contexto de un país que ha sufrido múltiples crisis
en los últimos diez años y donde se manifiesta el fin de una época: límites de recetas
políticas y económicas caducas; unas instituciones y unas maneras de
hacer cada vez más alejadas de la ciudadanía; recortes a nuestros derechos
sociales y laborales; y un bloqueo constante a las demandas para decidir y construir
de forma colectiva el futuro de Cataluña.
Los comunes nos convertimos en una realidad política que se explica por el momento que vive el país. Una realidad generacional que vive con ilusión y esperanza la irrupción del movimiento del 15M y la indignación por cómo las élites políticas y económicas
estaban hipotecando nuestro futuro. Somos gente común, algunos con trayectoria
política, muchos otros provenientes de los movimientos sociales, de las luchas por los
derechos sociales y laborales, del mundo profesional o de la academia. gente común
que decidimos dar el paso para cambiar las cosas. Los comunes trasladamos a la
institución nuevas realidades y nuevas propuestas políticas de acuerdo con lo que hemos vivido los últimos años y lo hacemos desde un soberanismo de base ciudadana, y progressista y sin supeditaciones a visiones conservadoras o los grandes partidos
políticos tradicionales.
En abril de 2017 se constituía Cataluña en Común. Esta debía ser la herramienta para representar los valores de los y las comunes. Un instrumento político
capaz de canalizar la diversidad del país, con una clara vocación de mayorías
y que debía extenderse por el territorio, con realidades específicas para cada
municipio siguiendo una lógica superadora.
Entendemos que empezar una nueva época en nuestro país pasa, también, por
construir una nueva política. Nuevas maneras de hacer más cercanas a las necesidades
de una sociedad compleja, que se parezcan más a una sociedad que
ha cambiado y que en los últimos años ha vivido demasiado alejada de partidos y
instituciones. Nuevas formas de relación entre las instituciones y la ciudadanía. Y
nuevas formas de funcionamiento de los partidos políticos que nos permitan sumar
a la política institucional de nuestro país nuevas caras que hasta ahora no se habían
sentido llamadas por los partidos tradicionales.
Sin embargo, hasta ahora no hemos sido capaces de superar las dificultades, los
vicios y las inercias de los partidos tradicionales -negociacions entre aparatos, repliegues, tentación de homogeneización, pactos de despacho-. La herramienta de la que nos dotamos, Cataluña en Común, no ha sido, en este sentido, bastante fiel a
los objetivos fundacionales. Había que construir una fuerza de cambio, y no un partido tradicional; una fuerza política ciudadanista que entendiera que era necesario llevar a cabo nuevas políticas y nuevas soluciones para un mundo diferente. Una fuerza política
central para una nueva época y una nueva Cataluña.
El contexto en el que nace Cataluña en Común está marcado por el debate nacional.
Este ha sido precisamente la expresión y la reacción a agotamientos múltiples
que ha vivido la sociedad catalana debido a la crisis social, política, económica,
ambiental y nacional que hemos vivido. Desgraciadamente, la intensidad
política de los últimos tiempos y la lógica binaria del procesismo han contribuido
a un cierto repliegue por parte de algunos sectores de Cataluña en Común y nos
han alejado de nuestros objetivos fundacionales. Demasiado a menudo se ha dejado de
reivindicar el soberanismo, a pesar de ser uno de nuestros valores originales. Así es como la pluralidad del espacio, que fue uno de los atributos que hizo ganador el proyecto de los comunes, podría estar, actualmente, en riesgo. Hoy, muchos soberanistas se sienten completamente huérfanos dentro de este espacio político.
Los comunes hemos sido protagonistas cuando hemos sabido conectar con el momento
que vivía el país. En este sentido, debemos entender que el 1 de octubre y el 3
de octubre marcaron un antes y un después en nuestra historia política y
son la expresión de una clara y amplia oposición, no sólo a la represión vivida,
sino al régimen del 78 en su conjunto. A ojos de todo el mundo, los catalanes y catalanas
nos ganamos el derecho a decidir y construir nuestro futuro.
El momento del país nos pide ahora trabajar por un proyecto nacional que
apele a mayorías amplias y plurales, porque sabemos que es desde los grandes consensos que somos más fuertes. En definitiva, tenemos ante nosotros el reto de un país para construir y la responsabilidad de construirlo ofreciendo oportunidades a nuestra gente, dando respuestas a sus necesidades, retos y demandas desde
todos los territorios. Necesitamos un proyecto soberanista con voluntad de tejer
alianzas republicanas aquí y en todas partes y que dibuje un país que valga la
pena ser vivido, y aquí nos toca ser protagonistas. Los comunes hemos de contribuir para que sea un soberanismo progresista y feminista lo que construïa el futuro de nuestro país en los próximos años. Y es, precisamente por eso, que no podemos dejar perder los valores de los comunes, porque ahora son más necesarios que nunca para representar una nueva Cataluña. És la hora de recuperar los valores originales, aquellos que nos hicieron ganadores. Para ello hay que enderezar el rumbo y emprender nuevos caminos que nos permitan interpelar una mayoría social más amplia en el conjunto del país. Necesitamos revisar los instrumentos de que nos hemos dotado y buscar nuevas herramientas que, efectivamente, nos permitan avanzar hacia un nuevo soberanismo, una nueva política y una nueva agenda de políticas progresistas. Necesitamos nuevas herramientas del cambio para una nueva época en nuestro país. Hoy, más que nunca, somos comunes. Somos Sobiranistas. Y queremos un nuevo futuro en común.

4 octubre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Debat de Política General del Parlament de Catalunya 2018, defensa de les resolucions de Catalunya en Comú Podem

Debat de Política General del Parlament de Catalunya 2018, defensa de les resolucions de Catalunya en Comú Podem


