Discurs de la Festa d’Avant 2011

 

 

DISCURS FESTA D’AVANT 2011

Joan Josep Nuet i Pujals. Secretari General del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC)

“Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingueu el vostre motiu d’indignació. És necessari. Quan alguna cosa t’indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès. Vas a parar a aquest corrent de la història, i el gran corrent de la història cal que continuï gràcies a cada persona. I aquest corrent es dirigeix cap a més justícia, més llibertat, però no aquella llibertat incontrolada de la guineu al galliner. Aquests drets, que la Declaració Universal va redactar en forma de programa el 1948, són universals. Si us trobeu algú que no se’n beneficia, compadiu-vos-en i ajudeu-lo a conquerir-los.”

Stéphane Hessel

Supervivent del camp de Buchenwald

Autor d’Indigneu-vos

 

 

 

I tant que hi ha motius d’indignació, quan et volen arrabassar els drets no hi ha temps per dubtar, no hi ha espai ni per a la complaença ni per a l’equidistància.

 

Només cal pensar en la generació de l’Stéphane o dels republicans i republicanes espanyols que van lluitar contra el feixisme de Hitler i de Franco, sense ells i elles què seria de nosaltres? Van trobar el seu motiu d’indignació i això els va fer forts per resistir i per vèncer.

 

Quins són avui dia els nostres motius d’indignació? Els elements objectius de la realitat concreta que colpegen durament el nostre poble provocant pobresa, atur, precarietat, discriminació, abús i en molts llocs del món guerra, fam, malalties, desarrelament. Què atorga dret a algú o alguns en ple segle XXI a escapçar i arruinar vides humanes i el propi futur del planeta?

 

El capitalisme amb tenacitat ha construït un veritable “Matrix” basat en el domini ideològic i cultural, suportat en poderosos mitjans de comunicació de masses i poderoses institucions al seu servei, cal triar, com en el film, la pastilla correcta i des del reconeixement de la realitat reconstruir un entramat, un discurs ideològic alternatiu que despulli sistemàticament les mentides i falsedats d’aquest sistema corrupte i anihilador de valors i esperances humanes.

 

Avui sabem que els pobles no són titelles, que els treballadors i treballadores, camperols i joves estudiants han donat exemples de reacció al Perú, al Brasil, a Tuníssia, al Caire, a Madrid o Barcelona. Avui sabem que el futur del poble Grec és el nostre, que la seva resistència és la nostra i que el que s’està dirimint no és el rescat de Grècia sinó de la Banca Francesa i Alemanya que va voler fer negocis altament especulatius amb els interessos de tot un poble.

 

Avui sabem novament com les institucions que regulen l’especulació mundial o europea com els FMI o el BCE no només són corruptes sinó immorals, i que posar de president del BCE l’italià Mario Draghi,      que va ser vicepresident de Goldam Sachs, l’agència de valors que va maquillar les finances gregues, per a major guany de la banca, és com posar el llop a guardar les ovelles.

 

Avui sabem que prop de 1000 activistes en 10 vaixells de pau han salpat de ports de tot Europa en la II Flotilla de la Llibertat per trencar el bloqueig il·legal que Israel perpetra sobre Gaza a Palestina i que aquest poble, el de Palestina, no està sol com no ho està el poble saharaui ni els 5 cubans presos a presons nord-americanes.

 

L’impacte polític més important dels resultats electorals del 22 de març és l’avanç brutal i generalitzat de la dreta a Catalunya i al conjunt d’Espanya. I la cosa pot anar a pitjor, no només perquè el PP pot guanyar les generals amb majoria absoluta, sinó perquè el discurs racista, xenòfob i fatxa té recorregut, penetrant en sectors tradicionals de l’esquerra com els barris de treballadors de les perifèries urbanes o de les ciutats mitjanes, precisament per acabar de plegar l’espinada a les resistències de l’esquerra encara organitzada, a Catalunya, utilitzant la llengua i la immigració.

Els fenòmens com UPyD, Ciutadans o Plataforma x Catalunya no són casualitats, han estat creats i ideats per clavar el cop definitiu quan es pretén resistir, són l’autopista que faciliten al PP i CiU la desfilada de la victòria.

