El Bloc de Joan Josep Nuet

Coordinador General d'EUiA i Diputat de Catalunya Sí Que es Pot

Informe davant el Tribunal Constitucional sobre la resolució del Parlament sobre Referèndum

TC
AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Carme Forcadell i Lluís, Presidenta del Parlament de Catalunya, Lluís Maria Corominas, vicepresident primer, Anna Simó, secretària primera, Joan Josep Nuet, secretari tercer i Ramona Barrufet, secretària quarta, en la qualitat de membres de la Mesa del Parlament de Catalunya, davant del Tribunal Constitucional, compareixen i

DIUEN

Que en data 20 de desembre de 2017 ens han notificat resolució del Ple del Tribunal Constitucional de 13 de desembre de 2016, dictada en incident d’execució de Sentència del TC, promogut pel Govern de l’Estat, sobre la Resolució 306/XI del Parlament de Catalunya de 6 d’Octubre de 2016.
Que en la mateixa notificació, se’ns requereix perquè en els següents 20 dies hàbils emeti els corresponents informes, als efectes de l’article 92.4 de la LOTC sobre si les actuacions parlamentàries que donaren lloc a l’aprovació de la Resolució 306/XI del Parlament de Catalunya de 6 d’octubre de 2016, han contravingut la STC 259/2015 de 2 de desembre, l’ITC 141/2016, de 19 de juliol, la provisió d’1 d’agost de 2016 i l’ITC 170/2016, de 6 d’octubre.
Que tot i que els informes corresponen a tots i cadascun dels requerits, es presenta un sol escrit conjunt, ja que el motiu del requeriment és respecte a actuacions que els sotasignats hem fet com a membres de la Mesa del Parlament i tots hem pres les mateixes decisions.

Que per a complir amb aquest requeriment, davant d’aquest Tribunal presentem el següent

INFORME

Resposta al requeriment

El TC ens requereix sobre si les actuacions parlamentàries prèvies que van donar lloc a l’aprovació de la Resolució 306/XI de 6 d’octubre han contravingut la STC i les interlocutòries citades abans; en aquest sentit, entenem que se’ns demana com a membres de la Mesa, i per tant, la resposta rau en les actes de la Mesa d’aquesta legislatura i que posem a disposició del Tribunal. Per a sintetitzar, no consta cap inadmissió d’iniciatives dels grups parlamentaris en què el fonament fos l’incompliment o una contravenció de la STC i interlocutòries citades. La única referència entre aquesta Resolució i el TC són les peticions de reconsideració efectuades en data 5 d’octubre de 2016, en concret als números de registre 37724, 37735 i 37737, en què els grups parlamentaris socialista, popular i de ciutadans respectivament, plantejaven la possible contravenció de la STC 259/2015, de l’ITC de 19 de Juliol de 2016 i de la providència d’1 d’agost del mateix any. Cap d’elles plantejava la contravenció de la ITC 170/2016 perquè aquesta no era coneguda pels grups ni per la Mesa ni quan es va fer l’admissió de les resolucions a la Mesa del dia de 5 d’octubre ni quan es va resoldre la reconsideració per resolució motivada en la Mesa del dia següent, tal i com acrediten les actes.
La resposta al que ens requereix el Tribunal, és clara i consta en les actes de la Mesa dels dies 5 i 6 d’octubre de 2016: no s’ha contravingut ni la Sentència ni la interlocutòria ni la providència en les actuacions parlamentàries que van dur a l’aprovació de la Resolució esmentada.
Tanmateix, ens ratifiquem en l’admissió a tràmit de data 5 d’octubre i en totes les consideracions que es van fer en la Resolució Motivada de 6 d’Octubre de 2016 que va desestimar les peticions de reconsideració que es van plantejar a la Mesa en el Ple sobre el Debat d’orientació política general.
Tot això complint estrictament les funcions, i aplicant els terminis i els procediments que preveu el RPC per a la Mesa del Parlament i els grups parlamentaris: es tramita una iniciativa per part d’uns grups parlamentaris en el marc del debat d’orientació política del Govern, s’admeten a tràmit si compleixen el reglament, els grups parlamentaris que posen en dubte el compliment de la legalitat poden demanar la reconsideració i la Mesa resol finalment de manera motivada aquestes peticions. Si els grups parlamentaris que han demanat la reconsideració consideren que s’ha contravingut algun precepte constitucional, tenen la figura del recurs d’empara en aquest Tribunal com a darrer recurs per fer el control de constitucionalitat. Tot això en exercici de les funcions pròpies del Parlament de Catalunya per a garantir els drets fonamentals dels representants legítims de la ciutadania.
Tot i que aquí mateix podria acabar aquest informe, i davant l’argumentació del Govern de l’Estat espanyol a través de dos organismes de dependència orgànica de l’executiu polític espanyol, l’advocacia de l’Estat i la Fiscalia, on es vol vehicular una discrepància política utilitzant al Tribunal Constitucional per unes funcions que no li pertoquen, ampliem aquestes consideracions inicials amb els següents fonaments.