Debat de Política General del Parlament de Catalunya 2018, defensa de les resolucions de Catalunya en Comú Podem
Aquest ple de Política General arriba en una situació d’excepcionalitat democràtica. Això és evident, i cal recordar-ho dia sí i dia també. Arriba en un moment en què tenim presos i preses polítiques, i persones fora de Catalunya que s’enfronten a penes de presó de fins a 30 anys. I això marca, desgraciadament, tota la legislatura.
Una excepcionalitat que, com no podia ser d’una altra manera, també es plasma a les propostes de resolució que avui, com a grup, presentem.
Des de Catalunya en Comú Podem creiem que Catalunya necessita avançar. I ho ha de fer en tots els àmbits. El país ha d’avançar i obrir una nova etapa en matèria nacional, en la recerca dels grans consensos que ens fan forts com a país i com a societat.
Necessita avançar en matèria social després d’una dècada fosca que va començar el 2008 amb les pitjors retallades socials ordenades al servei de l’austeritat. Revertir les retallades, donar als treballadors públics les pagues extres que són seves i que encara no se’ls han retornat, complir el mandat d’aquesta cambra d’abaratir un 30% les taxes universitàries o fer tot el possible per acabar amb la crisi de l’habitatge i la pobresa energètica són alguns dels punts que, creiem, són imprescindibles per fer que Catalunya acabi amb una situació d’emergència social que ja dura massa.
I en tercer lloc, creiem que el país necessita avançar també en la protecció dels drets de les persones i del territori. Actuar de forma decidida, prioritària i urgent contra les violències masclistes ha d’esdevenir, avui i aquí, una prioritat de país, amb més recursos i més atenció per part de les administracions. 5 dones han estat assassinades aquest any a Catalunya. És una epidèmia a la qual el Parlament i el Govern s’han de comprometre a fer tot el possible per combatre’l.
El país necessita abordar el conjunt de prioritats democràtiques, socials i nacionals sense subordinar aquestes prioritats. Per això, hem presentat un conjunt de PR’s per proposar un debat nacional sobre el model de país.
Eix nacional
● PR 1: Sobre un model de relació bilateral
És evident que nova relació de bilateralitat entre Estat i Generalitat és una bona notícia per a tots els catalans i catalanes perquè obre un període de diàleg institucional i de distensió. I perquè és un primer pas cap a una situació de normalitat democràtica.
Però no n’hi ha prou, cal que aquesta nova etapa assumeixi els diagnòstics compartits per grans majories socials. A saber:
-que el model autonòmic està esgotat als ulls d’una gran majoria de catalans i catalanes.
-que cal assolir un nou estatus polític per a Catalunya que respongui al desig de major sobirania.
-que el diàleg amb l’Estat sigui condició de possibilitat de més avenços democràtics. La bilateralitat s’ha de basar si o si en el principi d’igualtat institucional.
● PR 2: Sobre un pacte de claredat
Ho hem dit sempre; Catalunya ha de poder decidir el seu futur. Però per això cal un acord polític, social i nacional. Un acord fruit d’un diàleg a Catalunya.
Cal que la política catalana sigui clara, tingui un rumb i una agenda política. Els intents a corre cuita per a generar marcs plebiscitaris, com l’ultimàtum del President Torra, ens fan menys i més dèbils.
El pacte de claredat que proposem és per ser més i més forts per a construir una nova realitat política. El pacte de claredat ens ha de servir per debatre com seria legítim per al conjunt de catalans i catalanes, i no sols una part, la realització d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Perquè el més necessari, el més important, és com arribem a acords a Catalunya que expressin una voluntat transversal àmpliament compartida.
Massa sovint tenim debats nacionals que de forma incomprensible eviten tractar el model de país que volem, i encara més, eviten parlar sobre el com. El pacte de claredat ha de ser una eina de construcció nacional amb una orientació estratègica.
Estratègica per acordar amb èxit el que proposem en aquesta PR què és ni més ni menys que:
-la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.
-i un acord entre l’àmplia majoria de forces polítiques de Catalunya: procediment, pregunta, condicions de realització i d’interpretació del resultat.
Eix social
La nostra proposta nacional no evita el debat sobre el model de país que vol la gent, també sobre els patiments col·lectius;
-de les 116.000 famílies que estan esperant un pis de protecció oficial.
-dels nens i nenes en situació de pobresa, que a Catalunya són el 28’5%.
-del desgast dels i les treballadores de l’Administració Pública i de les seves famílies que en aquests anys han vist com els seus salaris s’encongeixen un 25% per les retallades.
-de les nostres universitats públiques, que des de 2010 han vist el seu pressupost retallat en un 30%.
-dels 500.000 catalans i catalanes tot i treballar es troben en la pobresa.
-de la manca de preocupació d’aquest govern per les dones, fins al punt que no reverteix la reducció de casi un 30% en polítiques d’igualtat.
Per això proposem un conjunt de PRs per començar a posar fil a l’agulla:
❏ per fomentar el treball autònom en condicions dignes i per això reclamem la constitució del Consell Català del treball autònom [PR 3].
❏ per a defensar la universitat pública [PR 4] fent complir els acords del Parlament en matèria de taxes i introduint:
-un mecanisme en el sistema de preus universitaris que estableixi pels i les estudiants de graus i màsters públics, una bonificació del 99% per al curs següent.
-i fent efectiva la rebaixa general del preu de les matrícules universitàries equivalent al 30% i l’equiparació dels preus dels màsters amb els graus.
❏ protegir el territori [PR 5] començant per la Costa Brava que ara es troba sota l’amenaça de especulació urbanística. Per això cal que el govern escolti a la gent del territori i que en aquest cas es reuneixi amb la plataforma SOS Costa Brava
❏ Per solucionar el problema més que evident de seguretat pública que pateix Catalunya [PR 6]. No estem parlant de les càrregues policials d’aquest dilluns sinó del fet que la manca d’efectius al territori i a la costa posa en perill la seguretat ciutadana.
➔ A les comarques gironines la situació és “insostenible” segons denuncien els sindicats policials.
➔ La precarietat laboral i la pròpia seguretat dels efectius impedeix garantir l’ordre cívic als carrers de la costa brava especialment afectats pel turisme.
➔ Aquest estiu sols hi havia una dotació policial per a Roses i Empuriabrava, 2 agents per a l’Escala (que a l’estiu supera els 11.000 habitants), i sovint un únic efectiu per Blanes i Lloret de Mar (poblacions que a l’estiu augmenten la seva població fins als 40.000 i 37.000 habitants).
➔ Fins i tot alcaldies d’ERC i del PDeCat del litoral s’han queixat de la manca d’efectius i de l’insuficient desplegament durant l’estiu. Per als sindicats policials el Pla estival de costes ha estat un “nyap”.
➔ La seguretat ciutadana és una competència de la Generalitat i ja és hora que l’exerceixi. La Conselleria ha de fer una profunda autocrítica i començar a treballar, començant pels 1.500 efectius que calen, com a mínim per garantir l’ordre cívic al conjunt del territori.
Cal una reprovació al Conseller Buch, per això votarem a favor de la PR de la CUP, nosaltres defensem una visió crítica mes ample, no només pels desastrosos operatius del 29 de setembre i 1 d’Octubre, s’acumulen les queixes al territori, Alcaldes de tots els colors polítics, als sindicats policials, als GP de l’oposició. Així no Conseller, escolti i rectifiqui.
❏ Catalunya es mereix una Administració Pública eficient i professional i la millor manera d’aconseguir-ho és garantit als i les treballadores del sector públic unes condicions laborals dignes i segures [PR 8]. I no pas mantenint la reducció d’un 25% dels sous. Per això un primer pas necessari és:
➔ retornar les pagues extra pendents de 2013 i 2014 als treballadors i treballadores públiques de la Generalitat durant l’any 2019.
❏ Tenint més d’un 28% de pobresa infantil i més de 116.000 famílies en la precarietat esperant un pis de protecció oficial dur els fills i filles a l’escola bressol pública no ha de ser un luxe i un privilegi sinó un dret i una eina que ajudi a pal·liar la pobresa infantil i faciliti la situació de les famílies. Per això proposem una PR [PR9] amb mesures de xoc per a abordar el finançament de les escoles bressol:
– establint la tarifació social per motius de renda familiar
– restituir les partides destinades al foment i al funcionament de les llars d’infants municipals no retornades als Ajuntaments des de 2012.
– Equilibrar territorialment l’oferta de places d’escola bressol
❏ [PR 10] Tenir accés a llum, aigua, electricitat i calefacció és un dret. No pot ser que el govern sols hagi gastat un 60% del pressupost per fer front a la pobresa energètica. Aquesta és una emergència social que cal abordar immediatament:
– demanant la retirada del recurs d’inconstitucionalitat.
– aplicar amb fermesa les mesures contra la pobresa energètica: assumint el deute de les famílies vulnerables.
❏ [PR 11] Violència masclista
Segur que podem estar totes d’acord en que la violència masclista és un dels principals problemes als quals els enfrontem com a societat. Un problema que afecta a la meitat de la població i que no pot esperar més perquè, literalment, ens hi va la vida. Aquest tema ha de ser, per tant, un tema prioritari a tots els nivells. Aquest 2018 hem vist com el moviment feminisme ha omplert els carrers i les dones hem dit prou. Perquè no volem més mortes, com tampoc volem seguir caminant amb por a les nits, suportant desigualtats a la feina ni veient com una denúncia no ens protegeix, sinó tot el contrari, ens exposa i revictimitza.
Ara, per tant, cal que les institucions estiguem a l’alçada de les seves demandes i cal ser conscients que perquè puguin ser una realitat cal més que un pacte nacional contra la violència masclista, que el president Torra va anunciar de forma escueta en la seva intervenció de dilluns. Cal compromís polític per avançar ràpid i sobretot cal prioritzar recursos econòmics que ens permetin dur a terme les reformes i mesures necessàries. Per això instem a la Generalitat a augmentar la partida per l’abordatge de les violències masclistes als pressupostos de l’any vinent un 35%, revertint així les retallades que aquesta partida ha suportat des de l’any 2008 i millorant el finançament en la lluita contra les violències masclistes.
I cal també que avancem ràpid en la lluita contra les violències sexuals que, d’una manera o una altra, amb una intensitat o una altra, totes les dones patim. Unes violències sexuals que segueixen més que presents en la nostra societat, tot i que sovint són invisibilitzades o menystingues, i que necessiten d’un abordatge integral, amb equitat territorial i, un cop més, els recursos necessaris. Un model que creiem que cal implementar amb urgència i que ha d’anar, per tant, més enllà d’informes i diagnosis, calen mesures per protegir dones i infants.
I, per últim, com a mesures urgents per lluitar contra les violències masclistes també instem al govern de la Generalitat de Catalunya a un increment de la dotació pressupostària dels SIADs, els serveis d’informació i atenció a les dones, i de tota la xarxa de violències masclistes que tenim arreu del territori, per tal de poder millorar l’atenció que es dóna a les dones. Un cop més les entitats i professionals ens diuen que es podria fer molt més però que per això calen més recursos i per tant, voluntat política.
Cal impulsar totes aquestes mesures, i moltes d’altres contra les violències masclistes i sexuals perquè només així estarem construint un país més

