11 setembre 2019
by Nuet
0 comments

Prepárense republicanos, artículo publicado el 11 de septiembre de 2019 en el Huffington Post


Prepárense republicanos
Joan Josep Nuet

En este 11 de septiembre de 2019, en Catalunya estamos pendientes de conocer la sentencia del Tribunal Supremo a los líderes soberanistas que permanecen ya cerca de dos años en prisión preventiva. La sensación mayoritaria en nuestra sociedad es que la sentencia quiere ser una especie de castigo, una advertencia a navegantes que se opongan al mantenimiento de todos los cerrojos del régimen constitucional de 1978, demostrando, de facto, que no es cierto que se pueda hablar políticamente de todo en ausencia de violencia. Con las “cosas de comer” el régimen no permite ni el debate parlamentario ni la especulación pública y, utilizando de ariete al poder judicial, doblegará interpretativamente la legalidad hasta donde haga falta para cercenar cualquier atisbo de disidencia.

Prepárense, republicanos, sindicalistas, feministas, altermundistas y resto de radicales democráticos, la jurisprudencia del Tribunal Supremo está a punto de sentar cátedra sobre la única interpretación posible; la acción popular masiva y mayoritaria (evidentemente no violenta) no podrá cambiar nada ya que inmediatamente será tachada de violenta, rebelde y sediciosa, como forma de dejar claro que sus ideas no tienen ninguna posibilidad, no ya de triunfar, sino simplemente de formar parte del debate público de una democracia madura.

Es posible que en el debate político en Madrid, la capital del reino, sigan a lo suyo; posiblemente intentaran que la sentencia del Supremo no represente un problema excesivo para su atolondrada agenda, seguiremos observando cómo el PSOE maneja la coyuntura de forma absolutamente frívola con la única perspectiva que la electoralista y partidaria (los problemas de la gente y sus soluciones son, como mucho, un aderezo de la propia y permanente campaña electoral), y a las tres derechas intentando utilizar el tema de Catalunya como ariete de oposición para desgastar al PSOE criminalizando, sin rubor, a demócratas que ya lo eran cuando esta misma derecha flirteaba con el franquismo o ahora con Salvini, Orban o Le Pen.

Se espera más de la izquierda de tradición obrera o hija del 15M, se espera que no acepte acríticamente la hegemonía del pensamiento conservador cuando piensa en el Estado español, sus pueblos, su pluralidad y su futuro democrático, porque un proyecto común es posible pero solo, como decía un clásico del federalismo, si se basa en el respeto y el reconocimiento entre iguales, el “pacto entre iguales”. Y, hablando de clásicos, en España es evidente aquello de que “un pueblo que oprime a otro pueblo no puede ser libre”. Se utilizará el sesgo reaccionario que proclaman partidos e instituciones contra la mayoría social catalana, contra la izquierda y los demócratas españoles una vez estos consigan la movilización popular y los objetivos de cambio de régimen que en Catalunya hemos acariciado.

En fin, un poco de perspectiva de fondo haría que no jugásemos a la repetición electoral y al regate corto, jugaríamos a intentar estabilizar un diálogo entre la izquierda y entre demócratas para frustrar a la derecha y recordar que los problemas de la democracia moderna se solucionan con más democracia y no con corralitos judiciales.

En Catalunya se inicia una nueva etapa después de la sentencia del Tribunal Supremo, etapa que requiere de análisis y reflexión y que no puede reproducir las mismas claves que nos han llevado hasta aquí, en que la hegemonía del proceso soberanista en demasiadas ocasiones ha pivotado sobre la derecha conservadora catalana, dificultando la entrada de sectores populares relevantes en nuestro país.

Queda pendiente conseguir una mayoría en Catalunya mucho mayor de la que disponemos, que deberá ir ligada a un modelo social avanzado, libre de corrupción, democráticamente participativo, municipalista, feminista y consciente del reto climático, que haga ilusionante y deseable para toda la sociedad catalana el modelo republicano que defendemos. Para ello, necesitamos un foro de diálogo de la izquierda soberanista, un entendimiento y colaboración amplia del conjunto del soberanismo republicano rupturista para combatir la estrategia de las fuerzas políticas e instituciones que trabajan para cerrar la ventana de oportunidad de cambio que el 15M y el proceso soberanista han representado.

8 juliol 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Intervención en la Festa Realitat 2019 (5 y 6 de julio)

Intervención en la Festa Realitat 2019 (5 y 6 de julio)


Intervención en la Festa Realitat 2019 (5 y 6 de julio) del Secretario General de Comunistes, Joan Josep Nuet

Quiero saludar en primer lugar a los organizadores y organizadoras de la Festa, a los que la montaron ayer y la desmontaran hoy, gracias camaradas por vuestro esfuerzo año a año.
Saludar a varias delegaciones invitadas que nos acompañan, a la delegación de venezolanos y venezolanas encabezados por el Cónsul de Venezuela en Barcelona, el compañero Ricardo Capella, a la compañera Dolors Sabaté exalcaldesa de Badalona por Guanyem Badalona, gracias por impedir que Xavier García Albiol sea alcalde de esa maravillosa ciudad, nunca te estaremos suficientemente agradecidos, a la delegación de la Aurora-Organización Marxista, al camarada Francesc Matas que la encabeza, gracias por vuestra lealtad y colaboración de tantos años, a la delegación del PC de Portugal encabezada por la camarada Rita Janeiro, responsable Internacional de la Festa do Avante a la que tanto nos une y a la que de nuevo una numerosa delegación del Partido acudirá este mes de septiembre para organizar el estand de Catalunya.
Finalmente dejadme un saludo especial al alcalde que fue desalojado por una indigna moción de censura por PSC, Convergència y PP en el municipio de Sentmenat y que ha vuelto por la puerta grande ganando las elecciones en el municipio, el gran Marc Verneda.
La Fiesta de este año está llena de iniciativa y propuesta política, hemos debatido en ella de los 40 años de ayuntamientos democráticos y hemos homenajeado a una generación de alcaldes y concejales que en 1979 entro en los ayuntamientos de la mano del PSUC y otros partidos provenientes de la lucha sindical, vecinal, para democratizar las instituciones de este país. Hemos debatido de Venezuela por que somos internacionalistas, el sufrimiento de otros pueblos es nuestro sufrimiento y las cosas buenas que hacemos y nos pasan aquí queremos que le pasen también al resto de pueblos libres del mundo, eso es el internacionalismo, formar parte de una causa común, de una lucha emancipatoria compartida.
Hemos debatido sobre memoria democrática y aprovecho el recuerdo vivo de Neus Català, la luchadora antifascista que nos ha dejado recientemente. Ella pudo resistir, también, gracias a lo que aprendió en la JSU, en el PSUC y en el sindicato, entonces la UGT, formaba parte de una lucha colectiva, no era una persona aislada. Ella respondía a la pregunta de que es luchar con una frase que me acompaña, que nos acompaña constantemente, decía Neus que luchar no es coger un arma, luchar es juntarse, organizarse para defender una idea.
Esta es la esencia de un partido comunista, organizarse para luchar mejor, de forma mas eficaz y con un mayor conocimiento de causa. Atender y conocer las razones profundas de nuestra explotación, de la desigualdad que sufrimos y combatir esas causas profundas de forma organizada y colectiva.
Este mes de septiembre el Partido va a recuperar la campaña de organización y crecimiento que interrumpimos a causa de la agitada agenda electoral, ahora es un gran momento para empezar a militar o para militar de nuevo, en tiempos de contradicciones crecientes, ¿alguien cree que podemos individualmente comprender mejor porque se toman las decisiones que se toman en la política y la economía?
El Partido nos ayuda a pensar y a actuar, pone en nuestro conocimiento la experiencia pasada y también la de otros y otras organizados como nosotros.
¿Alguien cree que el PSOE de Pedro Sánchez actúa frívolamente a la hora de negar un gobierno de Coalición con Unidas Podemos y “echar los tejos” cada día a Albert Rivera y Ciudadanos?
Recordemos que paralelamente después del resultado de las Elecciones Europeas del 26 de mayo se han juntado en la misma mesa los liberales europeos liderados por Macron, el presidente francés, Pedro Sánchez en nombre de la socialdemocracia europea y Ángela Merkel en nombre de los conservadores, finalmente estas tres familias europeas se han repartidos los cargos y el poder institucional de la UE consagrando las políticas de recortes y austeridad y un modelo opaco construido a las espaldas de los ciudadanos. Pedro Sánchez quiere para España lo mismo que ha hecho en la UE, consolidar un modelo neoliberal en lo económico y Otanista en la política exterior.
El PSOE quiere colaborar en cerrar la brecha de oportunidad que se abrió en la política con la crisis del 2008, quiere liderar una verdadera “Restauración” para que todo vuelva a ser como antes, para que el nuevo bipartidismo, como en Europa; sea el de siempre pero ahora con la incorporación de los liberales europeos, aquí el partido de derechas llamado, Ciudadanos.
Eso nos jugamos estos días, tener o no tener un ministro en el Gobierno, eso es anecdótico y secundario, lo importante es si con las fuerzas de la transformación y del soberanismo de izquierdas condicionamos que la brecha de cambio no se cierre sin nuevas conquistas (o sin nuevas derrotas) para los sectores de las clases sociales populares trabajadoras.
El Partido nos permite percibir la estrategia de unos y otros en el aparente circo en que se ha convertido la política, ser comunista es ir más allá y ver más allá de lo aparente.
Los instrumentos que prometieron el cambio están en crisis, algunos aparecieron fulgurantemente y de la misma forma desaparecerán, el Partido seguirá estando aquí un año tras otro, una crisis tras otra.
Queremos seguir haciendo pedagogía en el conjunto del Estado Español, recordar que el movimiento soberanista de izquierdas es un aliado de las clases trabajadoras y de los pueblos del conjunto de España, entre unos y otros aspiramos a poner al Régimen del 78 en crisis, en mantener esa crisis abierta que PP, PSOE y Cs se obstinan en cerrar. Y eso es posible porque en Catalunya es clave unificar la lucha social y la lucha nacional, ya que las dos luchas para nosotros son solo una, no hay proyecto social sin proyecto nacional y viceversa.
Aquellos que se obstinen en construir en Catalunya experiencias que disocien lo social y lo nacional están condenados al fracaso, que significa desatender el aspecto medular de la lucha de clases en nuestro país en los últimos decenios y que se verá reforzado en los próximos lustros, abandonar los preceptos históricos del PSUC y del catalanismo popular como brújula, seria estar condenados a la crupusculización y regalar la hegemonía al nacionalismo conservador.
Si en Catalunya ya ganamos la batalla de ser “un solo pueblo”, no vamos a regalar ahora esa idea unificadora de la clase trabajadora. Ya en la Creación de las CCOO, en Catalunya fuimos y somos la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, CONC.
Camaradas, acabo. En el Partido debatamos todo, con profundo sentido crítico, fuera del Partido preservemos esta pieza fundamental para los trabajadores y trabajadoras.
Os dejo con la camarada Rita Janeiro, de la dirección ejecutiva del Partido Comunista Portugués. Adelante Rita