Primer.- NATURALESA DE L’ACTE, COMPLIMENT DE LEGALITAT I PROTECCIÓ DE DRETS FONAMENTALS

A) NATURALESA DE L’ACTE I COMPLIMENT DE LA LEGALITAT

La Resolució que és objecte del present incident d’execució promogut pel Govern de l’Estat espanyol a través de l’advocacia de l’Estat, forma part d’un acte de naturalesa parlamentària: “el debat sobre l’orientació política general del Govern”. Aquest debat és una eina bàsica del parlamentarisme, i un instrument per a vehicular els drets fonamentals de la llibertat d’expressió i el dret de participació previstos en els articles 20 i 23 de la CE i garantits pel Conveni Europeu dels Drets Humans. És un debat que té prevista una substanciació específica, que és preceptiu quant a la seva celebració, que es duu a terme d’una manera obligada a l’inici del període de sessions de setembre. Alhora, permet al Govern exposar al Parlament la seva orientació política, sotmetre-la al debat del pluralisme que representen tots els grups parlamentaris com a electes representants de la ciutadania i que, finalment, es sotmet al participació i control polític de la pròpia cambra a través de propostes de resolució.
Interessa a aquest diputat fer notar al Tribunal que és un acte de naturalesa parlamentària que no té cap vinculació amb actes anteriors, que és nou en cada període de sessions de setembre i que expressa els valors democràtics més arrelats de participació, llibertat d’expressió, representació i pluralitat política sense cap altra limitació que els que marca el propi reglament del Parlament quant a les formalitats que es preveuen en els article 151 i 152:

Article 151.1: “A l’inici del període de sessions de setembre, el Ple, en una convocatòria específica té un debat sobre l’orientació política general del Govern.”.

Article 152.1: “Una vegada finit el debat, la Mesa del Parlament fixa un termini, que no pot ésser superior a vint-i-quatre hores, en el qual els grups parlamentaris poden presentar propostes de resolució. La Mesa admet les que són congruents amb la matèria que ha estat objecte del debat ….”.