❏ [PR 12] El cas dels Menors no acompanyats en Comissaries és una mostra de la inacció d’aquest govern i de la manca de política d’acollida. Aquesta situació és inacceptable i l’autocrítica del president Torra no té cap valor si sols serveix per justificar la passivitat:
➔ per això plantegem mesures de xoc que solucionin aquesta situació extraordinària.
❏ [PR 13] La situació de la sanitat pública està pitjor que mai, la precarietat que pateixen els i les nostres professionals clama al cel. Les retallades i la desorientació d’aquest govern no pot ser una excusa per a dignificar el nostre sistema de salut pública, començant pels CAP’s
❏ [PR 14] Per últim, la nostra televisió pública es mereix una posta a punt i cal renovar immediatament l’ens de la CCMA per això hem proposat per a garantir també l’estabilitat de la CCMA amb un nou contracte programa.

14 maig 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Opinió sobre l’elecció de Quim Torra com a President de la Generalitat

Opinió sobre l’elecció de Quim Torra com a President de la Generalitat

Opinions sobre l’elecció de Quim Torra com a President de la Generalitat:
✅ S’ha perdut l’oportunitat de tenir un President progressista i així s’ha d’entendre l’hostilitat d’una part de la Catalunya popular que no accepta un moviment que diu que millorarà el pais però de facto retalla i empitjora les seves condicions materials de vida.
✅ S’ha de denunciar el discurs etnicista i identitari que exclou per motius de llengua, origen o sentit de pertinença i que fomenta el nacionalisme conservador, nacionalisme conservador que sempre va col.laborar amb la dreta espanyola front els avenços de les classes populars.
✅ L’única dada positiva és que hi ha President i haurà Govern, però creiem que dificilment un bon Govern. Estarem amatents als fets i seguirem demanant polítiques socials, polítiques econòmiques redistributives i una nova estratègia per afrontar les relacions entre Catalunya i Espanya, tot recordant que la franternitat entre pobles té un potencial superador del caracter reaccionari que pot presentar l’Estat Espanyol.
✅ No oblidarem la lluita pels drets i llibertats fonamentals, exigint justicia i la fi del presos polítics, alhora que situarem al centre de la nostra acció als més vulnerables, veritables oblidats de les polítiques públiques dels darrers anys.

16 març 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Interpelación sobre pensiones que hice en el Senado al Ministro de Trabajo del Gobierno Zapatero, Celestino Corbacho en 2009, un poco desfasada pero actual en muchas cuestiones de fondo, la recupero

Interpelación sobre pensiones que hice en el Senado al Ministro de Trabajo del Gobierno Zapatero, Celestino Corbacho en 2009, un poco desfasada pero actual en muchas cuestiones de fondo, la recupero