11 juny 2019
by Nuet
Comentaris tancats a El final d’un cicle

El final d’un cicle


El final d’un cicle
Aquest divendres deixaré de ser formalment coordinador general d’EUiA i també deixo la militància a l’organització, que espero reprendre en un futur pròxim
Joan Josep Nuet
Als inicis de l’any 2011, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) vam començar a teoritzar la necessitat d’un “Nou Espai” de l’esquerra catalana. Ja havíem acumulat l’experiència de la coalició d’ICV-EUiA que el 2002 havia sumat un espai polític i electoral trencat des del 1981, i que va presentar diversos episodis unitaris sense continuïtat: IC el 1987 (suma de PSUC, PCC i ENE), IC- Els Verds el 1994 (suma d’IC, Els Verds i PCC) i EUiA el 1998 (suma de PSUC Viu, PCC, PASOC, POR i Grup Llibertari).
L’esgotament de la fórmula de coalició electoral d’ICV-EUiA, però, era evident. La reconversió que proposava EUiA de desenvolupar una “coalició política” on no s’establís una dicotomia de domini de l’aparell i la política institucional d’ICV sobre el conjunt, sinó passar a un comportament de “moviment polític”, no de partit, on les prioritats polítiques i les formes organitzatives transversals com les dels moviments socials es convertissin en una nova estructura política superadora, va obtenir la negativa de la direcció d’ICV. Aquesta seguia centrada a seguir absorbint bona part del prestigi i els recursos unitaris en el manteniment de l’aparell partidari i molt temorós d’iniciar dinàmiques veritablement rupturistes en la política i l’organització, fora del control institucional.
El 2011, EUiA ja proposava una nova estructura política superadora que va obtenir la negativa de la direcció d’ICV
Va representar un encert final la celebració de la jornada “Ara és Demà” l’1 de febrer del 2014, coorganitzada per ICV i EUiA, però la tardança a materialitzar-la i la manca de continuïtat van fer perdre definitivament a aquest espai la iniciativa política del canvi com a resposta a la crisi. L’esperit 15-M ja impregnava la política de transformació, la CUP havia fet el salt dels municipis al Parlament, apareixia amb força el moviment “Procés Constituent” i Podem entraria en escena a les Eleccions Europees de maig del mateix 2014. Ens vam quedar per a vestir sants.
Paral·lelament, l’anomenat Procés Sobiranista ja tenia vida pròpia. El 2010 es posava en marxa amb la sentència retalladora de l’Estatut, i el setembre del 2012 amb la massiva manifestació als carrers esclatava el crit d’independència que fins al moment era una proclama minoritària. Però la CiU d’Artur Mas, que venia d’una experiència de govern retallador a Catalunya amb el suport del PP d’Alícia Sánchez Camacho (el “Govern del Millors” de 2010 a 2012), i que intentava pujar precipitadament al cavall del moviment independentista, va reduir el seu nombre de diputats demostrant que la crisi social influïa de forma notòria en l’opinió política dels catalans, que no oblidaven el cel retallador del seu govern.
EUiA realitzava el 2013 una important aposta política en la seva Conferència d’octubre, “Un Procés Constituent per a Catalunya”, amb la proposta d’una “República Catalana, social, democràtica i lliurament federada” que intentava sintetitzar una iniciativa que compatibilitzés la sobirania amb
la fraternitat entre pobles. Era una proposta per competir per l’hegemonia del procés sobiranista des d’una lectura de classe, popular, inclusiva i solidària, que connectava la realitat del moment amb les tradicions republicanes, federalistes i del catalanisme popular, de les quals la socialdemocràcia no només se n’havia allunyat sinó que les havia pervertit en el seu viatge al centralisme socioliberal.
El 2014 la crisi territorial que la sentència del TC havia fet esclatar esperonava la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació
L’esperança de molts, aquell 2014, era aprendre de la nova politització que es desenvolupava i poder sumar-la a tres fets ja constatables: el primer, la crisi econòmica i social que colpejava als sectors més vulnerables de la societat; el segon, la crisi de representació democràtica que feia agenollar-se als parlaments davant dels poders oligàrquics de les finances i la seva corrupció; i finalment, la crisi territorial que la sentència del TC havia fet esclatar i que esperonava la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació.
Al conjunt de l’Estat, Izquierda Unida, que durant decennis va monopolitzar l’organització política de l’alternativa a l’esquerra del PSOE, va respondre tard i amb desconfiança davant dels sectors que volien impugnar les regles del joc i presentar-se al combat electoral inspirats pel 15-M, i posteriorment a les eleccions europees de maig del 2014 va perdre la iniciativa política, que va passar a Podem.
El 2014 i el 2015 Catalunya esdevenir el laboratori per a la creació d’un model polític i organitzatiu que representés els anhels majoritaris de la societat catalana. De reüll seguíem el desenvolupament de Podem i els debats d’Izquierda Unida, però teníem clar que calia un nou subjecte català amb capacitat política i jurídica pròpia que pogués mantenir una relació fraternal amb altres projectes de l’Estat. Sempre vam concebre aquest subjecte com a superador a mitjà i llarg termini dels partits preexistents, amb una transició que ho fes possible.
Per a EUiA, la candidatura d’En Comú Podem el desembre de 2015 a les eleccions generals encapçalada per Xavier Domènech va ser una oportunitat per reforçar l’aposta abans esmentada. Les resistències van ser importants, dins i fora d’EUiA. En primer lloc, a la mateixa IU, que presentava una relació amb Podem no paral·lela a la situació catalana i per tant que volia que EUiA servís com un peó dels seus interessos supeditant l’escenari català als ritmes de l’Estat (que acostumen a ser els ritmes de Madrid) i torpedinant l’acord català com a penyora de la negociació estatal. Dins d’EUiA, els sectors crítics a la política de la República Catalana feien servir aquesta contradicció per carregar contra En Comú Podem i exigir una candidatura col·ligada amb IU que confrontés amb l’inici de confluència que En Comú Podem representava.
EUiA representava un projecte nacional, mentre que ICV esperava que fos Podem o IU els que marquessin la política catalana
En aquest moment ja va quedar clar que IU no entenia la situació catalana ni els ritmes i organitzacions diferenciades d’aquest territori. Només les necessitats centralitzades a Madrid de la política espanyola determinaven l’opinió final, que mutaria en funció d’aquesta o de noves situacions, com s’ha comprovat. Apareixia de nou una tensió entre la sobirania del projecte a Catalunya i la seva dependència o no del projecte estatal. Si en els anys anteriors ICV va presentar-se com a projecte nacional de dependència catalana ara les coses s’invertien, i era EUiA qui representava aquest projecte nacional, mentre que ICV esperava que fos Podem o IU els que marquessin la política catalana, d’altra banda cada cop més decantada cap a l’esquerra sobiranista on Madrid no determinava.
Dels resultats electorals de les eleccions generals de desembre de 2015 i juny de 2016 (victòries a Catalunya amb prop d’un milió de vots), l’impuls de la creació del nou subjecte va esdevenir imparable, i l’abril del 2017 es va fer realitat a l’Assemblea Constituent de Catalunya en Comú celebrada al Pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona. De forma incomprensible no hi va participar Podem com a organització, encaparrats a autoafirmar-se i disposar d’un calendari propi i no en debatre els continguts i les formes organitzatives d’aquell important impuls unitari. A la llarga, aquest fet va resultar letal per a la futura configuració de la militància del que seria Catalunya en Comú, tenint en compte que les incorporacions de Podem que si es produeixen, ho van fer de forma molt satel·litzada a l’aparell d’ICV, reproduint en poc temps els vicis de l’esquerra tradicional i de l’antiga coalició d’ICV i EUiA que volien superar-se.
La nova Catalunya en Comú va configurar al llarg del 2017 i el 2018 un altre efecte contradictori: el projecte de Barcelona en Comú, encapçalat per Ada Colau i guanyador de les municipals a Barcelona de 2015, tampoc va integrar-se dins la globalitat de Catalunya en Comú. Pràcticament des del primer moment Barcelona en Comú no va voler participar de les oportunitats i dificultats de desenvolupar un projecte per a tot Catalunya i es va refugiar a Barcelona, entenent que el “marc Catalunya” li és hostil i configura debats i calendaris no favorables als interessos del govern de la ciutat.
Així, es va anar produint a poc a poc una convergència d’interessos que a la llarga ha resultat letal per a l’autonomia política, el caràcter nacional i el funcionament democràtic de Catalunya en Comú. Un nucli de Barcelona en Comú influït negativament per la política d’oposició que pateix de forces com el PDeCat (espai neoconvergent), ERC i CUP, una ICV ancorada definitivament en una hostilitat al procés i un creixent antiindependentisme, i finalment un Podem desorientat i supeditat a un marc estatal incapaç de fer una adaptació catalana eficaç del seu ideari polític.
El juny de 2018 hi va haver dins de Catalunya en Comú un veritable cop d’estat destituent de bona part de la seva direcció executiva
Finalment, el juny de 2018 aquests interessos convergents van generar dins de Catalunya en Comú un veritable cop d’estat destituent de bona part de la direcció executiva que comandava Xavier Domènech. En poques setmanes va arribar la dimissió del coordinador general i al cap de pocs mesos de la portaveu, Elisenda Alamany, i la consolidació d’un canvi de direcció i d’una relectura de l’ideari fundacional de l’abril del 2017. Conceptes com els de República Catalana o Procés Constituent, centrals en l’aposta política que havíem bastit, van passar a pronunciar-se, en el millor dels casos, amb la boca petita.
Sense l’evolució produïda per aquest canvi no es podria entendre la decisió presa a Barcelona de mantenir l’alcaldia d’Ada Colau a qualsevol preu, pactant amb PSC i acceptant el suport de Valls i Cs. Aquesta decisió n’és una conseqüència lògica i segella un nou estadi d’aquell projecte polític que ja no és tal. Només se li assembla.
L’aparició de Sobiranistes, primer com a corrent intern (setembre de 2018) i posteriorment com a força política que l’abril de 2019 va desenvolupar un acord de coalició electoral amb ERC a les Eleccions Generals del 28 d’abril, significa la constatació de la mutació del projecte de Catalunya en Comú.
Sobiranistes és, en primer lloc, la resposta a les dificultats de mantenir una pluralitat interna, ja que vers les diverses sensibilitats organitzades hi recau l’acusació constant de dificultar el tancament de files al voltant del lideratge carismàtic de l’Ada Colau. En segon lloc, busca mantenir-se desacomplexadament en l’espai del sobiranisme com a punt de trobada entre independentistes, federalistes i confederalistes, en un moment en què els sobiranistes passen a ser tractats internament com a quintacolumnistes al servei dels partits independentistes. Finalment, constata la manca de mecanismes suficientment democràtics de debat i presa de decisions, fora d’un reduït nucli de confiança. En definitiva, Sobiranistes aspira a representar a bona part de l’espai dels comuns que ja no se sent referenciat al partit Catalunya en Comú.
Un cop passada la sentència del Suprem i les eleccions al Parlament, podrem fer una reflexió acurada dels esdeveniments
El debat estratègic que cal abordar sobre la lluita per l’hegemonia del procés i el seu caràcter integrador i popular que va aparèixer clarament en el naixement de Catalunya en Comú, per aïllar-hi a la dreta conservadora catalana, s’ha esvaït en una pràctica on la improvisació i l’institucionalisme s’han apoderat de les decisions quotidianes. És precisament per això que Sobiranistes ha apostat per enfortir el sobiranisme progressista, l’esquerra sobiranista d’aquest país, convençuts que és el millor camí per a construir Catalunya des d’una visió sobiranista d’esquerres.
Aquest divendres vinent deixaré de ser formalment coordinador general d’EUiA, set anys després d’assumir aquesta immensa responsabilitat i privilegi. En el futur immediat em dedicaré a les tasques derivades de la meva responsabilitat com a diputat al Congrés i als partits en els quals milito, i per facilitar les tasques i fer compatibles les contradiccions que aquestes generen he cregut millor no només deixar les meves responsabilitats a EUiA sinó també la mateixa militància a l’organització, esperant en un futur pròxim poder-la reprendre. Estic convençut que a EUiA existeix una clara majoria política que acompanya les decisions adoptades en els darrers mesos i que presentarà una anàlisi lúcida sobre els esdeveniments polítics i en garantirà la seva gestió.
S’imposa la necessitat d’una reflexió acurada dels esdeveniments viscuts. Un cop passada la sentència del Tribunal Suprem, les eleccions al Parlament de Catalunya i un balanç de la mobilització social, podrem fer-ho. Però queda clar que un cicle s’esgota i que cal, com sempre, reconstruir aprenent dels errors comesos.