De la lectura d’aquests articles es conclou que la legalitat es va complir en tot moment en la tramitació parlamentària de les propostes de resolució ja que l’únic requisit que imposa el reglament és la congruència de les propostes amb el debat.
Alhora, cal dir que aquest acte de naturalesa parlamentària suposa també l’expressió d’una voluntat i declaració polítiques tan del propi Govern com dels grups parlamentaris en el lloc on aquests s’han de produir, al Parlament de Catalunya. L’admissió a tràmit de la proposta de resolucions del debat de política general, en el marc del RPC, poden ésser objecte de control jurídic per part dels propis grups, com així va ésser a través de les tres peticions de reconsideració i de constitucionalitat per part del propi TC; i també de control polític posterior de les resolucions en ser aquestes actes declaratius que no tenen transcendència jurídica, ja que calen d’altres actes del propi poder legislatiu o del poder executiu per a tenir rellevància obligacional i efectes vinculants.
Per reblar aquesta anterior consideració, s’ha de fer notar al Tribunal que la regulació d’aquest apartat Tercer del RPC “Els debats generals sobre l’acció política i de Govern” es troba dintre del Títol IV de l’esmentat RPC, concretament del capítol tercer que s’anomena “L’impuls i el control de l’acció política i de Govern”. Aquest debat d’orientació política general, jurídicament, s’ha d’entendre com un tot: des de la intervenció del President i el Govern fins a les propostes de resolució dels grups parlamentaris; la resolució finalment aprovada, no prové de cap acte anterior del propi parlament ni hi té cap vinculació jurídica. Alhora, i com s’ha apuntat, la resolució, forma part d’aquest impuls i control i és un conjunt de pronunciaments polítics que per tenir efectes, s’han de concretar per l’executiu o pel propi Parlament en iniciatives jurídiques diferents d’aquest debat i resolució i que, si es produeixen, constituiran actes jurídics nous, també sotmesos al control reglamentari, de legalitat i de compliment de sentències i interlocutòries del TC. Per tant, , aquest debat queda fora de l’àmbit legislatiu, que sí que té efectes vinculants i que es regula en un altre capítol del propi RPC.
La prova fefaent d’aquesta pluralitat política i no limitació de plantejaments en l’opinió i orientació política es va veure en el propi Ple que va aprovar la Resolució que ara és objecte d’aquest incident d’execució; així, i tal com es recull en la resolució motivada que desestima les reconsideracions plantejades pels grups parlamentaris de Ciutadans, Partit dels Socialistes de Catalunya i popular de Catalunya, tots els grups van fer les seves propostes de resolució i cap d’elles va ser inadmesa per manca de congruència amb el debat ni per cap altre motiu. S’adjunten al present informe les que a tall d’exemple es van citar en la resolució motivada, corresponent als grups citats i que tenen un contingut que reflecteix la situació política actual a Catalunya des del seu legítim plantejament. Com es diu en la Resolució Motivada, aquestes propostes de resolució també parlen de la situació política a Catalunya, del debat al voltant del procés constituent, del referèndum, etc. Admetre’n unes i no les altres pel contingut polític, en un debat que ha de ser això, d’orientació política, és suprimir la democràcia a través de les eines que té el Govern de l’Estat espanyol. D’igual manera, el grup parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot, Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent també en van presentar i la resolució finalment aprovada, inclou 61 de les propostes que es van presentar.
Tal com es raonarà més endavant, en cap cas la Mesa en compliment d’una Sentència judicial pot acceptar en un debat d’orientació política general, amb aquesta naturalesa parlamentària i protecció com expressió de l’exercici de drets fonamentals, limitar alguns continguts i d’altres no. De fet, aquesta limitació de les funcions de la Mesa, permet garantir els drets de tots els grups parlamentaris, també dels qui van plantejar les reconsideracions en cas que els seus plantejaments polítics també fossin qüestionats i no per això es sotmetrien a la subjectivitat de la Mesa. Aquesta funció de control de constitucionalitat en funció de la matèria està reservada només al propi TC.
La jurisprudència, la doctrina, el dret comparat i la protecció dels drets de participació i llibertat d’expressió han portat a interpretar amb ben poques excepcions, que en un Parlament es poden defensar de manera declarativa qualsevol idea, posició política o ideologia, encara que els plantejaments ultrapassin el marc jurídic vigent. És per això que fora d’una prohibició expressa, que no és el cas que ens ocupa ja que com s’ha dit és un acte parlamentari nou i diferent dels anteriors, no es pot fer una analogia amb una vis expansiva, encara que els plantejaments fossin similars a d’altres casos (que tampoc és així en aquest incident d’execució). S’ha de preservar la base que inspira el parlamentarisme, la llibertat d’expressió i la separació de poders.
Cal assenyalar que el debat sobre l’orientació política general s’ha d’entendre com un tot: no es pot separar el plantejament del Govern de les propostes de resolució que proposen els grups parlamentaris i amb la Resolució finalment aprovada. Per tant, no es pot fer una censura prèvia i preventiva de les idees invocant una pretesa desobediència de Sentències i interlocutòries de casos anteriors. El debat de les idees no pot tenir límits. No admetre una proposta de resolució en aquest cas equivaldria a no permetre tampoc la intervenció del President i la resposta dels diferents grups parlamentaris.
Aquest debat és doncs un acte de naturalesa política, on s’expressen o debaten opinions de la Cambra però no tenen la força d’obligar pròpia de les lleis. Per tant, no tenen el poder de vincular jurídicament els ciutadans i els poders públics, d’originar relacions jurídiques o de crear drets o imposar deures exigibles.
La conseqüència d’aquesta naturalesa política apuntada, és que les resolucions parlamentàries com les del debat de política general són molt diferents per naturalesa i efectes de les de naturalesa administrativa, ja que aquestes poden tenir efectes jurídic vinculants, la qual cosa és rellevant en cas d’incompliment de les resolucions judicials que les afecten. En el cas que ens ocupa, l’advocacia de l’Estat tracta actes de naturalesa política com si fossin de naturalesa administrativa i la conseqüència és que demana que la Mesa en base en un hipotètic incompliment de resolucions del TC faci censura de determinades idees polítiques.