DE D. JOAN JOSEP NUET I PUJALS, DEL GRUPO PARLAMENTARIO ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, SOBRE EL FUTURO DEL SISTEMA PÚBLICO DE PENSIONES EN ESPAÑA Y SU NECESARIA ACTUALIZACIÓN PARA GARANTIZAR UNA JUBILACIÓN DIGNA COMO BASE DE UN ESTADO DE PROTECCIÓN SOCIAL Y DE BIENESTAR (Número de expediente 670/000054).
El señor VICEPRESIDENTE (Molas i Batllori): Interpelación de don Joan Josep Nuet, sobre el futuro del sistema público de pensiones en España. Tiene la palabra el senador Nuet.
El señor NUET I PUJALS: Moltes gràcies, president. Bona tarda, ministro. Esta es la segunda vez que interpelo a su ministerio, señor ministro, ya que anteriormente lo hice con el ministro Caldera, en aquella ocasión sobre la siniestralidad laboral en nuestro país, y ahora pretendo hacerlo sobre el sistema público de pensiones en España. Sin duda estará usted de acuerdo conmigo, no lo dudo, en que el sistema público de pensiones en nuestro país constituye uno de los ejes fundamentales del sistema de protección social del que disfrutan nuestros ciudadanos y hemos asistido en el pasado mes de abril a un debate público en los medios de comunicación sobre si ese sistema tenía o no capacidad en las próximas décadas para mantener y aumentar la financiación de las pensiones en España. El presidente del Banco de España, señor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, intervenía en ese debate en diversos foros y en diversas ocasiones expresando opiniones según las cuales en la reforma de las pensiones, que era necesaria, decía, se debería contemplar un retraso de la edad de jubilación para garantizar su sostenibilidad. También es cierto que pudimos escuchar y leer informes con opiniones parecidas desde diversas instituciones europeas, como el comisario de Economía de la Comisión, el señor Joaquín Almunia, que expresaban opiniones parecidas, pero también a círculos financieros y económicos de nuestro país, así como opiniones de la derecha política española, que abrazaban propuestas en el debate de las pensiones, diciendo que la salida a la crisis actual podía estar vinculada en uno de sus aspectos a la reducción de las aportaciones a la Seguridad Social como una forma, se decía, de relanzar la economía. Paradójicamente, ministro, aquellos que han lanzado augurios catastrofistas sobre el futuro de las pensiones en España ante la reducción del superávit de la Seguridad Social, realizan ahora propuestas económicas tendentes a incrementar ese déficit, reduciendo aportaciones, dicen, a esa Seguridad Social. Por tanto, es un elemento contradictorio entre lo que se dice y lo que se pretende conseguir con la propuesta. Pero tenemos otras fuentes, otros medios que opinan —por ejemplo, según fuentes de dos estudios recientes que se han presentado en Zaragoza por parte del sindicato Comisiones Obreras— que el futuro de las pensiones en España está asegurado durante al menos los próximos treinta años, lo que permitiría abrir, según este sindicato, nuevas vías de apoyo a las pensiones más bajas, que deben ser actualizadas y también potenciar planes de atención específica. César Sánchez, uno de los economistas de referencia en Comisiones Obreras sobre el tema de las pensiones, ha afirmado recientemente que las alarmas sobre el envejecimiento de la población son interesadas, al no tener en cuenta el crecimiento de la economía previsto en el futuro y el empleo durante las próximas décadas. Nuestra renta se habrá más que duplicado en los próximos treinta años y será una opción política el cómo y el cuándo debemos destinar a las pensiones. Por tanto, creo que ahí se ha puesto el dedo en la llaga. Hay que tomar decisiones políticas y el debate sobre las pensiones no es un debate técnico, es un debate profundamente político, solo que algunas opiniones políticas se esconden detrás de planteamientos técnicos y cuando rascamos un poquito esos planteamientos técnicos vemos que son inconsistentes y, por consiguiente, lo que queremos es abordar a cara descubierta cuál es el debate político de fondo que algunos pretenden enmascarar.
Igual que algunos informes del sindicato, muchos seguimos, con vehemencia a veces, los informes y artículos del profesor Vicenç Navarro, que sobre las pensiones también ha dicho muchas cosas. El profesor Navarro, en muchos artículos —algunos muy conocidos—, ha desmontado buena parte de las teorías alarmistas, especialmente en lo que respecta a la edad de jubilación y al porcentaje del PIB futuro que podremos invertir en pensiones. Por ejemplo, un dato muy sencillo: hace cincuenta años gastábamos en España en pensiones el 3% del PIB, mientras que actualmente, en el año 2007, el último dato, hemos gastado el 8,5% del PIB. ¿Por qué hemos podido doblar ese gasto en pensiones? Porque la productividad, y por tanto la riqueza en nuestro país, ha aumentado durante ese período. Si hoy siguiésemos manteniendo los niveles de productividad de hace cincuenta años, no podríamos gastar el 8,5% del PIB español en pensiones, pero podemos hacerlo porque el país ha cambiado, y ha cambiado para mejor, no para peor. Por tanto, ¿qué ocurrirá dentro de veinte, treinta o cuarenta años? La España del futuro, sin duda, debe ser mejor que la España actual. Nadie debe pensar que iremos hacia atrás como los cangrejos. Por tanto, si se calcula un incremento de la productividad del 1,5% anual, que es un dato conservador y que maneja, por ejemplo, el Banco de España, perfectamente dentro de treinta o cuarenta años podremos gastar el doble del PIB actual en pensiones y, en consecuencia, el sistema puede estar perfectamente garantizado. El profesor Navarro, por ejemplo, advierte —y eso sí lo quiero señalar— de la peligrosidad del sistema de las prejubilaciones para resolver algunos problemas en las empresas. Esa es una carga para el sistema público de pensiones y, en general, una carga para el conjunto del país, porque esos prejubilados, que cobrarán menos, también pagarán menos impuestos y, por tanto, contribuirán menos a la riqueza del conjunto del país, por lo que es importante señalar esa alarma.
¿Qué le pedimos al Gobierno y al ministro de Trabajo en concreto?
Es importante que el Gobierno de España transmita un mensaje de confianza y seguridad a los ciudadanos, especialmente a los casi ocho millones de pensionistas, y también que sigamos reconociendo el valor, que se irá actualizando, de lo que conforma lo que hemos venido en llamar el Pacto de Toledo y sus distintas resoluciones y documentos. En los últimos cuatro años el número de afiliados a la Seguridad Social ha aumentado en 2,3 millones de personas, hasta los 18 millones en abril del 2009, y la Seguridad Social cerró el ejercicio pasado con más de 14 000 millones de superávit, el 1,31% del PIB español. El 15 de febrero de 1994, un momento también de crisis económica en este país y de debate sobre el futuro de las pensiones, por lo tanto un momento parecido al actual, el Congreso de los Diputados aprobó la proposición no de ley por la que se creaba una ponencia en el seno de la Comisión de Presupuestos con la finalidad de analizar los problemas estructurales del sistema de Seguridad Social y señalar las principales reformas que deberían acometerse en un futuro para garantizar su viabilidad. La Comisión de Presupuestos alcanzó, un año después, un acuerdo sobre el informe emitido por la ponencia, denominado Pacto de Toledo por el lugar donde fue elaborado, que fue ratificado más tarde por el Pleno del Congreso.
El Pacto significó un firme compromiso de todos los grupos parlamentarios con el sistema público de pensiones de la Seguridad Social. El texto aprobado hace quince recomendaciones que pensamos que siguen siendo válidas, aunque por supuesto que deben actualizarse. Son quince recomendaciones con el objetivo de reducir de forma gradual las cargas sociales, la separación y clarificación de las fuentes de financiación de forma que las prestaciones contributivas se hicieran vía cotizaciones y el resto por impuestos, la edad de jubilación, el mantenimiento del poder adquisitivo de las pensiones, la constitución de reservas para períodos de baja de ingresos o la financiación, simplificación e integración de los regímenes especiales. Estas son algunas de las recomendaciones que muy brevemente puedo señalar.
El impacto de la crisis actual, señor ministro, no debe conllevar en ningún caso repescar viejas teorías neoliberales presentadas ahora desde el pesimismo para abordar el delicado debate de la sostenibilidad del sistema público de pensiones en nuestro país. Por supuesto que mediante los mecanismos parlamentarios y los del diálogo social se deben seguir proponiendo reformas que mejoren el actual sistema público, ampliando, si son necesarios, los ámbitos de opinión a instancias profesionales y académicas, pero centrando el protagonismo en los agentes sociales. Es posible que el debate interesado del pasado mes de abril sobre que las pensiones en España han entrado en crisis y hay que repensar el modelo tenga también que ver con la realidad de que el sistema privado de pensiones en España no supera el 8% del producto interior bruto y mantiene dificultades de expansión en el sector financiero.
Sin duda, anunciar la crisis del sistema público espolea las expectativas de negocio del sector privado —aquí está el meollo de la cuestión—, y por ello el Gobierno debe convertirse en el principal defensor de ese sistema frente a las teorías especulativas que interesadamente quieren cambiar el rumbo. El debate es que si alguien quiere abrir el melón de la paulatina sustitución del sistema público de pensiones, basado en aportaciones de empresarios y trabajadores, por un sistema con un gran papel de las pensiones privadas para aquellos que puedan pagarlo, que lo diga. Estamos dispuestos a entrar en ese debate, a que se produzca. Sabemos que el sistema de pensiones es precisamente en España el sistema público de protección que goza de mayor apoyo por parte de la inmensa mayoría de los españoles y las españolas, incluso por delante de otros sistemas públicos, como el educativo o el sanitario. Estamos, pues, con la mayoría de la población española, afianzando y reforzando el sistema público de pensiones en nuestro país. Pero, como decía antes, no hagamos falsos debates, hagamos el verdadero, el que es fundamental en este tema: si el sistema público es el sistema central y el que garantiza que las pensiones son un derecho de nuestro país y, por tanto, no deben ser un negocio.
Señor ministro, hay que proyectar de forma positiva en el presente y en el futuro debates como el papel de los trabajadores extranjeros, que han contribuido también en los últimos años al sistema público de pensiones. Y el de las mujeres. Usted sabe que si la mujer española tuviera el mismo nivel de participación en el ámbito laboral que, por ejemplo, las mujeres suecas, tendríamos tres millones más de altas en la Seguridad Social en nuestro país. Y sabemos que ese debate está vinculado, por ejemplo, a la educación infantil de 0 a 3 o a la Ley de dependencia. Es decir, lo que invertimos públicamente en la Ley de dependencia o en la escolarización de 0 a 3 años lo encontramos en su mayoría en mujeres que acceden al sistema de trabajo, que cotizan, que pagan impuestos. En definitiva, lo que hemos invertido por un lado lo vamos a recuperar por otro. Y a eso se le llama ampliar la cohesión social en nuestro país.