15 abril 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Decàleg programàtic de Sobiranistes, en la seva Coalició Electoral amb ERC, a les Eleccions Generals del 28A de 2019

Decàleg programàtic de Sobiranistes, en la seva Coalició Electoral amb ERC, a les Eleccions Generals del 28A de 2019


Decàleg programàtic de Sobiranistes, en la seva Coalició Electoral amb ERC, a les Eleccions Generals del 28A de 2019

La crisi que provoca la globalització és devastadora; els rics es
fan més rics mentre s’empobreix a tothom i se saqueja el planeta.
En aquest context l’Estat espanyol viu una situació excepcional
en la qual es precipiten les contradiccions del règim constitucional
monàrquic de 1978. Davant aquesta situació però,
moltes veus s’alcen amb força.
Sobiranistes neix per contribuir a construir nous escenaris,
noves estratègies, noves propostes i noves aliances. Es tracta
de fomentar i enfortir un lideratge de les esquerres, basat en els
grans moviments populars, per desenvolupar polítiques i institucions,
des de la legitimitat ciutadana, que convinguin a la gran
majoria de la població.
L’ideari de Sobiranistes correspon als valors indelebles de
Llibertat, Igualtat i Fraternitat, als que incorporem Solidaritat i
Sororitat, alhora que els del Pa, Terra Sostre i Pau.
La demanda de República Catalana vol dir que la perspectiva
republicana i de processos constituents es fonamenten
en una legitimitat sobirana que impugna la legalitat de la monarquia.
Les esquerres han de ser lúcides per generar les condicions
d’escenaris d’acords i enteses unitàries democràtiques bàsiques.
Ens cal guanyar enfront de les polítiques depredadores,
privatitzadores i d’involució democràtica dels grans poders
financers, econòmics i estatals, incloses les d’una Generalitat
escorada a implementar les polítiques privatitzadores.
Ja no és temps de l’equidistància: hem de triar entre
estar amb la democràcia o girar-li l’esquena. Aquesta tria
farem quan colloquem la papereta d’ERC-Sobiranistes a les
urnes el proper 28 d’abril. La Coalició entre ERC i Sobiranistes
és un primer esglaó en la voluntat d’expressar les necessitats
del 80% de la majoria a Catalunya.

Bases programàtiques

1. Una majoria social i política del 80%
Entorn el 80% de la ciutadania vol un referèndum per decidir, rebutja
la monarquia, el Judici als líders independentistes, la Banca i l’Església
catòlica. A Catalunya el 75,9% vol una República.

2. República catalana, social i democràtica
 Fraternal amb els pobles d’Espanya i Europa
 Lliure decisió per acordar la relació amb els pobles de l’Estat o si
vol esdevenir independent
 Procés constituent des de la base local ciutadana que trenqui el
cadenat del règim del 78
 Constitució catalana
 Processos constituents de Repúbliques lliurement federades

3. La construcció de les sobiranies, de baix cap a dalt
 Llei amb recursos suficients per sanitat, educació, serveis socials
o l’habitatge com a drets subjectius
 Pla de xoc contra la pobresa
 Plans d’Ocupació Pública
 Llei contra la pobresa energètica
 Renda Bàsica universal
 Banca pública i ètica. Retorn dels 90.000Me del rescat bancari
 Control públic dels sectors estratègics de l’economia i dels serveis
bàsics: sanitat, educació, serveis socials i de dependència
 Parc públic d’habitatges, cap desnonament per raons econòmiques
 Increment de la pensió mínima fins a l’SMI
 Tots els ensenyaments públics, del 0-3 a la Universitat gratuïts
 Derogació Llei d’Estrangeria i dret de vot a les persones migrants
 La cultura com un dret social

4. Treball i recuperació econòmica
 Dret a treballar i a salari digne
 Derogació de les dues reformes laborals
 Augment de l’SMI a 1.200e/mes
 Jornada de treball de 35h/setmana
 Una economia basada en el coneixement i la innovació
 Protegir el Delta de l’Ebre i una gestió pública de l’aigua

5. Sobirania energètica
 Lluita contra el canvi climàtic
 Remunicipalització de l’aigua i de l’energia com a dret universal
 Transició energètica cap a un planeta baix en CO2

6. Democràcia
 Modificar la Llei de Transparència
 Plans contra la corrupció i la impunitat de les “clavegueres de
l’Estat“, reforma de la Llei Electoral
 Revisar el funcionament del Tribunal de Comptes i de la Junta
Electoral Central

7. Justícia i seguretat
 Abolir la “Llei Mordassa“
 Reformar l’elecció i el funcionament del Tribunal Constitucional i
del Consell General del Poder Judicial
 Desmilitarització de la Guardia Civil