B) LA PROTECCIÓ DELS DRETS FONAMENTALS

És per això especialment important assenyalar la relació entre llibertat d’expressió, dret de participació i inviolabilitat i la protecció que en el nostre sistema jurídic hi trobem.
Cal recordar el contingut de l’article 57.1 de l’EAC i 21 del RPC quan estableix que els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del càrrec. Els membres de la Mesa en exercir les nostres funcions pròpies de la nostra responsabilitat, estem davant d’actes de naturalesa parlamentària. L’efecte de la inviolabilitat és la d’excloure qualsevol responsabilitat, especialment la penal. La jurisprudència, ha estat clara respecte aquesta prerrogativa i només n’exclou els actes aliens a la funció política del Parlament, que no és el cas. Citem la STC 243/1988, 51/1985 i 30/1997, entre d’altres.
La inviolabilitat parlamentària està estretament lligada a la llibertat d’expressió i al dret de participació dels electes. Com s’ha dit abastament en aquest informe, no permetre algunes de les opinions al debat de política general utilitzant la Mesa com a censura prèvia, incideix en la llibertat d’opinió política i en aquest àmbit no hi caben restriccions. En aquest sentit, el propi TC assenyala en la seva Sentència 136/1999 que els drets dels article 20 (llibertat d’expressió) i 23 (dret de participació dels representants polítics) contribueixen a l’uníson als processos de configuració i exteriorització del poder polític democràtic, raó per la qual cal garantir la màxima llibertat i els millors mitjans per tal que els representants i els grups puguin fer arribar als electors qualsevol mena d’opinió. També força escaient en el nostre cas: com es pot fer arribar a l’electorat la pluralitat d’opinions en un debat d’orientació política general si la Mesa en prohibeix algunes?
No tan sols el TC sinó també el TEDH han declarat que la llibertat d’expressió val tan per la difusió d’idees i opinions “favorables” sinó també “…per aquelles que són contràries, xoquen o inquieten l’Estat o una part qualsevol de la població…” (STC 235/2007 i STEDH de 24 de febrer de 1997. Aquesta literalitat no podria ser més escaient en el nostre cas. En el mateix sentit, la STC 177/2015 recull la doctrina establerta pel mateix TC i el TEDH sobre el significat especial de l’opinió política protegit a la CE a l’article 20 i al Conveni Europeu dels Drets Humans a l’article 10, “…es especialment emparable quan l’exerceix un representant polític…”. La llibertat d’expressió presenta uns marges especialment valuosos quan l’exerceix una persona escollida pel poble ( per totes, STEDH de 15 de març de 2011).
La STEDH de 27 de febrer de 2001 (Jerusalem vs Àustria) declara que “…en una democràcia el Parlament o qualsevol cos similar són els fòrums essencials del debat polític. Hi ha d’haver raons molt poderoses per la ingerència en la llibertat d’expressió que s’hi exercita…”.
Tal com s’ha apuntat anteriorment, la llibertat d’expressió i la inviolabilitat parlamentària estan íntimament relacionades i així ho recull l’article 10.2 del CEDH i ho empara la STEDH en la sentència de 16 de setembre de 2014 (Szél i altres vs Hongria) establint que tots dos drets contribueixen a protegir la llibertat d’expressió en seu parlamentària, a mantenir la separació dels poders legislatiu i judicial, i a garantir la democràcia política efectiva, que és una de les pedres angulars del sistema de la Convenció Europea, especialment quan tendeixen a protegir l’autonomia parlamentària (apartat 42 de la STEDH).
En resum, la doctrina del TEDH a la prerrogativa de la inviolabilitat com a garantia de la irresponsabilitat jurídica, hi afegeix la protecció que deriva de la llibertat d’expressió en estreta relació amb un altre dret fonamental, el de participació política. Aquesta interrelació entre la llibertat, els representants polítics i la inviolabilitat és motiu d’especial protecció per part de l’esmentat Tribunal.