 

Si el sentit d’allò col·lectiu, de la solidaritat i dels interessos comuns i diferenciats de classe es dilueix gràcies a una potent i eficaç utilització dels grans mitjans de comunicació de masses, als propis canvis dins del procés productiu i al model productiu imperant de la precarietat-corrupció-especulació, això durant la crisi, s’ha demostrat que aconsegueix prostituir encara més el sentit últim de les coses.

L’atur i la precarietat augmenten l’ansietat que és canalitzada, no com en el passat per les organitzacions dels treballadors, sinó pel populisme, racisme i fals somni americà. Per això guanya el PP corrupte de Camps i racista de García Albiol, encara que el sentit comú democràtic no pugui entendre-ho.

 

Com diu en José Luis Sampedro, es confon la gent oferint-li llibertat d’expressió al mateix temps que se li escamoteja la llibertat de pensament. Això, que ha estat molt ben captat pel moviment del 15-M, ens porta a la reflexió que fa poques setmanes feia l’Oskar Lafontaine en assenyalar que la democràcia no pot ser valorada només per les seves formes, sinó que ho ha de ser especialment pels seus continguts, i avui, camarades, per desgràcia la nostra democràcia es presenta molt buida de continguts, ja que com mai abans les decisions de l’oligarquia financera són antidemocràtiques i a les institucions que les reprodueixen els manca legitimitat.

 

Cal indignar-se i després o alhora organitzar-se i fer política.

 

Sense l’alè de la Vaga General, de les mobilitzacions contra les retallades i de les jornades del 14-M i del 15-M, l’avanç de la dreta encara seria més fort i més generalitzat.

 

La Vaga General i la mobilització del 19 de juny són dues puntes de l’iceberg que assenyalen que hi ha massa crítica sota l’aigua per resistir i aturar les polítiques d’agressió a la classe treballadora i als sectors populars

Sense reconstrucció de la classe treballadora no hi haurà reconstrucció de l’esquerra, i aquest és un dur treball en què la unitat és un factor determinant en aquest període. Cal abordar les contradiccions sense impaciència revolucionària, avui més que mai, però al mateix temps sense acceptar la situació de forma acrítica invocant constantment el mal menor.

 

Avui afirmem com a PCC que la política estratègica del Front d’Esquerres és més vàlida i necessària que mai i que la Unitat dels Treballadors i de les Esquerres són principis de ple valor polític en els temps que corren

Queda clar que alguna cosa està canviant, de forma més lenta del que ens agradaria, però canviant. Els retalls que realitza i realitzarà CiU a poc a poc seran percebuts de forma molt més generalitzada, requereixen temps i pràctica. Les polítiques del PP a ajuntaments i comunitats autònomes desmantellaran part de l’Estat del benestar i del sistema públic, la cohesió social se’n ressentirà molt seriosament. Quan tot això passi, el carrer esclatarà encara molt més del que ho ha fet fins ara.

El moviment del 15-M és profundament polític, és una política diferent de la dominada exclusivament per les decisions institucionals de l’esquerra del nostre país, i enfrontada als partits i institucions que volen reproduir acríticament el sistema. Per això cal canviar, per connectar amb aquestes noves formes de fer política.

 

Noves generacions de gent jove ens observen amb nous ulls i participaran de la política sota nous paràmetres a causa de la seva diferent experiència vital. Tota una generació de gent jove que nodreix el moviment ha socialitzat de forma molt diferent a les anteriors generacions la seva inclusió social, sense feina o en condicions de precarietat extremes sense estabilitat laboral, amb profunds desajustaments entre la seva formació i un mercat laboral precari que ofereix feines sense qualificació i mal remunerades i amb altes taxes de fracàs escolar.
La tasca de l’esquerra en general i dels comunistes en particular és facilitar les confluències temperant les contradiccions entre els diferents moviments de lluita.

La tasca de l’esquerra en general i dels comunistes en particular és connectar totes les mobilitzacions amb la política de transformació, en un moment d’especial protagonisme d’allò social.