8. Feminismes
 Implementació de mesures efectives contra la violència de
gènere
 Acabar amb la violència institucional
 Mesures reals i efectives contra les discriminacions salarials
 Drets sexuals i reproductius i dret al propi cos
 Observatori contra l’assetjament LGTBI+

9. Municipalisme
 Derogació de les lleis Montoro
 Consultes vinculants i pressupostos participatius decidits pels veïns
i veïnes
 Municipis feministes, lliures de xenofòbia i racisme
 Municipalització i gestió pública dels serveis bàsics

10. Europa i àmbit Internacional
 Procés constituent per una Constitució europea basada en la
pau, la democràcia, la solidaritat i la cohesió social i ambiental
 Política exterior de DDHH, bon veïnatge i pau
 Aliances internacionals que mirin cap a la mediterrània i abandonin
la dependència cap als Estats Units
 Retirada de l’OTAN
 Limitar el poder de les grans transnacionals

15 abril 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Decàleg programàtic de Sobiranistes en la Coalició amb ERC a les Eleccions Generals del 28 d’Abril de 2019

Decàleg programàtic de Sobiranistes en la Coalició amb ERC a les Eleccions Generals del 28 d’Abril de 2019


Decàleg programàtic de Sobiranistes en la Coalició amb ERC a les Eleccions Generals del 28 d’Abril de 2019

La crisi que provoca la globalització és devastadora; els rics es
fan més rics mentre s’empobreix a tothom i se saqueja el planeta.
En aquest context l’Estat espanyol viu una situació excepcional
en la qual es precipiten les contradiccions del règim constitucional
monàrquic de 1978. Davant aquesta situació però,
moltes veus s’alcen amb força.

Sobiranistes neix per contribuir a construir nous escenaris,
noves estratègies, noves propostes i noves aliances. Es tracta
de fomentar i enfortir un lideratge de les esquerres, basat en els
grans moviments populars, per desenvolupar polítiques i institucions,
des de la legitimitat ciutadana, que convinguin a la gran
majoria de la població.

L’ideari de Sobiranistes correspon als valors indelebles de
Llibertat, Igualtat i Fraternitat, als que incorporem Solidaritat i
Sororitat, alhora que els del Pa, Terra Sostre i Pau.
La demanda de República Catalana vol dir que la perspectiva
republicana i de processos constituents es fonamenten
en una legitimitat sobirana que impugna la legalitat de la monarquia.
Les esquerres han de ser lúcides per generar les condicions
d’escenaris d’acords i enteses unitàries democràtiques bàsiques.
Ens cal guanyar enfront de les polítiques depredadores,
privatitzadores i d’involució democràtica dels grans poders
financers, econòmics i estatals, incloses les d’una Generalitat
escorada a implementar les polítiques privatitzadores.
Ja no és temps de l’equidistància: hem de triar entre
estar amb la democràcia o girar-li l’esquena. Aquesta tria
farem quan colloquem la papereta d’ERC-Sobiranistes a les
urnes el proper 28 d’abril.

La Coalició entre ERC i Sobiranistes
és un primer esglaó en la voluntat d’expressar les necessitats
del 80% de la majoria a Catalunya.

Bases programàtiques

Una majoria social i política del 80%
Entorn el 80% de la ciutadania vol un referèndum per decidir, rebutja
la monarquia, el Judici als líders independentistes, la Banca i l’Església
catòlica. A Catalunya el 75,9% vol una República.

República catalana, social i democràtica
 Fraternal amb els pobles d’Espanya i Europa
 Lliure decisió per acordar la relació amb els pobles de l’Estat o si
vol esdevenir independent
 Procés constituent des de la base local ciutadana que trenqui el
cadenat del règim del 78
 Constitució catalana
 Processos constituents de Repúbliques lliurement federades

La construcció de les sobiranies, de baix cap a dalt
 Llei amb recursos suficients per sanitat, educació, serveis socials
o l’habitatge com a drets subjectius
 Pla de xoc contra la pobresa
 Plans d’Ocupació Pública
 Llei contra la pobresa energètica
 Renda Bàsica universal
 Banca pública i ètica. Retorn dels 90.000Me del rescat bancari
 Control públic dels sectors estratègics de l’economia i dels serveis
bàsics: sanitat, educació, serveis socials i de dependència
 Parc públic d’habitatges, cap desnonament per raons econòmiques
 Increment de la pensió mínima fins a l’SMI
 Tots els ensenyaments públics, del 0-3 a la Universitat gratuïts
 Derogació Llei d’Estrangeria i dret de vot a les persones migrants
 La cultura com un dret social

Treball i recuperació econòmica
 Dret a treballar i a salari digne
 Derogació de les dues reformes laborals
 Augment de l’SMI a 1.200e/mes
 Jornada de treball de 35h/setmana
 Una economia basada en el coneixement i la innovació
 Protegir el Delta de l’Ebre i una gestió pública de l’aigua
Sobirania energètica
 Lluita contra el canvi climàtic
 Remunicipalització de l’aigua i de l’energia com a dret universal
 Transició energètica cap a un planeta baix en CO2
Democràcia
 Modificar la Llei de Transparència
 Plans contra la corrupció i la impunitat de les “clavegueres de
l’Estat“, reforma de la Llei Electoral
 Revisar el funcionament del Tribunal de Comptes i de la Junta
Electoral Central

Justícia i seguretat
 Abolir la “Llei Mordassa“
 Reformar l’elecció i el funcionament del Tribunal Constitucional i
del Consell General del Poder Judicial
 Desmilitarització de la Guardia Civil
Feminismes
 Implementació de mesures efectives contra la violència de
gènere
 Acabar amb la violència institucional
 Mesures reals i efectives contra les discriminacions salarials
 Drets sexuals i reproductius i dret al propi cos
 Observatori contra l’assetjament LGTBI+

6 febrer 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Proposta de resolució sobre l’ús del català a l’Administració de Justícia

Proposta de resolució sobre l’ús del català a l’Administració de Justícia


A LA MESA DEL PARLAMENT
Susanna Segovia Sánchez, portaveu, Elisenda Alamany Gutiérrez, diputada, Joan Josep Nuet i Pujals, diputat del Grup Parlamentari de Catalunya en Comú Podem, d’acord amb el que estableixen els articles 167 i 168 del Reglament del Parlament, presenten la Proposta de resolució sobre l’ús del català a l’Administració de Justícia, per tal que sigui substanciada davant la Comissió de Justícia, amb el text següent:
Exposició de motius
El passat 29 de novembre de 2018 es va presentar a la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya la Memòria del 2017 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya on es recull, entre altres dades, quin és l’ús de la llengua catalana als òrgans judicials de l’àmbit del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La situació del català a l’Administració de Justícia és molt preocupant: l’any 2017 només 18.346 sentències finals van ser redactades en aquesta llengua del total de 224.220 dictades durant el 2017 al territori català, el que significa que menys del 10% (un 8,20%) dels tràmits davant òrgans judicials de l’àmbit del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van ser duts a terme en català.

Aquestes dades reflecteixen, doncs, un gran problema, i és que hi ha un baix ús, tant d’entrada com de sortida, del català en aquests tràmits judicials, però també deixa al descobert mancances de l’anàlisi, i és que ens falta informació i recerca pel que fa a ús oral. Cal remarcar, a més, el descens preocupant i, sobretot, continu, de l’ús del català a la Justícia: des dels efectes del Pla Pilot per a la Normalització Lingüística als Jutjats i Tribunals catalans, promogut pel Departament de Justícia, el descens ha estat imparable i sense aturador: del 21% de l’ús de la llengua a sentències i resolucions de tràmit l’any 2004, s’ha arribat a xifres del 12,72% el 2012 i al 8,2% el 2017.

Si ens fixem en altres àrees de l’àmbit del Dret, com és el cas de les oficines notarials, també es poden comprovar els problemes en l’ús del català. L’“Estudi de l’ús del català a oficines notarials de Catalunya” (març del 2018), elaborat per la Plataforma per la Llengua, ens aporta els punts principals a considerar per tal de resoldre les mancances detectades: en molts casos (68% dels estudiats) no s’ofereix l’opció d’elecció de la llengua, el que acaba generant una desproporció del castellà, visible en la dada que només un 25% de les escriptures es redacten en català. I aquestes mancances que genera no informar de la possibilitat d’escollir la llengua es poden també comprovar en el fet que, quan s’informa sobre la possibilitat d’elecció, el resultat del català millora, tot i que segueix sense arribar al 50% en dades globals, sense distingir entre catalanoparlants o castellanoparlants (en el cas de catalanoparlants, se supera el 50% per poc). L’estudi, a més, estudia les causes més comunes per les quals les escriptures es realitzen en castellà, malgrat ser catalanoparlants els clients: per la manca d’informació de la possibilitat d’elecció, per la mateixa inèrcia en el treball del notari malgrat poder estar duent a terme la interacció amb el client en català, o per tractar-se de continuació de tràmits i escriptures elaborats en castellà.

Segons les dades d’un altre informe de Plataforma per la Llengua, l’“Informe de queixes lingüístiques” de l’any 2017, les administracions són el sector amb més queixes tot i tenir una normativa molt més garantista dels drets lingüístics, gràcies a través de drets com el d’opció lingüística, aplicable a tots els nivells administratius (local, autonòmic i central) a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. El 2017 hi va haver 63 queixes referides a l’administració catalana (un 41,2% del total de queixes referides a l’Administració), i 61 referides a l’administració central espanyola (un 39,9%). Si s’atén a les queixes per discriminació explícita o intencionada, és a dir, a aquelles que fan referència a fets no relacionats amb negligències o descuits, sinó a situacions on l’exclusió és totalment intencionada, es pot veure com és quelcom més freqüent al sector públic que no pas al privat (un 38,6% de les denúncies referents al sector públic són per discriminació explícita o intencionada), i és més freqüent en l’administració central espanyola. Entre les administracions amb més queixes, hi trobem el Ministeri de Justícia (amb 8).