2.- L’INCIDENT D’EXECUCIÓ: INADEQUACIÓ DE LA PETICIÓ DE L’ADVOCACIA DE L’ESTAT

El Govern de l’Estat fa un ús barroer de la figura de l’incident d’execució. Queda palès que com a actes jurídics, res tenen a veure la Resolució I/XI, les conclusions i l’informe de la Comissió d’estudi del Procés constituent i la seva posterior ratificació, amb el debat de política general. Des d’una vessant parlamentària, tampoc. La primera és una Resolució aïllada plantejada en un Ple, la segona una Comissió regulada expressament al RPC i la tercera una ratificació política feta en el marc d’un Ple. En canvi, el debat d’orientació política general és un acte jurídic distint dels anteriors, amb unes normes pròpies i diferents i amb una funció també ben diferent a les anteriors. Per tant, entenem que no es dóna la vinculació que suportaria la continuïtat d’un incident d’execució. Amb aquesta interpretació extensiva, cap nova iniciativa del Parlament de Catalunya seria estrictament nova, ja que l’amplitud del plantejament de la Resolució I/XI i de la Comissió d’estudi abasten tot el que es pot parlar sobre el futur de Catalunya.
Aquesta relació es pot establir en el plànol polític perquè tan la Resolució 1/XI com les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent són omnicomprensives, ho abasten tot des d’una vessant política. Però no pot establir-se vinculació jurídica en el sentit que no es pot considerar el debat de política general com un acte d’execució, ni de continuació de la Resolució de l’inici de legislatura ni de la Comissió d’estudi ja que no hi ha cap vincle amb una posterior iniciativa parlamentària en el sentit que aquesta darrera desenvolupa o executa les anteriors. Com ja es va apuntar en l’informe dels lletrats del Parlament d’1 de setembre de 2016, en l’àmbit parlamentari les propostes i iniciatives tenen un marcat caràcter autònom, com correspon a la naturalesa de la institució i de les seves funcions. Aquesta autonomia i independència jurídica de les iniciatives respecte actes anteriors de la pròpia cambra afecta també als efectes que es puguin derivar d’una sentència dictada en relació a un acte parlamentari previ i amb la seva obligació de compliment. La connexió en l’àmbit polític no ho és en l’àmbit jurídic en aquest cas, ja que no hi ha dependència jurídica entre els tres actes o iniciatives citades.
Això no vol dir que les resolucions del debat de política general no puguin ésser matèria de control ex novo per part del TC. Però utilitzar la figura de l’incident d’execució per actes jurídics no vinculats, persegueix només un ús indiscriminat d’aquesta figura jurídica per arribar a un plantejament de desobediència que avali l’atac al parlamentarisme, a la discrepància política, a la llibertat d’expressió i la separació de poders.
Finalment, cal assenyalar també l’ús processal inadequat que l’advocacia de l’Estat fa de l’article 161.2 de la CE i que el TC li ha permès, admetent un incident d’execució i una suspensió de les resolucions referides que no tenen cap base jurídica: la impugnació directa d’una resolució no pot atribuir-se a l’executiu més enllà dels supòsits excepcionals que preveu la Llei, en què no estan inclosos els incidents d’execució a sentències del Tribunal Constitucional.
Es trasllada a l’executiu una capacitat que sí té el propi TC i que no ha exercit. Que el Govern de l’Estat pugui fer ús d’aquesta capacitat i que el Tribunal Constitucional li ho permeti, és aplanar-se als desitjos de l’executiu i referma la constatació de manca de separació de poders. En l’informe d’al·legacions que van presentar els lletrats del Parlament de Catalunya respecte la ITC de 19 de juliol i la posterior providència, ja s’esmentava aquesta qüestió , que no va ser resolta pel Tribunal Constitucional en la ITC 170/2016. Esperem que en aquesta ocasió sí que hi hagi un pronunciament.