Hay que abordar —y acabo ya— de forma más decidida la reducción de un déficit histórico de la cuantía de las pensiones mínimas. Sabemos que en esta legislatura se ha hecho un esfuerzo, pero hay que seguir haciéndolo, y posiblemente habrá que incrementarlo porque estamos excesivamente lejos de las medias de los países de la Unión Europea de los Quince. Hay que proponer más que asustar. En el fondo siempre estamos hablando de lo mismo —nosotros al menos lo hacemos—: de reforzar y aumentar la capacidad del sistema público de pensiones en nuestro país pensando en el futuro y actuando en el presente. Muchas gracias, señor presidente. Gracias, señor ministro. (Aplausos.)
El señor VICEPRESIDENTE (Molas i Batllori): Moltes gràcies, senyor senador.
Tiene la palabra el señor ministro de Trabajo e Inmigración para contestar la interpelación. — El señor MINISTRO DE TRABAJO E INMIGRACIÓN (Corbacho Chaves):
Gràcies, senyor president. Moltes gràcies també, senyor senador, per la seva interpel·lació, que seguidament pas a respondre. El sistema público de Seguridad Social es uno de los pilares de nuestro Estado de bienestar y, como tal, una institución de máxima relevancia para los ciudadanos. Por ello, quiero destacar su interpelación en un doble sentido. Primero, por el tono de su intervención, que agradezco. Creo que, más allá de algunos matices sobre aspectos puntuales, compartimos el compromiso básico de reforzar las pensiones de nuestros mayores y mejorar con ello la cohesión social de nuestro país. En segundo lugar, quiero agradecerle también la oportunidad que me ofrece de dirigirme a esta Cámara para reiterar un mensaje de tranquilidad a los ciudadanos, especialmente a los pensionistas, que ya transmití a sus señorías el pasado mes de febrero con ocasión de otra interpelación formulada por el Grupo Popular. Es un mensaje que se resume en que la Seguridad Social no está en crisis o, lo que es lo mismo, que las pensiones están plenamente garantizadas. Es evidente que la crisis económica y la consiguiente caída de la afiliación a la Seguridad Social han tenido una incidencia negativa en los ingresos por cotizaciones sociales. Pero eso no significa que el equilibrio del sistema esté amenazado. Por varias razones. Por un lado, no debe olvidarse que la situación financiera de la Seguridad Social antes del estallido de la crisis económica global era muy buena, como lo acredita que el ejercicio de 2008 cerrara con más de 14 000 millones de euros de superávit, un 1,3% del producto interior bruto, y con más de 57 000 millones de euros en el fondo de reserva. Estas son unas cifras que han permitido amortiguar, sin duda, los efectos negativos producidos por la caída de la actividad y el incremento del desempleo. Por otro lado, la defensa del equilibrio financiero del sistema de pensiones se basa en datos objetivos que ponen de manifiesto que, pese a la gravedad de la crisis económica, la salud financiera de la Seguridad Social en la actualidad sigue siendo buena. Para comenzar, los datos de afiliación a la Seguridad Social, hechos públicos el pasado día 2, reflejan un crecimiento del número de afiliados de casi 70 000. Lo relevante no es solo que se trate del primer aumento mensual desde julio del año pasado o que el incremento sea superior al registrado hace un año o que en un único mes la Seguridad Social haya recuperado prácticamente las caídas de afiliación de los tres meses precedentes, sino que junto a estos datos, sin duda positivos, a efectos del equilibrio financiero del sistema a largo plazo es igualmente relevante la consolidación de un número importante de afiliados que cotizan para el sostenimiento del sistema. En este sentido, el fuerte incremento de la afiliación en los últimos años hace que, incluso, en un momento álgido de la crisis, el número de afiliados a la Seguridad Social se sitúe, como usted ya ha referenciado, en más de 18 millones. Otros datos positivos que reflejan la fortaleza del sistema se refieren de forma específica a indicadores de la situación financiera de la Seguridad Social acreditando que sus cuentas están saneadas. Así, hoy día la Seguridad Social no tiene ningún crédito pendiente gracias al esfuerzo de amortización realizado durante la pasada legislatura. Además, el fondo de reserva, al que he hecho referencia antes y situaba en 57 000 millones, roza ya los 58 600 millones de euros, una cifra histórica que equivale al 5,35% del producto interior bruto. Igualmente hay que destacar que, a pesar de la crisis económica, la morosidad sigue situada por debajo del 2%, un dato bajo si lo comparamos con las tasas de morosidad en el sector financiero. Por último, quizás el dato que mejor refleje la buena salud financiera de la Seguridad Social sea la previsión de que el ejercicio de 2009 se cierre un año más con superávit, un superávit que, como tuve ocasión de manifestar en la Comisión del Pacto de Toledo hace pocas semanas, la Intervención de la Seguridad Social lo cuantifica para este año en el 0,5% del producto interior bruto y que en el peor de los casos se situaría en un 0,3 o 0,4%, es decir, entre 3000 y 4000 millones de euros. Por tanto, se trata de un resultado muy positivo en las actuales circunstancias, razón por la que todos debemos sentirnos satisfechos. Finalmente, el tercer bloque de datos también refleja la fortaleza de la Seguridad Social ante la crisis económica. En este caso tiene que ver con aspectos relacionados con el gasto en prestaciones. Así, quiero resaltar que la difícil situación en el mercado de trabajo no ha afectado al número de pensionistas. El número de altas se ha estabilizado y, lo que es más importante, se mantiene el progresivo retraso de la edad de jubilación. Gracias especialmente a la reducción del número de jubilaciones anticipadas, actualmente la edad media de jubilación está situada en sesenta y tres años y diez meses. Por otra parte, quiero destacar también que la reducción del gasto en las prestaciones de incapacidad temporal, los avances en materia de siniestralidad laboral, y la mayor eficacia en los controles provocan que, frente a un crecimiento del 15% en el año 2004, el gasto esté hoy disminuyendo. Por todo ello, señoría, creo que es indiscutible la solidez de nuestro sistema público de Seguridad Social y su fortaleza para hacer frente a las dificultades económicas que atraviesa hoy nuestro país. Pero es muy importante no caer en la autocomplacencia y seguir trabajando para reforzar la sostenibilidad y la mejora de nuestro sistema de pensiones. En este sentido, el sistema de Seguridad Social se enfrenta a grandes retos de futuro que nos exigen, como responsables políticos, una respuesta satisfactoria. Para ello, como ha dicho usted, señoría, disponemos de un instrumento de gran valor, que es el Pacto de Toledo, vigente desde el año 1995. Visto desde una cierta perspectiva, el Pacto de Toledo es la clave del éxito de la Seguridad Social; en los últimos años ha permitido trabajar de forma consensuada, avanzar en reformas, y seguir trabajando para el futuro. Señoría, ha introducido usted algunas consideraciones sobre las que quisiera pronunciarme. Primera afirmación. — 1988 — SENADO-PLENO 9 DE JUNIO DE 2009 NÚM. 43 El futuro de las pensiones está plenamente garantizado y, por tanto, hay que rechazar de plano cualquier afirmación que venga a generar dudas sobre el sistema de pensiones a corto y medio plazo; venga de donde venga y lo diga quien lo diga. Esto no ofrece la menor duda, porque así lo acreditan y lo avalan las cifras de la Seguridad Social. Dicho esto, dejando clara esta afirmación, es evidente que vivimos en una sociedad que, si los pronósticos se cumplen, y se cumplirán, demográficamente cambiará. Y en el año 2030 habrá una sociedad más envejecida que la que tenemos actualmente; y el peso de las pensiones, al que ha hecho usted referencia, del 8 o el 8,5%, será superior. Por tanto, a partir de ahí deberemos reflexionar, pero —repito— con esa perspectiva temporal. Y sobre ese particular quiero hacer un comentario.
Me parece absolutamente contradictorio que desde algún lugar se diga que hay que prolongar la vida laboral, y que en algunos sectores en que se pide eso, a la vez se anticipen cada vez más las jubilaciones anticipadas. ¿Por qué no nos ponemos de acuerdo primero? ¿No parece más razonable entender que en una sociedad como la actual debemos combatir el hecho cultural de que cuando una persona llega a los 50 años se le aparte, y que una sociedad no puede descansar su futuro sobre las espaldas de una generación entre los 30 y los 50 años? Si nos ponemos de acuerdo en eso, esa es una cultura a combatir. ¿Quiere eso decir que hay que acabar con las jubilaciones anticipadas o las prejubilaciones? No. Pero han de ser la excepción y no la regla. Y cuando alguien, diga que la tecnología avanza de una manera muy veloz y que es algo que puede superar a una persona de 50 años, la respuesta sería la siguiente: invierta usted en formación continua y haga que la experiencia acumulada y la edad no sean inconvenientes para la asunción del conocimiento de lo que significa la nueva tecnología incorporada. Por consiguiente, no estoy de acuerdo en abrir el debate de la ampliación más allá de 65 años. Sí estoy por la defensa, y creo que deberíamos ir en esa dirección, de aproximar cada vez más la edad real a la edad legal de jubilación, a los 65 años. También me parecería razonable —por qué no—, incentivar la prolongación voluntaria en el mercado de trabajo. Es decir, incentivemos esa voluntariedad, para que una persona pueda acumular una mejor pensión, e incluso desgravemos al máximo el costo empresarial. Pero también dependerá mucho de los sectores el que una persona tenga deseos de continuidad; y me parecería enormemente injusto universalizar la obligatoriedad, puesto que no es lo mismo trabajar en un andamio que en otros sectores. Estos son conceptos que deberíamos tener en cuenta. Por consiguiente, sin negar la reforma, situémosla en el horizonte temporal que le corresponde, dejando bien claro que el presente de las pensiones, por suerte, está plenamente garantizado. Y a partir de ahí, si tenemos que empezar otro debate, diré que durante estos últimos cuatro años el Gobierno ha combinado dos cuestiones para demostrar que no era incompatible que la hucha cada vez tuviera más dinero, pasando de un fondo, que en el año 2004 era de 15 000 millones de euros, a un fondo de 58 000 millones de euros. En mi opinión, hemos hecho un esfuerzo importante. Y a la vez, todo eso se ha combinado con un crecimiento, con una mejora de las pensiones mínimas, cuya actualización no se correspondería simplemente con el IPC. Por cierto, he oído algún comentario sobre que, como el IPC a lo mejor era negativo este año, quizá habría que revisar el 2,4% de las pensiones, que era lo establecido. Pues no me parece serio que digamos a los pensionistas que cobran 700 euros que, además, les vamos a revisar el 2,4%. Puestos a revisar, revisemos otras cosas. Concluyo, señoría. Hay abierto un debate, y el diálogo social es el lugar para seguirlo. Simplemente voy a dar un dato: un punto de cuota de la Seguridad Social aproximadamente son 3000 millones de euros; por tanto, cualquier debate sobre reducción de las cuotas de la Seguridad Social no debe perder de vista un horizonte: las pensiones forman y conforman el pilar básico del Estado del bienestar, y una sociedad solidaria y que apuesta por la cohesión deberá tener presente siempre ese futuro, por delante de cualquier reforma. No se deben negar reformas, las que sean necesarias, pero, eso sí, no para poner en crisis y para que corran riesgos aquellos que lo han dado todo en la vida y que lo único que les queda ahora es la seguridad de dos pilares básicos del Estado del bienestar: la sanidad y las pensiones. Muchas gracias, señor presidente. (Aplausos en los escaños del Grupo Parlamentario Socialista.)