 

Els programes comuns i mínims que surten de Sol, Catalunya, els hipotecats, el moviment veïnal o el sindicalisme de classe, constitueixen el cos bàsic de les demandes/acció i han de ser el nostre full de ruta. Cal convertir aquest pla en un pla de majories i no ha de comportar contradictòriament el que demanem al carrer i el que demanem als ajuntaments i parlaments.

 

Hem de treballar per construir una alternativa social i política en què hi participi el sindicalisme de classe, el moviment veïnal i noves expressions de lluita contra les polítiques neoliberals en què s’hi ha d’incloure el moviment 15-M, el moviment contrari als desnonaments hipotecaris i d’altres plataformes crítiques amb el sistema o amb part d’ell. Aquesta alternativa s’ha de construir i donar-li forma organitzativa per poder tenir continuïtat i capacitat de lluita regular. No volem una bona batalla només, la lluita ha d’esdevenir permanent, no els aturarem només amb una bona acció mobilitzadora, cal seguir lluitant molt de temps.

La política i polítics criticables són els que apuntalen el sistema: el bipartidisme, la llei electoral, la corrupció i l’alternança. L’esquerra transformadora ha d’escoltar i canviar part del seu funcionament per obrir-se a d’altres formes diferents estructuralment de participar críticament i d’oposar-se al sistema capitalista. Els comunistes hem d’actuar de facilitadors d’aquestes reconnexions, ja que participem en els moviments i a les institucions.

Convertim les majories silencioses a la nostra causa, la causa de les solucions per a la majoria del poble que el sistema ja no pot donar.

No oblidem allò que la dreta anomena complaent “majories silencioses”, aquelles que han facilitat àmpliament la victòria del PP i de CiU. No es manifesten a les places, però han estat àmpliament guanyades pel discurs de la dreta i han conduït la seva indignació contra el PSOE o la immigració, o tots dos alhora, determinant el resultat electoral. Classes treballadores fragmentades, amplis sectors professionals als quals colpeja la crisi amb duresa. Si no els plantegem una alternativa que no es basi en l’antisocialisme i el recel de la immigració que els inculca la dreta ho tenim difícil. La dreta juga amb la seva frustració i els ofereix un paradís proper (la victòria de la dreta portarà feina) i els explica els seus dimonis (una esquerra que no sap gestionar i ens arruïna).

Necessitem combinar la quotidianitat amb els valors de fons. La quotidianitat l’ofereix l’organització estable al costat de la gent i d’això en poden parlar molt PP i CiU. Els resultats demostren que on l’esquerra està ben organitzada no només resisteix sinó que obté grans resultats, i aquests treballadors, autònoms i comerciants, que ens han votat massivament en alguns municipis, són els mateixos que en d’altres han votat també massivament el PP o PxC.

Construir i difondre aquests “valors de fons” és una tasca especialment del partit. Per això el partit comunista del segle XXI de la Catalunya actual no és qualsevol partit, ni el partit de fa 30 anys, és un partit que dota de perspectiva socialista el moviment i ho fa amb la proposta teòrica, amb la generació d’idees, amb la construcció d’una alternativa al capitalisme que s’estengui al conjunt de militats i de fronts de treball en què els comunistes operem.

 

Al mateix temps que el partit ofereix el partit capta, orgànicament, del nostre poble les seves inquietuds, els seus anhels. És per això que hem d’estar més i millor organitzats, no només per proposar sinó, i de forma fonamental, per aprendre, convertint en política (de forma combinada amb la teoria revolucionària) les esperances de la nostra gent.

I això no ho podem fer en abstracte, per això cal organitzar més i millor les cèl·lules de les diferents Federacions, distribuir l’Avant paper i el Realitat i difondre l’Avant digital. Cal seguir, com a formigues, augmentant l’afiliació i les cotitzacions. Hem iniciat amb força la nova etapa de funcionament de l’Escola del Partit. El capitalisme és fort però la nostra voluntat de superar-lo és més forta encara, endavant camarades!