L’administració catalana no pot quedar-se aturada davant les dades presentades a la Memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i ha de treballar per tal de garantir que els drets lingüístics de la ciutadania de Catalunya, com és el cas del dret d’opció lingüística, siguin respectats. Es constata un esgotament del pla pilot de la Generalitat per tal de fomentar l’ús del català a la Justícia, que ja compta amb 15 anys d’antiguitat, així com es constata una falta d’informació a la ciutadania sobre els seus drets lingüístics.
També l’administració estatal ha d’actuar decididament per acabar amb la discriminació lingüística a Jutjats i Tribunals de les persones parlants de llengües oficials diferents al castellà, exigència que ve reconeguda a les obligacions assumides per Espanya en el seu instrument de ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Per això, cal instar la modificació de diversos preceptes de la Llei Orgànica del Poder Judicial, perquè es reconegui el dret de tramitació dels processos en català, perquè les persones funcionàries de justícia coneguin el català i perquè aquest deixi de ser un simple mèrit (com també ho és el coneixement del Dret civil català) a l’hora d’endreçar l’assignació de destins un cop les places ja han estat adjudicades i passi a ser preceptiu.

Una font d’inspiració pot ser el model belga de plurilingüisme a la zona de Brussel·les, on els tribunals han de ser paritaris (la meitat dels jutges han de ser francòfons, mentre que l’altra meitat han de ser neerlandesos) i on algunes places de jutges han de ser, forçosament, per a jutges bilingües; pel que fa a la relació amb els ciutadans, aquests tenen el dret d’opció lingüística en tot el territori, és a dir, que si un ciutadà vol emprar el francès en les seves intervencions orals en un procediment judicial que té lloc en regions de parla neerlandesa, els tribunals faciliten un intèrpret; per últim, en l’àmbit penal les garanties del ciutadà estan encara més reforçades.

Per aquests motius, el Grup Parlamentari de Catalunya en Comú Podem presenta la següent:
Proposta de resolució
El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:
1. Col·laborar amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tal de millorar les dades d’ús del català a la Justícia, així com insta a posar a disposició dels òrgans judicials tots els mitjans necessaris per a assolir aquest objectiu, en col·laboració amb el poder judicial.
2. Millorar el seguiment de les estadístiques d’ús del català, tant orals com escrites, incloent-hi dades disgregades per partits judicials i per cada jutjat i per totes les jurisdiccions i també l’ús que en fa la Fiscalia i les dades del registre de demandes al portal eJustícia.
3. Elaborar un informe anual sobre vulneracions drets lingüístics dels ciutadans catalans als tribunals, registres, notaries i registres de la propietat, mercantil i de béns mobles. Publicar l’informe i enviar-lo als organismes responsables de la prevenció d’aquestes conductes.
4. Reprendre el pla de foment del català al torn d’ofici, en conveni amb els Consells catalans de col·legis d’Advocats i Advocades i de Procuradors i Procuradores.
5. Proposar de nou a les Corts espanyoles la modificació de l’article 231 de Llei Orgànica del Poder Judicial per sol·licitar que la ciutadania tingui dret a la tramitació dels procediments judicials en català així com dels articles 431, 483, 521 i 530 de la mateixa llei, per sol·licitar que el coneixement del català (i l’occità, en el cas de la Vall d’Aran) sigui un requisit per a jutges/esses, magistrats/ades, fiscals, lletrats/des de l’Administració de Justícia i personal al servei de l’Administració de Justícia amb, si s’escau, un període d’adaptació no superior a sis mesos.
6. Autoritzar la convocatòria de places funcionarials als diferents cossos de l’Administració de Justícia sobre els quals la Generalitat té competència només quan s’hagi assolit una millora substancial del nombre de places en què la capacitació lingüística estigui garantida.
7. Cooperar amb les universitats catalanes per assegurar que l’oferta docent garanteix la possibilitat de cursar els graus de Dret i Relacions Laborals plenament en català així com els diferents postgraus jurídics, en especial el màster d’accés a l’advocacia.
8. Garantir l’existència de manuals jurídics actualitzats en llengua catalana.
9. Elaborar un pla d’actuació que inspeccioni que les notaries, els registres de la propietat, mercantil, de béns mobles i també les entitats financeres ofereixen de manera clara als clients en quina llengua volen tramitar els diferents documents i no condicionen la tria lingüística. El pla hauria d’incloure mesures correctores dels possibles incompliments.
10. Interlocutar amb el govern de l’Estat per tal de promoure una reforma legal que protegeixi el dret d’opció lingüística en tots els processos.
11. Interlocutar amb el govern de l’Estat per tal de promoure que la publicació de les normes al BOE sigui simultània en castellà i en català i inclogui la publicació de versions consolidades de totes les normatives també en català, revertint el decalatge de gairebé 6 mesos entre la publicació en castellà i la publicació en català.
12. Interlocutar amb el govern de l’Estat per tal de formar i sensibilitzar els funcionaris, tant de l’Estat com del Poder Judicial i de la Generalitat, en el coneixement de totes les llengües oficials i dels drets lingüístics. A aquest efecte, convé assegurar el compliment dels protocols de respecte del dret d’opció lingüística
13. Interlocutar amb el govern de l’Estat per assegurar que els òrgans jurisdiccionals situats fora del domini lingüístic que coneixen de recursos d’apel·lació, cassació o de procediments judicials per raó de matèria a la ciutadania o persones jurídiques residents a Catalunya garanteixin els mateixos drets lingüístics que els tribunals situats en territori català.
14. Interlocutar amb el govern de l’Estat per tal de promoure que l’Escola judicial ofereixi la seva formació també en llengua catalana tant a nivell oral com de materials escrits.
15. Proposar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que reiteri una vegada a l’any, tal com es va fer el 2014, que no es poden vulnerar els drets lingüístics.

Palau del Parlament, 23 de gener de 2019
Susanna Segovia Sánchez Elisenda Alamany Gutiérrez
Portaveu del GP CatECP Diputada del GP CatECP
Joan Josep Nuet i Pujals
Diputat del GP CatECP

5 febrer 2019
by Nuet
Comentaris tancats a Proposta de Resolució sobre la col.laboració del Mossos amb empreses com Desokupa, Evictión o Élite Control

Proposta de Resolució sobre la col.laboració del Mossos amb empreses com Desokupa, Evictión o Élite Control

A LA MESA DEL PARLAMENT
Susanna Segovia Sánchez, portaveu, Joan Josep Nuet i Pujals, diputat del Grup Parlamentari de Catalunya en Comú Podem, d’acord amb el que estableixen els articles 167 i 168 del Reglament del Parlament, presenten la Proposta de reso-lució sobre la col·laboració entre les empreses de desallotjaments extra-judicials i els Mossos d’Esquadra, per tal que sigui substanciada davant la Comissió d’Interior, amb el text següent:
Exposició de motius
El 29 de gener de 2019, TV3 va fer públiques unes imatges d’uns fets ocorreguts uns dies abans, concretament el 15 de gener de 2019, en un bloc de pisos del Poble-sec, a Barcelona. En aquestes imatges destaca, per una banda, com uns Mossos d’Esquadra entren per la força a un domicili, ocupat il·legalment 3 dies abans, sense cap tipus d’ordre judicial, operació que va acabar significant un desallotjament. Aquesta ocupació ja havia estat denunciada judicialment per una patrulla del cos dos dies abans, poques hores després que es produïs aquesta ocupació. Tot i el que es veu a les imatges, els portaveus policials van informar que havien acudit al lloc dels fets degut a un avís per disturbis, i que és el segon element que destaca en les imatges: la presència de treballadors de l’empresa ‘Desokupa’, tant en el moment de l’entrada al pis, com una vegada s’han produ-ït les detencions (moment que aprofita un dels caps per tal de realitzar un vídeo promocional), així com ja a l’exterior, quan la policia va realitzar un cordó per a separar als treballadors de l’empresa de les entitats veïnals i de defensa de l’habitatge digne que eren al voltant de l’edifici.

La bona sintonia exhibida entre alguns agents del cos de Mossos d’Esquadra i treballadors de l’empresa Desokupa, visible a les imatges, resulta més que con-flictiu amb el mandat parlamentari que la Comissió d’Interior va acordar en data de 23 de novembre de 2016 (sessió 12 de la passada legislatura), i que responia als molts dubtes que les empreses que ofereixen serveis de desallotjaments ex-trajudicials plantegen en les seves actuacions per ser al límit de la legalitat, i de-nunciades per associacions de veïns i veïnes i de defensa de l’habitatge digne per agressions, intimidacions, vexacions i estafa. Així doncs, la proposta de resolu-ció aprovava “instar el Govern a dur a terme les actuacions necessàries per a as-segurar que l’actuació de l’empresa Desokupa s’ajusta a dret, incloent-hi, entre d’altres, l’aplicació, si escau, de la potestat inspectora i sancionadora del Go-vern”, així com “sol·licitar que les autoritats competents investiguin l’actuació de l’empresa Desokupa per a determinar si ha lesionat drets i llibertats, si ha comès algun delicte, si es tracta d’una associació il·lícita i si té vincles amb grups d’extrema dreta”.