El señor VICEPRESIDENTE (Molas i Batllori): Muchas gracias, señor ministro. Senador Nuet, tiene la palabra.
El señor NUET I PUJALS: Muchas gracias. Señor ministro, yo me dedico a la política, primero, para ser feliz, y también para intentar hacer felices al máximo número de personas. Y hoy usted me ha hecho bastante feliz. Quiero señalar que coincido con el fondo de su intervención. Creo que su posición es adecuada, y además le pido que lidere en la sociedad española, como ministro de Trabajo y máximo responsable en este ámbito, las propuestas que hoy aquí ha expuesto. Quiero acabar con la lectura de un pequeño texto de un artículo del profesor Vicenç Navarro, que también deja muy claro que aún vivimos en una sociedad de clases y que, por tanto, eso debe tenerse en cuenta. El texto dice lo siguiente: Por otra parte, el retraso de la edad de jubilación es enormemente regresivo a nivel social, pues la salud de los ancianos y la edad en que mueren depende de su clase social. Las personas que están en la decila superior de renta en España viven diez años más que las que pertenecen a la decila inferior, y ello se debe a que el nivel de salud es mucho mejor en el primero que en el segundo grupo. Las mujeres de la limpieza del Banco de España a los 60 años tienen el mismo nivel de salud que un gobernador de tal banco tiene a los 70. De ahí que pedirles a las clases populares que trabajen 2 o 5 años más para pagar las pensiones de las personas de rentas superiores, que vivirán muchos años más, es una enorme injusticia. Repito: la política es para hacer a la gente feliz y no para cometer injusticias. Muchas gracias, señor ministro. (Aplausos.)
El señor VICEPRESIDENTE (Molas i Batllori): Muchas gracias, señor senador. Moltes gràcies. Senyor ministre, té la paraula.
El señor MINISTRO DE TRABAJO E INMIGRACIÓN (Corbacho Chaves): Gracias. Señor senador, usted no se preocupe por los que tienen las rentas altas, porque su futuro no dependerá de la pensión que al final acaben cobrando. Estos acabarán teniendo un plan de pensiones privado que habrán, lógicamente, pagado y que en algunos casos llevarán incorporado en el contrato blindado. Por lo tanto, no es ese futuro el que nos ha de preocupar. Dicho esto, y para que no se interpreten mal mis palabras, tampoco estoy diciendo que me parezcan mal los sistemas complementarios de pensiones, que cada vez se están haciendo más, incluso en convenios colectivos entre empresas y trabajadores. Me parece bien, partiendo del principio, eso sí, de que el sistema principal no ha de ser ese, sino el sistema público, porque es el que iguala y da las mismas garantías a las ciudadanas y a los ciudadanos. Señoría, no es un problema de liderazgo del ministro de Trabajo sino un profundo convencimiento del Gobierno y de la política que tiene que llevar a término, así como de los compromisos adquiridos en el programa del Partido Socialista. Por ello, puede estar usted tranquilo, porque este es un asunto muy compartido. No obstante, no tenga usted ninguna duda de una cosa, señor senador: jamás dimitiré de mis convicciones. Muchas gracias. (Aplausos en los escaños del Grupo Parlamentario Socialista.)
El señor VICEPRESIDENTE (Molas i Batllori): Muchas gracias, señor ministro.