3.- EL TEST D’ADMISSIÓ DE LA MESA DEL PARLAMENT

La Mesa del Parlament en aquest cas ha fet doncs el què li pertocava i s’ha de respectar i defensar les funcions que tenen les Meses dels Parlaments i la seva independència alhora d’exercir-les.
Quan una iniciativa és presentada, la Mesa fa el que s’anomena un test d’admissió que es regula en l’article 37.2 lletra d del RPC, en aquest cas amb les especificitats que recullen els articles esmentats anteriorment pel debat d’orientació política general.
La doctrina general establerta pel propi TC i consolidada fins ara és que el límit que té la Mesa en la seva funció d’admissió a tràmit de les iniciatives parlamentàries és que no pot incloure un control que vagi més enllà de la verificació del compliment dels requisits formals i, en aquest cas concret, de la congruència de les propostes amb el debat. Així ho corroboren, entre d’altres les STC 124/1995, 38/1999, 107/2001, 40/2003, 88/2012, 42/2014, 202/2014 i 1/2015.
Els advertiments del TC presenten un grau tal d’amplitud i generalització, que si s’interpreten de manera extensiva, posen en risc la base de l’autonomia parlamentària, el dret de participació, el pluralisme polític i la llibertat d’expressió.
El Govern de l’Estat pretén que incloem en aquest test d’admissió l’anàlisi del compliment de les Sentències i interlocutòries del TC. Això comporta un fet excepcional d’entrada. En els darrers anys, tan el TC, com els informes dels serveis jurídics del Parlament han coincidit en eliminar qualsevol mena de valoració material, de subjectivitat de les Meses dels Parlaments. Només s’ha excepcionat aquest criteri general quan una llei preveu que la Mesa ha de fer aquesta valoració. Així es preveu en la llei que regula les iniciatives legislatives populars i així s’ha anat aplicant.
Si la Mesa ha d’entrar a valorar el compliment de la STC i interlocutòria, ha de ser amb caràcter limitat. En les situacions en què la iniciativa permet interpretacions diferents o alternatives a la reiteració o desenvolupament de les resolucions afectades o calgui la interpretació subjectiva dels membres de la Mesa, l’excepció en aquests casos ha de cedir clarament a favor de l’aplicació de la regla general d’admissió ja que sinó s’afectaria el ius in officium dels diputats que té com a fonaments drets fonamentals protegits a nivell europeu, en la CE i en l’EAC. Reforça aquesta interpretació tres arguments més: que estem en un debat declaratiu, com és el d’orientació política; que és un acte jurídic i parlamentari nou, que no executa ni en continua cap d’anterior i, finalment, que no hi ha una prohibició o mandat concret d’un Tribunal (impossible d’existir perquè era un acte nou). El debat sobre l’orientació política no pot contravenir cap sentència o resolució judicial per totes les raons que s’han expressat.
Per tant, la Mesa ja l’ha fet aquesta anàlisi, com es reflecteix en el punt cinquè de la Resolució Motivada:
“Aquesta Mesa no considera que cap de les resolucions citades pels grups que demanen la reconsideració estigui concernida pels requeriments el Tribunal Constitucional, però en el cas que fos així, la col·lisió jurídica entre un requeriment genèric referit a actes anteriors (i concretats en una resolució inicial declarativa i una comissió d’estudi que va finir els seus treballs abans de la suspensió) i els drets de participació, d’iniciativa i de llibertat d’expressió dels diputats, en un debat de política general, s’ha d’interpretar clarament en favor d’aquests darrers.”