 

VISCA LA CLASSE TREBALLADORA

VISCA EL PCC

VISCA CATALUNYA

—————————————————————————————————————————————————-

DISCURSO FESTA DE AVANT 2011

Joan Josep Nuet i Pujals. Secretario General del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC)
“Deseo que todos, cada uno de vosotros, que tenga su motivo de indignación. Es necesario. Cuando algo te indigna, como yo estuve indignado por el nazismo, entonces te vuelves militante, fuerte y comprometido. Vas a parar a esta corriente de la historia, y la gran corriente de la historia hay que continúe gracias a cada persona. Y esta corriente se dirige hacia más justicia, más libertad, pero no esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Estos derechos, que la Declaración Universal redactó en forma de programa en 1948, son universales. Si se encuentra alguien que no se beneficia, ten piedad-en y ayudar a conquistarlos.”
Stéphane Hessel

Superviviente del campo de Buchenwald

Autor de Indignaos

Por supuesto que hay motivos de indignación, cuando te quieren arrebatar los derechos no hay tiempo para dudar, no hay espacio ni para la complacencia ni para la equidistancia.
Sólo hay que pensar en la generación de Stéphane o los republicanos y republicanas españoles que lucharon contra el fascismo de Hitler y de Franco, sin ellos y ellas qué sería de nosotros? Encontraron su motivo de indignación y eso les hizo fuertes para resistir y para vencer.

¿Cuáles son hoy en día nuestros motivos de indignación? Los elementos objetivos de la realidad concreta que golpean duramente a nuestro pueblo provocando pobreza, desempleo, precariedad, discriminación, abuso y en muchos lugares del mundo guerra, hambre, enfermedades, desarraigo. ¿Qué da derecho a alguien o a algunos en pleno siglo XXI a dilapidar y arruinar vidas humanas y el propio futuro del planeta?
El capitalismo con tenacidad ha construido un verdadero “Matrix” basado en el dominio ideológico y cultural, apoyado por poderosos medios de comunicación de masas y poderosas instituciones a su servicio, hay que elegir, como en la película, la pastilla correcta y desde el reconocimiento de la realidad reconstruir un entramado, un discurso ideológico alternativo que desnude sistemáticamente las mentiras y falsedades de este sistema corrupto y aniquilador de valores y esperanzas humanas.
Hoy sabemos que los pueblos no son títeres, que los trabajadores y trabajadoras, campesinos y jóvenes estudiantes han dado ejemplos de reacción en Perú, en Brasil, en Túnez, El Cairo, en Madrid o Barcelona. Hoy sabemos que el futuro del pueblo Griego es el nuestro, que su resistencia es la nuestra y que lo que se está dirimiendo no es el rescate de Grecia sino de la Banca Francesa y Alemana que quiso hacer negocios altamente especulativos con los intereses de todo un pueblo.

Hoy conocemos de nuevo como las instituciones que regulan la especulación mundial o europea como los FMI o el BCE no sólo son corruptas sino inmorales, y que colocaron de presidente del BCE al italiano Mario Draghi, que fue vicepresidente de Goldam Sachs, la agencia de valores que maquilló las finanzas griegas, para mayor ganancia de la banca, es como poner al lobo a cuidar de las ovejas.
Hoy sabemos que cerca de 1000 activistas en 10 barcos de paz han zarpado de puertos de toda Europa en la II Flotilla de la Libertad para romper el bloqueo ilegal que Israel perpetra sobre Gaza en Palestina y que este pueblo, el de Palestina, no está solo como no lo está el pueblo saharaui ni los 5 cubanos presos en cárceles norteamericanas.
El impacto político más importante de los resultados electorales del 22 de marzo es el avance brutal y generalizado de la derecha en Catalunya y el conjunto de España. Y la cosa puede ir a peor, no sólo porque el PP puede ganar las generales con mayoría absoluta, sino porque el discurso racista, xenófobo y facha tiene recorrido, penetrando en sectores tradicionales de la izquierda como los barrios de trabajadores de las periferias urbanas o de las ciudades medias, precisamente para terminar de doblar el espinazo a las resistencias de la izquierda todavía organizada, en Catalunya, utilizando la lengua y la inmigración.
Los fenómenos como UPyD, Ciutadans o Plataforma x Catalunya no son casualidades, han sido creados y ideados para asestar el golpe definitivo cuando se pretende resistir, son la autopista que facilitan al PP y CiU el desfile de la victoria.