La col·laboració i bona sintonia entre treballadors de Desokupa i alguns agents dels Mossos d’Esquadra és una imatge que no es pot tornar a repetir. La Policia de Catalunya no pot establir cap mena de relació amb empreses que ofereixen aquests serveis (més enllà de Desokupa, altres com Eviction o Elite Control) i que operen al límit de la legalitat i que, tal com exposàvem anteriorment, han estat denunciades per estafa, intimidació, agressions i vexacions.

Per aquests motius, el Grup Parlamentari de Catalunya en Comú Podem presenta la següent:
Proposta de resolució
1. Insta el Govern de la Generalitat a efectuar les gestions necessàries per tal d’assegurar que les accions dutes a terme per aquestes empreses que ofereixen serveis de desallotjament extrajudicial s’ajusten a dret, podent incloure-hi l’exercici de la potestat inspectora i sancionadora del Govern si així es requereix.
2. Sol·licita que les autoritats competents investiguin l’actuació de l’empresa Desokupa del passat 15 de gener amb l’objectiu de determinar si s’ha comès algun delicte o s’ha vexat a les persones detingudes.
3. Insta el Govern de la Generalitat a investigar aquells casos on hi hagi pogut haver algun tipus de col·laboració entre aquestes empreses i els Mossos d’Esquadra per tal d’evitar que es pugui produir aquesta col·laboració.

Palau del Parlament, 1 de febrer de 2019
Susanna Segovia Sánchez Joan Josep Nuet i Pujals
Portaveu del GP CatECP Diputat del GP CatECP

26 novembre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a La qüestió nacional i el PSUC, article al Diari de Girona del Jordi Serrano i Blanquer

La qüestió nacional i el PSUC, article al Diari de Girona del Jordi Serrano i Blanquer


La qüestió nacional i el PSUC
Posted on 23 Novembre 2018

En la revista clandestina Treball del PSUC de l’any 1967 s’explicava la posició dels comunistes envers la qüestió nacional: «Moltes vegades ens trobem amb persones de bona fe -algunes amb idees sincerament democràtiques- que es mostren sorpreses que els comunistes siguin defensors del dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega. Es pregunten: Com una qüestió creada per la burgesia pot ser incorporada a les reivindicacions populars? Les persones que es fan aquesta pregunta no es plantegen correctament la qüestió. El fet de que la burgesia s’hagi servit, instrumentalment, de la nació per als seus fins de classe no vol pas dir que hagi creat la nació del no-res. Els comunistes saben bé que el sentiment nacional no ha nascut del no-res i que l’únic mitjà d’arribar a la comprensió internacional és, precisament, desenrotllar del tot, fins al màxim, les nacions que han estat oprimides i les llengües nacionals. El cas de Catalunya no és artificial; la realitat nacional catalana salta tant als ulls que qualsevol foraster, per més que ignori aquest problema, al cap de quatre dies de viure a Catalunya ja se’n ha adonat (…). Per això els comunistes entre les reclamacions democràtiques exigim el reconeixement dels drets del poble català, drets que no són artificials sinó fundats en les essències més populars de Catalunya.»

Fem un gran salt i vegem què ens deia quasi pòstumament, el gener de 2013, Miquel Caminal, un dels grans erudits del federalisme i militant del PSUC i que va realitzar la tesi doctoral sobre Joan Comorera: «L’obligació de tot federalista és promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible, també assumeix el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció, quan totes les altres han resultat ermes o impossibles. L’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i accepta la possibilitat de la independència o secessió quan no hi ha una altra sortida democràtica.» Els federalistes haurien de reflexionar sobre aquests arguments.

El menyspreu sobre la cultura i l’estudi fa que periòdicament tornem a discutir coses que al llarg del temps moltes persones i organitzacions s’hi han referit. La postmodernitat, la voluntat de voler pensar les coses des de zero, sense atendre a una rica tradició d’esquerres, ens fa repetir un cop i un altre els mateixos errors. I el que és pitjor, hem de sentir les mateixes ximpleries un cop i un altre. No es tracta d’eixamplar les bases de l’independentisme sinó de dissenyar una aliança republicana catalana pels propers anys. Si es vol dirigir el desafiament català, cal estar al davant.

21 novembre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Sobre la Llei Integral de Memòria Democràtica de Catalunya, per aclarir quins tràmits legislatius encarem

Sobre la Llei Integral de Memòria Democràtica de Catalunya, per aclarir quins tràmits legislatius encarem

LLEI INTEGRAL DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

Avui intervinc al ple del Parlament per parlar de la Llei de Memòria presentada pel PSC i clarificarem la situació de l’aspecte legislatiu a Catalunya pel que respecta al tema de Memòria Històrica.
Cal destacar que cal una llei integral que integri les tres Lleis de Memòria que fins ara s’han tramitat al Parlament, les de l’època del tripartit, la de Memorial Democràtic i la de Fosses i la de la darrera legislatura, la de Reparació Jurídica de les Víctimes del Franquisme. Això és concreta en aquest moment en dues iniciatives legislatives de Llei, la que proposa el PSC i la que està tramitant el Govern de la Generalitat que està en periode de memòria de l’Avantprojecte de Llei, cal constituir doncs, ponència parlamentaria i portar les dues lleis a la mateixa i fer un projecte definitiu per ser aprobat aquesta legislatura. Cal incorporar temes pendents com nadons robats, situació dels antics guerrillers, represaliats de tota mena no reconeguts fins el moment, etc.

Us deixo un fragment del preambul de la llei que proposa el PSC que crec es prou afortunat per descriure alguns dels crims del franquisme i la crítica de Nacions Unides i Consell d’Europa a l’oblit que en temes de memòria acumulen les institucions de l’Estat Espanyol, especialment pel que fa a la interpretació que el poder polític i judicial fa de la Llei d’Amnistía com a llei de punt final als crims del franquisme, seguim.

Una llarga dictadura que combinà elements del feixisme amb un nacionalcatolicisme de propi encuny va reprimir durament col·lectius i individus per raó de les seves idees polítiques o socials, per les seves creences o conviccions, per la seva llengua i identitat, per la seva orientació sexual o mode de vida, i també per raó de la seva ètnia
Moltes facetes i modes té aquesta repressió on cal esmentar de les desaparicions forçades fins a la sostracció de menors, passant per les execucions directament extrajudicials o bé per mediació de simulacres de tribunals, que només poden ser qualificades d’assassinats, la creació de camps de concentració i el constrènyer milers de persones a treballs forçats, la tortura, la censura, la presó, el confinament o el desterrament, l’exili, la depuració de funcionaris i treballadors públics, la persecució aferrissada de determinats col·lectius o grups socials, l’intent d’imposar una identitat i una llengua uniformement a un Estat plurinacional i plurilingüe, o la col·laboració necessària en la deportació de republicans i republicanes als camps de concentració i extermini del règim nazi.
L’Informe de 22 de juliol de 2014 de Pablo de Greiff, Relator Especial de les Nacions Unides per la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, saluda positivament el significat i el progrés que va suposar la legislació estatal en matèria de reconeixement i ampliació de drets de les víctimes del franquisme, però també assenyala els dèficits de les actuacions dels poders públics en matèria de memòria democràtica, tot reiterant que la Guerra Civil i els quaranta anys de Dictadura que van seguir van deixar un saldo colossal de víctimes de violacions greus dels drets humans i del dret humanitari. Les greus i massives violacions als drets humans durant aquest període de la història han estat també assenyalats pel Grup de Treball de Desaparicions Forçades o Involuntàries del Consell de Drets Humanos de Nacions Unides en l’informe de la seva missió a Espanya de 2 de juliol de 2014, en el que es destaca la inexistència fins la data d’una xifra oficial del número de persones desaparegudes
D’altra banda, l’informe del Comissari pels Drets Humans del Consell d’Europa sobre persones desaparegudes i víctimes de desaparició forçada a Europa de 29 de novembre de 2016 fa referència a la documentació de 114.226 víctimes de desaparició forçada entre el 17 de juliol de 1936 i el desembre de 1951, i a la xifra de 30.960 infants, fills de detinguts, raptats i entregats a famílies que recolzaven el règim franquista, i la identitat dels quals va ser canviada al Registre Civil. D’aquesta manera, sobre la base dels fets corroborats pel Consell d’Europa i els diferents organismes i experts de Nacions Unides, es pot afirmar amb major coneixement de causa que mai que durant la dictadura franquista van ser comesos crims de lesa humanitat i crims de guerra, tal i com han estat definits pels diversos instruments internacionals reguladors d’aquestes tipologies penals. Aquests delictes que ni podien ni poden ser objecte d’amnistia, que per la seva gravetat no prescriuen, han deixat una ferida la superació de la qual requereix una efectiva política de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.

18 novembre 2018
by Nuet
Comentaris tancats a Han començat el treballs d’elaboració d’una Llei Integral de la Memòria Democràtica de Catalunya, aquí teniu la Memòria preliminar de l’avantprojecte, cal participar-hi

Han començat el treballs d’elaboració d’una Llei Integral de la Memòria Democràtica de Catalunya, aquí teniu la Memòria preliminar de l’avantprojecte, cal participar-hi


Memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei integral de la memòria democràtica de Catalunya

El Govern de la Generalitat va aprovar el passat 12 de setembre la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei integral de la memòria democràtica de Catalunya. L’objecte d’aquesta normativa és impulsar una política pública de memòria històrica per harmonitzar i actualitzar les normes vigents; integrar en una sola llei la normativa reguladora dels ens públics de memòria democràtica, i disposar d’un marc normatiu clar que millori la coherència i la transparència.