El que no es pot entendre és que fent la Mesa totes les funcions que li pertoquen en el test d’admissió, es persegueixi a la Mesa, envaint la separació de poders i inclús es demana que es derivin responsabilitats penals. Aquest plantejament per part dels òrgans al servei del Govern de l’Estat és d’una gravetat democràtica sense precedents a la jove democràcia espanyola i d’una ridiculesa política i jurídica ben gran. És a dir, s’ha fet tot el què ha de fer la Mesa, però quan entrem a valorar el contingut material per si s’incompleix o no, només podem prendre una decisió, la de no admetre, ja que en cas contrari, se’ns porta directament a la via penal. Això no fa reflexionar als membres d’aquest Tribunal sobre el que se’ns demana a la Mesa del Parlament de Catalunya?
Alguns dels avui sotasignats, ja vam alertar en l’informe que derivava de la providència d’1 d’agost de 2016 sobre la vaguetat dels mandats de les interlocutòries i de la impossibilitat de fer una interpretació extensiva de la STC 259/15, i vam demanar una major concreció per part del TC, que no les va tenir presents en la resolució posterior. Encara que tinguem la impressió que ara l’evacuació d’aquest informe és un tràmit que exigeix l’article 92.4 i que el TC ja ha pres la seva decisió a redós de les peticions d’una força política determinada, seguim demanant que ho tingui en compte.

4.- ANÀLISI DE LA STC 259/2015, DE LA ITC 141/2016 DE LA PROVIDÈNCIA D’1 D’AGOST DE 2016 I DE LA ITC 170/201

Tot i que ja se n’ha fet esment en els apartats anteriors, cal recordar la incidència de les esmentades resolucions, a més dels fonaments expressats, en especial al de la naturalesa parlamentària de l’acte (iniciativa sense cap vinculació jurídica amb actes anteriors, nova i de naturalesa declarativa).
Respecte a la STC 259/2015, cal recordar que declarava nul.la la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya. Fem avinent que en aquesta STC en la que es basa bona part de l’argumentació de l’advocacia de l’Estat, no es feia cap advertiment exprés i concret en la part resolutiva o en els fonaments jurídics respecte al capteniment a seguir per la Mesa en la futur activitat del Parlament relacionada amb la resolució. Com s’ha dit, l’esmentada resolució abasta totes les matèries que pot debatre el Parlament de Catalunya quan es parla del seu futur, i, per tant, no se’n pot fer una lectura expansiva tal com apunten tots els informes fets pels servis jurídics del Parlament, com s’argumenta en els següents punts d’aquest informe i s’ha d’analitzar en cada cas si es dóna o no aquesta contravenció, sens perjudici de l’ulterior control de constitucionalitat per part del propi TC.
Quant a la ITC 141/2016 i la providència, cal recordar que la Comissió d’Estudi del procés constituent va acabar els seus treballs el 19 de juliol, abans de qualsevol resolució del TC sobre el seu contingut i, per tant, no podia incomplir la STC 259/2015. A més, el seu contingut era d’estudi, sense que d’aquesta comissió se’n pugui derivar cap efecte, mandat o desenvolupament amb vinculació jurídica amb actes o iniciatives posteriors, i menys cap a un debat d’impuls i opinió política.
Finalment, la Mesa no podia tenir en consideració la ITC 170/2016 perquè l’admissió a tràmit de les propostes de resolució és anterior (5 d’octubre la Mesa, 6 d’octubre la ITC) i en la desestimació de les reconsideracions per resolució motivada, no s’havia comunicat ni era coneguda per cap membre de la Mesa. Sembla que l’advocacia de l’Estat dubta d’això, però només cal comprovar les dates ( l’admissió a tràmit es produeix abans de la ITC) i el contingut de les propostes de reconsideració, de les actes de les Meses i de la Resolució motivada, on cap grup parlamentari ni cap membre de la Mesa l’esmenta, pel motius exposats i fàcilment acreditables.