Si el sentido de lo colectivo, de la solidaridad y los intereses comunes y diferenciados de clase se diluye gracias a una potente y eficaz utilización de los grandes medios de comunicación de masas, los propios cambios dentro del proceso productivo y al modelo productivo imperante de la precariedad-corrupción-especulación, eso durante la crisis, se ha demostrado que consigue prostituir aún más el sentido último de las cosas.
El paro y la precariedad aumentan la ansiedad que se canaliza, no como en el pasado por las organizaciones de los trabajadores, sino por el populismo, racismo y falso sueño americano. Por eso gana el PP corrupto de Camps y racista de García Albiol, aunque el sentido común democrático no pueda entenderlo.
Como dice José Luis Sampedro, se confunde a la gente ofreciéndole libertad de expresión al tiempo que se le escamotea la libertad de pensamiento. Esto, que ha sido muy bien captado por el movimiento del 15-M, nos lleva a la reflexión que hace pocas semanas hacía Oskar Lafontaine al señalar que la democracia no puede ser valorada sólo por sus formas, sino que debe serlo especialmente por sus contenidos, y hoy, camaradas, por desgracia nuestra democracia se presenta muy vacía de contenidos, ya que más que nunca las decisiones de la oligarquía financiera son antidemocráticas y a las instituciones que las reproducen les falta legitimidad.
Hay que indignarse y después o al mismo tiempo organizarse y hacer política.
Sin el aliento de la Huelga General, de las movilizaciones contra los recortes y las jornadas del 14-M y del 15-M, el avance de la derecha aún sería más fuerte y más generalizado.
La Huelga General y la movilización del 19 de junio son dos puntas del iceberg que señalan que hay masa crítica bajo el agua para resistir y detener las políticas de agresión a la clase trabajadora y a los sectores populares
Sin reconstrucción de la clase trabajadora no habrá reconstrucción de la izquierda, y se trata de un duro trabajo en el que la unidad es un factor en este periodo. Hay que abordar las contradicciones sin impaciencia revolucionaria, hoy más que nunca, pero al mismo tiempo sin aceptar la situación de forma acrítica invocando constantemente al mal menor.
Hoy afirmamos como PCC que la política estratégica del Frente de Izquierdas es más válida y necesaria que nunca y que la Unidad de los Trabajadores y de las Izquierdas son principios de pleno valor político en los tiempos que corren
Queda claro que algo está cambiando, de forma más lenta de lo que nos gustaría, pero cambiando. Los recortes que realiza y realizará CiU poco a poco serán percibidos de forma mucho más generalizada, requieren tiempo y práctica. Las políticas del PP en ayuntamientos y comunidades autónomas desmantelarán parte del Estado del bienestar y del sistema público, la cohesión social se resentirá muy en serio. Cuando todo esto pase, la calle estallará mucho más de lo que lo ha hecho hasta ahora.
El movimiento del 15-M es profundamente político, es una política diferente de la dominada exclusivamente por las decisiones institucionales de la izquierda de nuestro país, y enfrentada a los partidos e instituciones que quieren reproducir acríticamente el sistema. Por eso hay que cambiar, para conectar con estas nuevas formas de hacer política.
Nuevas generaciones de gente joven nos observan con nuevos ojos y participarán de la política bajo nuevos parámetros debido a su diferente experiencia vital. Toda una generación de gente joven que nutre al movimiento ha socializado de forma muy diferente a las anteriores generaciones su inclusión social, sin trabajo o en condiciones de precariedad extremas sin estabilidad laboral, con profundos desajustes entre su formación y un mercado laboral precario que ofrece trabajos sin cualificación y mal remuneradas y con altas tasas de fracaso escolar.
La tarea de la izquierda en general y de los comunistas en particular es facilitar las confluencias templando las contradicciones entre los diferentes movimientos de lucha.
La tarea de la izquierda en general y de los comunistas en particular es conectar todas las movilizaciones con la política de transformación, en un momento de especial protagonismo de lo social.
Los programas comunes y mínimos que salen de Sol, Catalunya, los hipotecados, el movimiento vecinal o el sindicalismo de clase, constituyen el cuerpo básico de las demandas / acción y deben ser nuestra hoja de ruta. Hay que convertir este plan en un plan de mayorías y no debe comportar contradictoriamente lo que pedimos en la calle y lo que pedimos en los ayuntamientos y parlamentos.
Debemos trabajar para construir una alternativa social y política en la que participe el sindicalismo de clase, el movimiento vecinal y nuevas expresiones de lucha contra las políticas neoliberales en que se incluirá el movimiento 15-M, el movimiento contrario a los desahucios hipotecarios y otras plataformas críticas con el sistema o con parte de él. Esta alternativa se tiene que construir y darle forma organizativa para poder tener continuidad y capacidad de lucha regular. No queremos una buena batalla sólo, la lucha debe ser permanente, no los detendremos sólo con una buena acción movilizadora, hay que seguir luchando mucho tiempo.