1. Els problemes que es pretenen solucionar amb la iniciativa
Catalunya és un país amb una llarga tradició de reivindicacions democràtiques, entre elles la del
dret a la memòria. Tot i així, no té una llei de memòria democràtica global, i d’aquí sorgeix la
necessitat de disposar d’un instrument que reguli adequadament aquest àmbit. La primera
Moció aprovada al Parlament és la 217/VI, del 27 de març de 2003, la qual va instar a desplegar
una actuació interdepartamental centrada en la cerca de persones desaparegudes i va donar
lloc a la primera versió del mapa de fosses. Així mateix, Catalunya també és de les primeres
comunitats autònomes que recull en el seu Estatut d’autonomia de l’any 2006, en l’article 54, la
memòria històrica com a principi rector. La Generalitat de Catalunya és el primer Govern en
l’Estat que es dota d’una entitat de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia, per desplegar
les polítiques públiques de la memòria, amb la Llei 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial
Democràtic, l’objecte de la qual no cobreix totes les necessitats que precisament es pretenen
amb aquesta iniciativa.
Sota el manament estatutari esmentat s’han desenvolupat tres lleis a Catalunya: la ja
esmentada Llei 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial Democràtic, la Llei 10/2009, del 30 de
juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil
i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes, i la Llei 11/2017, del 4 de juliol,
de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Més enllà d’aquestes lleis, des de l’any
2000 s’han desplegat un seguit de decrets i resolucions per regular diversos aspectes
relacionats amb la memòria democràtica, com són les indemnitzacions als ex-presos polítics de
la dictadura, la creació del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) i el
Consorci del Museu Memorial de l’Exili (MUME), o l’Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, per la
qual es crea la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya.
Des dels primers anys 2000, doncs, els poders públics catalans han mostrat un compromís amb
les polítiques públiques de memòria democràtica. Aquesta diversitat, tant de rangs com de
períodes en què s’ha legislat, dificulta una visió integrada de les polítiques de memòria i la seva
gestió i limita l’impuls de noves polítiques.

Si considerem les xifres, estem parlant dels aspectes següents:
– Hi ha localitzades a Catalunya 505 fosses comunes de diverses magnituds i repartides
pràcticament per tot el territori; es calcula, tot i que es fa difícil de quantificar, que hi deu
haver més de 20.000 persones enterrades en aquestes fosses.
– En el Cens de persones desaparegudes que la Generalitat gestiona des de 2003 es
compten ara més de 5.500 persones desaparegudes que tenen famílies al darrere que
els busquen. Així, i tenint en compte que cada família consta de diverses persones que
estan involucrades en la recerca, la repercussió en la societat és considerable.
– Aquests familiars, i altres persones interessades o implicades en la recuperació de la
memòria democràtica, s’agrupen en associacions. Algunes d’aquestes associacions
tenen una activitat social rellevant, tant en la difusió del Cens i la col·laboració en la
recerca de desapareguts com en l’organització d’esdeveniments per donar a conèixer la
memòria recent. A Catalunya hi ha avui aproximadament un centenar d’associacions
memorialistes actives.
– La Generalitat de Catalunya ha atorgat, des de l’any 2000, més de 39.000
indemnitzacions a persones que han sofert privació de llibertat per motius polítics,
gràcies a la publicació de dos decrets que ho han permès. Tot i així, aquests decrets
limiten els supòsits d’indemnització i fan que moltes persones que varen estar a la presó
durant la Guerra Civil, la dictadura franquista i la primera transició democràtica quedin
fora d’aquest dret.

Així, els problemes que es pretenen solucionar amb la iniciativa són:
– La limitació en el desplegament de noves polítiques que no estan recollides en el marc
normatiu actual, i que impedeixen el reconeixement de drets a la ciutadania. Entre
aquestes, destaquem especialment el cas dels nadons robats, que actualment no estan
inclosos en cap norma legal vigent, o el de les persones que varen estar privades de
llibertat per raons polítiques que no entren en els supòsits actuals.
– La necessitat de coordinar una política pública global d’accés a la informació que faciliti
la tasca de recerca de persones desaparegudes. Això inclouria l’accés als arxius i altra
documentació dispersa i la possibilitat de publicar relacions de noms i cognoms de
persones desaparegudes amb finalitats de recerca i reparació, com a excepció a les
previsions de la legislació en matèria de protecció de dades personals.
– La impossibilitat de legislar sobre la simbologia franquista en el territori, tant pel que fa a
monuments i manifestacions artístiques en espais públics com a altres mostres del
passat feixista com els nomenclàtors dels carrers o l’organització d’actes o la publicació
de llibres o altres materials en record o enaltiment de personatges relacionats amb el
règim feixista.
– La necessitat d’actualitzar i harmonitzar els estatuts dels organismes públics de memòria
(Memorial Democràtic, MUME i COMEBE), tant pel que fa a l’actualització dels objectius
i les funcions com pel que fa referència a l’adaptació del seu funcionament a les
exigències derivades de l’entrada en vigor de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de
racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (“LRSAL”), doncs amb anterioritat a
aquesta norma, els Consorcis com el MUME i el COMEBE es trobaven sotmesos a la
Llei de Bases de règim local (Llei 7/1985, de 2 d’abril) però amb la modificació efectuada
per la LRSAL es preveu que els Consorcis o Entitats finançades de manera majoritària
per l’Administració tinguin la consideració d’Entitats dependents del sector públic.
– La importància de desplegar, juntament amb el Departament d’Ensenyament i els
organismes que correspongui, una política educativa que, tot fent memòria dels fets
recents de la nostra història, transmeti a les generacions més joves les conseqüències
dels conflictes armats, els valors de la pau i del respecte als drets humans i la
importància que fets com els que es van viure a Catalunya no es tornin a repetir.
– La necessitat de garantir el compliment dels principis de la justícia transicional
promoguts per les Nacions Unides (dret a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties
de no repetició) en els termes que ho expressa aquest organisme internacional.
– Finalment, la importància d’assegurar una gestió coordinada de les diferents
administracions públiques en matèria de memòria democràtica, entenent que és una
política transversal que afecta el passat i el futur del país i que, per tant, requereix la
participació, en diversos graus i nivells, de tota la societat. En el mateix sentit i atenent la
seva afectació transversal, es requereix la previsió dels mecanismes de coordinació i
avaluació corresponents entre els diferents departaments de la Generalitat que per una
o altra qüestió es vegin afectats per la matèria.

2. Els objectius de la iniciativa
Atesos els problemes als quals s’ha fet referència a l’apartat anterior, els objectius de la
iniciativa legislativa serien:
– Impulsar una política pública integrada de memòria història, de manera que s’actualitzin i
harmonitzin les normes vigents, integrant en una sola llei la normativa reguladora dels
ens públics de memòria democràtica i que, alhora es pugui disposar d’un marc normatiu
clar que millori la coherència i la transparència de la política.
– Assolir la reparació efectiva de les víctimes i les seves famílies, mitjançant l’ampliació i
reconeixements dels seus drets legítims.
– Garantir el compliment dels principis de la justícia transicional promoguts per les Nacions
Unides (dret a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició).
– Assegurar la gestió coordinada de les administracions públiques en matèria de memòria
històrica, així com, dintre de l’Administració de la Generalitat, la dels diferents
departaments que l’integren i que resulten afectats per l’àmbit d’aplicació de la norma.

3. Les possibles solucions alternatives regulatòries i no regulatòries
a) Opció de no fer res o mantenir la situació actual
En el supòsit que no s’aprovés l’alternativa proposada, el Govern veuria limitades les
capacitats d’actuació en aquest àmbit, amb les afectacions que això comportaria pel
reconeixement i garantia dels drets dels afectats, a més d’un incompliment de les
recomanacions internacionals relatives a l’aplicació dels principis de justícia transicional
esmentats.
b) Opció normativa preferida
L’opció normativa que proposem és la de rang de llei, que incorpori nous drets per a les
víctimes i les seves famílies, que actualitzi i faciliti nous mecanismes i eines per al
desenvolupament de polítiques públiques i harmonitzi i cohesioni el corpus legal existent
i contribueixi a garantir l’aplicació dels principis de justícia transicional.
S’ha de tenir en consideració que es varen valorar les opcions de modificar els textos
actualment vigents que es refereixen a qüestions relacionades amb la matèria de
memòria històrica, com ara, la Llei 13/2007, de 31 d’octubre, del Memorial Democràtic,
així com les Lleis 10/2009, de 30 de juny, sobre localització i identificació de les
persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i la dignificació
de les fosses comunes i la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les
víctimes del franquisme.
No obstant això, l’objecte de les esmentades normes tracten aspectes concrets que,
encara que relacionats amb la memòria històrica, no donen respostes a les necessitats
que sorgeixen, segons han quedat exposades, i que determinen la conveniència de la
iniciativa que es proposa.
Per una altra banda, la necessitat d’una única norma que integri tota la matèria deriva de
l’existència d’altres normes amb diferents rangs i que, atenent l’època en què varen ser
aprovades, determinen la seva manca d’idoneïtat per respondre a les necessitats
actualment existents.

