Indignació constitucional i confluencia

INDIGNACIÓ CONSTITUCIONAL I CONFLUENCIA

Joan Josep Nuet i Pujals*

 

NO A CONSTITUCIONALITZAR LES RETALLADES

MES QUE MAI PER LA UNITAT DE LES ESQUERRES SENSE EXCLUSIONS

 

Semblaven difícils de superar els despropòsits acumulats en el darrer període per José Luis Rodríguez Zapatero en la gestió neoliberal de la sortida a la crisi, però les darreres decisions de reforma constitucional per instaurar via carta magna les polítiques de retallades i les noves mides laborals de contractació precària a la carta ens han demostrat que pot haver-hi una cosa encara mes perillosa que els expresidents de governs com González o Aznar, un president en funcions que està de sortida.

 

L’oligarquia financera que controla els mercats ha demostrat gran capacitat i ampli ventall de tècniques de pressió no democràtiques per doblegar governs, així  el període preelectoral amb un govern que no repeteix a les llistes electorals (el president Zapatero i la Vicepresidenta econòmica Salgado com a mínim) possibilita fer una feina bruta al PP impensable amb una mínima lògica electoral progressista que hauria de tenir en compte els patiments i esperances dels sectors populars del nostre país.

 

El cop d’estat constitucional que volen perpetrar el PSOE i el PP entra en la lògica antidemocràtica de gestió neoliberal y està basada en falsedats que afectaran negativament a la majoria de la població. Cal saber que la despesa social pública per habitant es només del 74% del promig de la UE-15, i que la regressiva política fiscal aplicada pels governs d’Aznar i Zapatero ens ha portat a que els ingressos de l’Estat Espanyol son els mes baixos de l’euro zona, només un 34% mentre que la mitjana es del 44%. Així dons el problema no es de despesa i menys de despesa social, però en el marc d’una conjuntura de por i excepcionalitat s’aprofitarà per retallar els serveis públics i reforçar la seva privatització. Sens dubte una minoria sortirà beneficada d’aquesta decisió però la majoria de la població en patirà les conseqüències.

 

El PP està eufòric, les futures retallades que tenen pensades si arriben al poder i que amaguen o mantenen en la indefinició estaran constitucionalment justificades en un pacte amb el PSOE, una jugada perfecte del gran poder econòmic, governi qui governi “la banca sempre guanya”.

 

CiU es mou en la contradicció de seguir aquestes polítiques que en definitiva ja està aplicant a Catalunya i que comparteix en el fons, amb una realitat política i social catalana que mobilitza i mobilitzarà contra les retallades. CiU sap que la societat catalana no assistirà impassible a mes retallades i que la pressió popular pot trencar les lògiques neoliberals. Al mateix temps el model neoliberal s’expressa de forma bipartidista i centralista a nivell d’estat i a nivell europeu retallant sobirana a nivell local i a nivell nacional.

 

Ja la fallida Constitució Europea  i el primer Tractat de Lisboa van intentar sacralitzar constitucionalment aquestes polítiques a nivell d’Unió Europea i van ser els pobles francès i irlandès qui van aturar aquests intents amb la victòria del No, la qual cosa demostra que els pobles poden expressar la seva oposició a aquestes polítiques i aturar-les.

 

Tant el PSOE com el PP o CiU van coincidir en demanar el si a aquestes polítiques de la UE així com acceptar el Pacte de l’Euro. D’aquets vents venen aquestes tempestes i la persistència en aquestes polítiques neoliberal va buidant de contingut la sobirania dels estats, de les nacions i de la ciutadania en general substituint-la per les decisions no democràtiques d’una oligarquia que controla els mercats.

 

Avui es una demanda democràtica exigir una consulta a la ciutadania i podem establir noves aliances de fons i de forma front a les mides que ens volen imposar. De fet el Moviment 15-M, els sindicats i l’esquerra política han coincidit en l’oposició a les mides i en la demanda de la consulta, i fins i tot s’ha eixamplat  i s’eixamplarà el ventall de forces polítiques i socials que reclamen un referèndum.

 

Aquesta mobilització opera de forma positiva per aglutinar forces polítiques i socials i activistes, intel·lectuals i professionals amb consciencia democràtica i pressiona en la direcció de reforçar o forçar la confluència política i social contra les polítiques neoliberals que vol imposar el bipartidisme del PSOE i PP i fa entrar en profundes contradiccions a CiU.