 

La política y políticos criticables son los que apuntalan el sistema: el bipartidismo, la ley electoral, la corrupción y la alternancia. La izquierda transformadora debe escuchar y cambiar parte de su funcionamiento para abrirse a otras formas diferentes estructuralmente de participar críticamente y de oponerse al sistema capitalista. Los comunistas debemos actuar de facilitadores de estas reconexiones, ya que participamos en los movimientos y las instituciones.

Convirtamos a las mayorías silenciosas a nuestra causa, la causa de las soluciones para la mayoría del pueblo que el sistema ya no puede dar.
No olvidemos lo que la derecha llama complaciente “mayorías silenciosas”, las que han facilitado ampliamente la victoria del PP y de CiU. No se manifiestan en las plazas, pero han sido ampliamente ganadas por el discurso de la derecha y han conducido su indignación contra el PSOE o la inmigración, o ambos a la vez, determinando el resultado electoral. Clases trabajadoras fragmentadas, amplios sectores profesionales a los que golpea la crisis con dureza. Si no les planteamos una alternativa que no se base en el antisocialismo y el recelo de la inmigración que les inculca la derecha lo tenemos difícil. La derecha juega con su frustración y les ofrece un paraíso cercano (la victoria de la derecha llevará trabajo) y les explica sus demonios (una izquierda que no sabe gestionar y nos arruina).
Necesitamos combinar lo cotidiano con los valores de fondo. La cotidianidad la ofrece la organización estable junto a la gente y de ello pueden hablar mucho PP y CiU. Los resultados demuestran que donde la izquierda está bien organizada no sólo resiste sino que obtiene grandes resultados, y estos trabajadores, autónomos y comerciantes, que nos han votado masivamente en algunos municipios, son los mismos que en otros han votado también masivamente al PP o PxC.
Construir y difundir estos “valores de fondo” es una tarea especialmente del partido. Por eso el partido comunista del siglo XXI de la Catalunya actual no es cualquier partido, ni el partido de hace 30 años, es un partido que dota de perspectiva socialista al movimiento y lo hace con la propuesta teórica, con la generación de ideas, con la construcción de una alternativa al capitalismo que se extienda al conjunto de militantes y de frentes de trabajo en que los comunistas operamos.
Al mismo tiempo que el partido ofrece el partido capta, orgánicamente, de nuestro pueblo sus inquietudes, sus anhelos. Es por ello que debemos estar más y mejor organizados, no sólo para proponer sino, y de forma fundamental, para aprender, convirtiendo en política (de forma combinada con la teoría revolucionaria) las esperanzas de nuestra gente.
Y eso no lo podemos hacer en abstracto, por eso hay que organizar más y mejor a las células de las diferentes Federaciones, distribuir el Avant papel y el Realitat y difundir el Avant digital. Hay que seguir, como hormigas, aumentando la afiliación y las cotizaciones. Hemos iniciado con fuerza la nueva etapa de funcionamiento de la Escuela del Partido. El capitalismo es fuerte pero nuestra voluntad de superarlo es más fuerte aún, adelante camaradas!

VIVA LA CLASE TRABAJADORA

VIVA EL PCC

VIVA CATALUNYA

Comments are closed.