4. La necessitat i l’oportunitat de l’aprovació de la norma, si ja es disposa d’una alternativa
normativa preferida.
Amb aquesta finalitat, cal analitzar de forma preliminar els impactes més
rellevants:

4.1.Valorar si l’adopció d’aquesta alternativa tindria una incidència significativa des de les
perspectives següents
a) Impacte sobre l’Administració de la Generalitat (l’organització, el personal i el pressupost).
D’entrada, la Generalitat de Catalunya ja té atribuïdes competències en matèria de memòria,
concretament en l’article 54 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’any 2006, que defineix la
memòria històrica com a principi rector. En aplicació d’aquesta norma, la Generalitat ha creat
una estructura que actualment està emmarcada dins del Departament de Justícia, amb la
Direcció General de Memòria Democràtica, i les entitats adscrites: el Memorial Democràtic, el
Consorci del Museu Memorial de l’Exili (MUME) i el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla
de l’Ebre (COMEBE), el personal que ja té assignat i el pressupost previst. Aquesta estructura i
aquest pressupost es corresponen amb el marc legal actual; amb la llei que proposem, i en
funció de les polítiques a aplicar, s’haurà de sospesar si és procedent el redimensionament tant
pel que fa al personal com al pressupost assignat.
Així mateix, i atès que la qüestió a regular té una afectació transversal, són diversos els
departaments que, per les seves competències, es veuran afectats per la norma i per tant
determinarà que es puguin prendre mesures al respecte.
b) Impacte sobre les administracions locals (l’organització, el personal i el pressupost) i, en
particular, sobre el règim especial del municipi de Barcelona.
Les administracions locals tenen actualment un paper important, però voluntari, en el
desenvolupament de les polítiques de memòria, ja que participen, si així ho consideren oportú,
en el desplegament de la Xarxa d’Espais de Memòria en tot el territori, en la retirada de la
simbologia franquista i en l’organització i la difusió d’actes d’homenatge i foment de la memòria,
entre altres accions. A banda, hi ha ajuntaments implicats de manera directa en la constitució
dels organismes i consorcis vinculats a la Direcció General de Memòria Democràtica (MUME i
COMEBE).
La nova llei, doncs, haurà de definir el marc competencial del Govern de la Generalitat i també
de les administracions locals en matèria de memòria democràtica. La definició d’aquest marc
competencial s’haurà de dur a terme en coordinació amb el departament competent en matèria
d’administració local.
No té cap impacte específic sobre el règim especial del municipi de Barcelona, més enllà del
que s’ha dit als paràgrafs anteriors pel cas de les administracions locals.
c) Impacte sobre les mesures d’intervenció administrativa, i des de la perspectiva de la
simplificació i la reducció de càrregues administratives per a les empreses i la ciutadania.
L’impacte de la llei de memòria proposada és bàsicament de tipus social i de drets individuals i
col·lectius: el dret de les persones i els pobles a conèixer la seva història.
En aquest punt s’ha de considerar que, atès que al llarg dels anys, la invisibilitat i l’absència de
les dones a la Història ha estat una constant, i la seva participació en la construcció de la
societat democràtica ha estat minimitzada i estereotipada, s’ha de tenir en consideració
l’impacte social d’aquesta llei concretament en el col·lectiu de les dones, amb l’objecte
d’incorporar la perspectiva de gènere i de les dones per recuperar la condició de subjecte actiu
de les dones i la seva participació en el procés de formació de la societat.
Des del punt de vista de la simplificació o reducció de càrregues administratives per a les
empreses i la ciutadania no se’n considera cap impacte.
d) Impacte sobre l’ordenament jurídic vigent, i des de la perspectiva de la simplificació normativa
(normativa que resultaria modificada o derogada).
En aquest sentit, l’aprovació d’aquesta Llei i del reglament de desplegament posterior, si escau,
simplificaria el tractament jurídic de les polítiques de memòria democràtica a Catalunya.
La normativa de rang divers, doncs, que per l’aprovació d’aquesta Llei es preveu que quedaria
modificada o derogada, és la següent:
– El Decret 288/2000, de 31 d’agost, pel qual s’estableixen els requisits per regular les
indemnitzacions de les persones incloses en els supòsits previstos a la Llei 46/1977, de 15
d’octubre, d’amnistia, i excloses dels beneficis de la disposició addicional divuitena dels
pressupostos generals de l’Estat per als períodes 1990 i 1992.
– El Decret 330/2002, de 3 de desembre, pel qual es regulen les compensacions econòmiques
de les persones menors de 65 anys el 31 de desembre de 2000 que van patir privació de
llibertat i que es troben incloses en els supòsits previstos a la Llei 46/1977, de 15 d’octubre,
d’amnistia.
– Els Estatuts del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, aprovats per Acord del
Govern de 10 de desembre de 2002, i publicats al DOGC mitjançant la Resolució
PRE/950/2003, de 3 d’abril (avui modificats i transformat en entitat de dret públic adscrita a la
Generalitat de Catalunya).
– La Llei 13/2007, de 31 d’octubre, de creació del Memorial Democràtic (com a entitat de dret
públic dotada de personalitat jurídica pròpia i finançada íntegrament per la Generalitat de
Catalunya).
– Els Estatuts del Consorci del Museu Memorial de l’Exili, aprovats per l’Acord de
GOV/122/2008, de 25 de juny (avui modificats i transformat en entitat de dret públic adscrita a la
Generalitat de Catalunya).
– La Llei 10/2009, de 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones
desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses
comunes (“llei de fosses”).
– L’Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, de creació de la Xarxa d’Espais de Memòria
Democràtica de Catalunya.
– El Decret 111/2010, de 31 d’agost, pel qual es desenvolupa reglamentàriament la Llei 10/2009,
de 30 de juny.
– La Resolució IRP/4072/2010, de 15 de desembre, per la qual s’aproven els protocols
d’aplicació a les actuacions previstes en la Llei 10/2009, de 30 de juny, i en el Decret 111/2010,
de 31 d’agost.
– La Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (que anul·la
els consells de guerra duts a terme durant la dictadura franquista).

4.2 Identificar i valorar els principals impactes econòmics, socials i ambientals que es preveu
que generi aquesta opció (excepte els analitzats a l’apartat 4.1).
Les polítiques de memòria de la Generalitat de Catalunya, més enllà de l’aprovació d’una nova
llei, hauran de tenir, si es vol complir amb els compromisos explicitats en el Pla d’obertura de
fosses, el Programa d’identificació genètica, la Xarxa d’Espais de Memòria i altres polítiques, un
increment en el pressupost assignat actualment.
Cal deixar constància que, des de l’any 2011 fins al 2016, les dotacions pressupostàries
destinades a memòria democràtica van patir una reducció molt considerable, amb un impacte
negatiu i de retrocés en l’aplicació d’aquestes polítiques, fins al punt que alguns dels programes,
com el d’obertura de fosses, van quedar reduïts al mínim.
Convé afegir que el Govern de l’Estat, des del 2011, no ha destinat cap partida dels
pressupostos generals de l’Estat per al desenvolupament de la Llei 52/2007, de 26 de
desembre, per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s´estableixen mesures a favor dels qui
van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.

Un cop aclarits aquests antecedents pressupostaris, els principals impactes econòmics, socials i
ambientals que es preveuen són:
– Amb l’aprovació de la Llei, i en funció dels nous drets ciutadans que s’hi recullin, caldrà
preveure un increment en el pressupost dedicat a les polítiques de memòria. Un exemple molt
clar és que a la nova Llei es proposa l’ampliació del concepte de víctima, que pot comportar el
reconeixement de nous drets, per exemple, en el cas dels nadons robats, amb una xifra que
avui no està encara quantificada, o en el del col·lectiu LGTBI durant la dictadura franquista, i
també en la reivindicació expressada fa molts anys dels exiliats refugiats en camps francesos
que no tenen cap suport ni reconeixement efectiu, a diferència de les persones que van estar
empresonades a Catalunya.
– L’impacte social de l’aplicació d’aquesta Llei és molt rellevant:
o A Catalunya es calcula que hi ha aproximadament 20.000 persones sense identificar en
fosses.
o A data d’avui gairebé 6.000 familiars s’han inscrit al Cens de persones desaparegudes,
amb un abast superior de persones atès que afecta famílies senceres.
o No hi ha dades exactes sobre bebès robats.
o No hi ha dades exactes dels exiliats/refugiats en camps francesos.
o No hi ha dades exactes de les persones LGTBI víctimes durant el franquisme.
No es preveu que tingui impacte ambiental.

4.3 Indicar les raons per les quals és l’alternativa preferida de les opcions possibles
Sense perjudici de l’avaluació d’impacte normatiu ex ante aprofundida que es durà a terme en
una fase més avançada, en la qual s’aportarà evidència sobre els aspectes indicats, s’estima
que la iniciativa legislativa proposada és la millor. Aquesta alternativa es considera viable per
solucionar els problemes detectats i la més adequada per abordar els nous objectius fixats per a
les polítiques de memòria. A més, entenem que afavorirà la transparència de cara a la
ciutadania, la simplificació normativa i la coherència global d’aquestes polítiques.

5. La procedència d’efectuar una consulta pública prèvia a l’elaboració de la norma o, si escau,
la justificació de l’excepció o les excepcions legalment previstes
Es considera procedent sotmetre la iniciativa a consulta pública prèvia, atès el grau d’afectació
que l’adopció de l’opció preferida pot tenir sobre els drets de les víctimes i els familiars, així com
sobre les entitats memorialistes i la ciutadania en general.
Atesa la rellevància social i política de la iniciativa es proposa un termini de consulta de 30 dies.
En aquesta adreça hi podeu participar: https://participa.gencat.cat/processes/memoriademocratica