23 febrer 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Sobre les recents condemnes a l’Estat Espanyol contra els Drets Fonamentals, per la llibertat d’expressió i per la derogació de la Llei Mordassa

Sobre les recents condemnes a l’Estat Espanyol contra els Drets Fonamentals, per la llibertat d’expressió i per la derogació de la Llei Mordassa

En defensa de la llibertat d’expressió i per la derogació de la Llei Mordassa

Comunicat de Catalunya en Comú Podem sobre les recents condemnes a l’Estat espanyol que vulneren drets fonamentals

Davant les recents condemnes a l’Estat espanyol que fan retrocedir en drets fonamentals a tota la ciutadania, Catalunya en Comú Podem es reafirma en la defensa de la llibertat d’expressió i reclama la derogació definitiva de la Llei Mordassa.

El 2017 va ser un any d’atemptats flagrants contra les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol, especialment la llibertat d’expressió, tal com confirma l’informe del 22 de febrer d’Amnistia Internacional: Europa, peligrosamente desproporcionado. Desenes de persones van ser processades i 20 van ser declarades culpables per “enaltiment del terrorisme” i “humiliació a las víctimes” en xarxes socials, segons l’ONG. El document recull, entre d’altres casos, el de Cassandra Vera, la tuitaire que va ser condemnada a un any de presó pels seus acudits sobre Carrero Blanco. A més a més, l’informe també detalla com periodistes i ciutadans van ser sancionats per la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa.

Aquest context absolutament regressiu en matèria de drets civils que confirmava Amnistia Internacional es feia extensiu a la limitació de protestes pacífiques, recordant les càrregues policials de l’1 d’octubre a Catalunya, així com l’excessiva i desproporcionada presó preventiva de líders de la societat civil com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, acusats de sedició.

El darrer episodi d’aquesta vulneració de drets humans va succeir el 20 de febrer de 2018 quan el Tribunal Suprem condemnava a tres anys i mig de presó el raper Josep Miquel Arenas Beltrán, conegut com Valtonyc, per les seves cançons crítiques amb la monarquia. Valtonyc haurà d’entrar a presó per enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries a la Corona per deu cançons de l’àlbum Residus d’un poeta, deu temes més de Mallorca es Ca nostra i, per últim, dues cançons més que van ser publicades a Youtube amb el títol de Marca España i El Fascismo se cura muriendo.