 

Unitat sense exclusions. Les decisions son estratègiques

 

L’esquerra a Europa experimenta un debat important sobre el seu futur, i la crisi ha posat sobre la taula nous i forts arguments que l’alimenten. Avui queda clar que el problema es el capitalisme, i que no existeix com afirmava la socialdemocràcia un capitalisme de rostre humà o de caràcter social que fa innecessària la seva transformació. Això va tenir el seu moment en el període posterior a la segona guerra mundial però a partir dels 70 el model neoliberal ha demostrat que el capitalisme i la humanitat son incompatibles, tant com ho eren en època de Marx però avui amb nous i sòlids arguments que prenen encara mes força a partir de la crisi del 2008.

 

El capitalisme actual ha exacerbat noves contradiccions com les que comporten la destrucció del medi, però no oblidem que no hi ha sostenibilitat possible sota el model capitalista i que igual que no es possible un capitalisme social no es possible un capitalisme verd o un capitalisme democràtic.

 

Per això el sistema vol apuntalar-se davant el creixement amb la crisi de les opcions crítiques que propugnen la transformació i no la gestió del mateix. Aquest paper desenvolupat per gran part de la socialdemocràcia que ha entrat en crisi i ha transformat les seves polítiques de govern en social liberals (Alemanya, Gran Bretanya, Portugal, Espanya, Grècia) pot ser reocupat en part per d’altres opcions. L’experiència de la tendència mes liberal dels Verds alemanys que han qüestionat les nuclears però no l’OTAN, la guerra d’Afganistan o les polítiques neoliberals a nivell regional pot representar una escletxa que trenqui el possible front comú que la transformació social i ecològica pot esdevenir com alternativa al social liberalisme, abraçat per la majoria de les direccions dels partits socialistes a Europa.

 

Es per això que el dilema està en qüestionar el capitalisme i les contradiccions que provoca començant per l’explotació del treball i seguint per la destrucció del planeta o fer d’una part dels discurs verd el tot, oblidant o desviant l’origen del problema. Sota aquesta perspectiva pot fer-se una política “radical” en aspectes parcials i profundament entregada en les grans línies mestres que el capitalisme financer imposa pel proper període de sortida de la crisi.

 

Es per això que el debat sobre els espais polítics i electorals a l’Estat Espanyol que s’impulsen des de el Partit Verd Europeu, el Partit de l’Esquerra Europea i les seves expressions catalanes i espanyoles ICV, Equo, IU i EUiA no es ni tècnic ni merament electoral sinó profundament polític i te molt a veure amb la perspectiva estratègica de l’esquerra en els propers anys.

L’esquerra transformadora alternativa al model capitalista ha de ser roja, verda i plurinacional en el cas de l’Estat Espanyol i de Catalunya. Aquets factors han de combinar-se i crec es l’aposta sincera que hi ha en el rerefons de la voluntat de Refundació d’IU i la seva apertura i transformació i també darrera de la Coalició Política cap on ha de mutar l’actual Coalició d’ICV-EUiA.  Aquí hem de sumar-hi la reflexió metodològica que ha destapat el moviment del 15-M sobre les limitacions de l’actual democràcia i el sistema polític i electoral.

 

Avui no es possible separar i fer competir electoralment l’espai verd i l’espai roig ni fer competir els espais polítics nacionals i territorials amb el projecte federal, aquesta fragmentació electoral només pot debilitar globalment les opcions polítiques i electorals de l’esquerra transformadora roja i verda a Catalunya i Espanya.

 

Així doncs es impensable no afrontar el procés de les properes Eleccions Generals del proper 20 de novembre si no es sumant als efectius que ja van concórrer al 2004 i 2008 en la Coalició IU-ICV-EUiA i que posteriorment el 2008 van conformar Grup Parlamentari conjunt al Congrés amb ERC. La formula concreta pot ser una gran coalició liderada a Catalunya per ICV-EUiA i a l’Estat per IU que sumi l’espai polític i social de l’ecologisme, l’experiència dels sindicalistes de classe i a persones de la cultura popular i progressista i dels moviments i partits alternatius al neoliberalisme i les seves polítiques. Aquesta combinació es estratègica i trencar-la per pressions externes o en funció de dinàmiques dels partits a nivell europeu seria una veritable irresponsabilitat a la qual IU i EUiA tindrien que oposar-s’hi frontalment, crec sincerament que es el pensament de la majoria de companys i companyes d’ICV que volen consolidar els passos d’unitat que s’han donat aquests darrers anys i de cap manera iniciar un camí de desencontre.

 

El mes de setembre exigeix decisions immediates carregades de responsabilitat de futur, no ens juguem només un acord electoral, que també i no li dong poca importància, ens juguem la capacitat de l’esquerra transformadora de construir una alternativa plural ideològicament,  confrontada al capitalisme, o aprofundir en la parcialitat i complementarietat de les respostes.

(*)

Secretari General del PCC,

Responsable d’Acció Política d’EUiA,

Responsable de Relacions Unitàries d’IU

 

Comments are closed.