El mateix 20 de febrer, la jutgessa Alejandra Fontana, de Collado Villalba (Madrid), demanava la retirada del llibre Fariña, de Nacho Carretero, que aprofundia sobre el narcotràfic a Galícia. La retirada cautelar del llibre era a petició de l’exalcalde d’O Grove (Pontevedra), José Alfredo Bea Gondar, qui va demandar el gener a Carretero i l’editorial Libros del KO per una suposada vulneració del seu dret a l’honor, ja que apareixia en dues ratlles del llibre.

Així mateix, el 21 de febrer la galeria d’art ARCO instava a Santiago Sierra a retirar 24 fotografies de l’exposició que duia per títol Presos políticos en la España Contemporánea, en la que apareixien fotografies pixelades d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Cuixart, així com els joves detinguts per agressió a dos guàrdies civils a Altsasu, Navarra.

Aquesta vulneració de drets tan fonamentals tenen el seu origen en la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa, que vulnera drets tan fonamentals com el dret a la no-discriminació per ideologia política, mitjançant el Registre Central d’Infraccions per a la Seguretat Ciutadana; el dret de defensa i la presumpció d’innocència; el principi de seguretat jurídica; el dret fonamental del dret a la intimitat o la llibertat personal; el dret a la informació i a la llibertat d’expressió.

Malgrat el Congrés dels Diputats el 21 de març de 2017 va aprovar la Derogació de la Llei aprovada en solitari pel Partit Popular amb majoria absoluta el 2015, el tràmit de la seva derogació ha quedat bloquejat per la Mesa del Congrés, on PP i Ciudadanos hi tenen majoria.

Per aquests motius, Catalunya en Comú Podem reclama que es desbloquegi de manera urgent la derogació definitiva de la Llei orgànica 4/2015 de Seguretat Ciutadana, i demana l’absolució del cantant Josep Miquel Arenas Beltrán, condemnat a 3 anys i sis mesos de presó.

Així mateix, Catalunya en Comú Podem crida a participar a la “concentració per la llibertat d’expressió i l’amnistia total de les preses polítiques i encausades” que se celebrarà aquest divendres a les 18 hores a la Plaça de Catalunya.

17 febrer 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Un dels darrers articles compartits amb Jaume Botey, conjuntament amb David Companyon “L’Estat Espanyol ha embogit”

Un dels darrers articles compartits amb Jaume Botey, conjuntament amb David Companyon “L’Estat Espanyol ha embogit”

L’Estat espanyol ha embogit

Davant del clam insistent a Catalunya pel referèndum l’Estat respon amb violència, detencions i intervenint la Generalitat, i una gravíssima violació de les garanties democràtiques d’un Estat de Dret. Són clares manifestacions de debilitat o que hagi embogit.

L’ús partidista que el PP ha fet durant tants anys de les institucions de l’estat en benefici propi, se li gira finalment en contra. Hem dit prou. En contrast, les institucions catalanes, intervingudes i humiliades, poques vegades com ara han rebut un suport tan majoritari de la població.

Volem reflexionar, a tan pocs dies del referèndum, de dos factors importants que creiem que condicionen el moment actual.

Primer, sobre el pacte de la transició.

Una negativa tan continuada de més de set anys i una reacció tan desproporcionada fa sospitar que l’objecte de conflicte va més enllà de la negativa a la celebració del Referèndum. Que estem davant l’esfondrament del que fou el pacte de la transició.

La transició, i la seva cristal•lització, la Constitució, foren el resultat d’un “pacte” en el qual els poders fàctics del franquisme –judicial, militar, polític, econòmic, financer, agrari, eclesiàstic, de seguretat, l’energètic, mitjans de comunicació etc- van acceptar un canvi en les formes “para que todo cambie y que todo siga igual”. Que ha garantit estabilitat i creixement durant anys. Es pactà la monarquia com a clau de volta del sistema, i els militars imposaren l’article 2. sobre “la indivisible unidad de España”. Sobre aquesta estructura es va construir la mitologia de “la transición ejemplar”.

Però això ha fet fallida i aquesta fallida ha posat de manifest que els poders de l’Estat estan a les mateixes mans que abans i que funcionen amb els mateixos criteris que abans.

– que els poders econòmics mai s’havien cregut allò de l’estat del benestar. La gestió de la crisi ha provocat un increment escandalós de les distàncies socials, s’ha imposat una reforma laboral que retalla conquestes que semblaven definitives, han augmentat els desnonaments etc.
-que en l’ordre polític s’ha deteriorat l’essència de la democràcia, la distinció entre els poders de l’Estat.
– que la història que s’ha explicat és falsa, la van escriure els guanyadors. Avui encara queden milers de morts a les cunetes amb l’explícita voluntat que quedin tancades per sempre.
– que el creixent moviment republicà qüestiona el Model d’Estat i que la monarquia ha perdut l’autoritat moral i la capacitat d’arbitratge.
– que la solució en el problema territorial la decisió del “cafè para todos” s’ha mostrat injusta i un niu d’enfrontaments.

I així en tantes altres dimensions. La transició va garantir que la oligarquia franquista pogués seguir determinant el futur.

De manera indirecta, amb el Referèndum es posen sobre la taula els principals fonaments sobre els que s’ha construir aquesta democràcia espanyola. I és obvi que aquests sectors faran tot el possible per impedir-ho.

Segon, sobre els condicionants de les esquerres.

La lluita per un món millor té moltes vessants: drets socials, de gènere i feminisme, de medi-ambient, de pau, del dret a la llibertat individua, de pluralisme en la manera de pensar, drets col•lectius, drets de les nacions. Contemplar la complexitat de la persona a l’exercici només d’una d’aquests drets és reduccionista.

Al llarg de la seva història, les esquerres, o algunes esquerres, per una lectura unilateral dels clàssics, han tingut dificultats per assumir els valors dels nous moviments socials que anaven apareixent: feminisme, ecologia, diàleg amb cristians, pacifisme, objecció de consciència, etc. És un error greu contraposar Drets Socials (laborals i els que corresponen a l’estat del benestar) a l’exercici del dret ala llibertat col•lectiva. La dignitat de la persona és un tot, indivisible.

Igual que al llarg de la història, a la crítica al model capitalista, l’esquerra ha incorporat com a patrimoni noves formes d’emancipació (feminisme, ecologia o pau) ara és hora de sentir com a propi el valor de l’emancipació com a poble.

El que passa ara a Catalunya no és un fet de la “burgesia”, és un fet sociològicament transversal. La defensa de la democràcia i participació és un fet transversal. I la defensa de la identitat de Catalunya com a nació és també un fet transversal que comparteix gent de diferents classes socials, ideologies, procedències i edat. Llegir el que passa a Catalunya com una manipulació de la dreta és resultat de prejudicis atàvics que no corresponen a la realitat.

Jaume Botey, Joan Josep Nuet i David Companyon

16 febrer 2018
by Nuet
Comentaris tancats a A Jaume Botey, tu ja no hi ets, Miquel Martí Pol

A Jaume Botey, tu ja no hi ets, Miquel Martí Pol

En record de Jaume Botey

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.

Miquel Martí i Pol