5.- SOBRE EL POSICIONAMENT DELS SERVEIS JURÍDICS DEL PARLAMENT

Adjuntem en el present informe les notes, informes i comentaris fets a Mesa per part dels serveis jurídics del Parlament en aquest darrer any. L’argumentació i el posicionament dels lletrats del Parlament en aquest darrer any ha estat constant i unívoc. Tan en les notes, en els advertiments verbals, en els informes i en les al·legacions presentades davant el TC, el posicionament és el mateix: la Mesa en fer el test d’admissió només pot fer un control formal i/o de procediment en l’admissió i qualificació. A partir de la STC 259/2015, el lletrat major del Parlament fa un extens informe en data 15 de desembre de 2015, que té continuïtat en les notes informes i al·legacions posteriors on es pot apreciar l’excepcionalitat perquè la Mesa pugui analitzar el contingut material. Aquest és el criteri que ha seguit la Mesa: la no aplicació expansiva de la STC 259/XI, ja que conculcaria drets fonamentals i el propi EAC, excepte quan s’insta directament a la desobediència al TC.
Les notes o advertiments que hi ha hagut, sempre han estat oberts, mai concloents i sempre en condicional.
Respecte a les resolucions objecte d’aquest incident d’execució, cal fer notar al Tribunal que no consta cap informe negatiu. Tampoc cap advertiment en la Mesa on es va substanciar l’admissió de les propostes de resolució, el dia 5 d’octubre de 2016 ni tampoc cap informe ni advertiment per part del lletrat major o del secretari general abans de resoldre i votar la resolució motivada. L’advertiment que consta a la Mesa del dia 6, com queda clarament palesat en la pròpia acta, es produeix quan ja s’havia desestimat les reconsideracions presentades i sempre amb un caire informatiu respecte el que podria fer el TC (“…el TC podria…).
Finalment, cal assenyalar que encara que hi hagués algun informe negatiu, que no és el cas, les funcions dels serveis jurídics són d’assessorament de la Mesa i de la Presidenta. Els informes no són ni preceptius ni vinculants en cap cas.

6.- SOBRE LA PETICIÓ DE RESPONSABILITATS PENALS.

Finalment, tot i que el Tribunal Constitucional no fa cap pronunciament sobre la petició de l’advocacia de l’Estat de deduir testimoni de particulars als cinc membres de la Mesa que vam avalar l’admissió de les propostes de resolució, la pròpia fiscalia ja s’hi ha referit en el seu escrit i cal pronunciar-s’hi.
Volem assenyalar que ens sorprèn que el Tribunal Constitucional no entri a valorar la petició de mesures penals que planteja el Govern de l’Estat espanyol per a cinc membres del Parlament de Catalunya. El TC no pot auto inhabilitar-se quan hi ha una petició de mesures penals quan el què es discuteix és de la protecció de dos drets fonamentals per part de la Mesa del Parlament: la llibertat d’expressió i el dret de participació. Aquesta empara li correspon precisament al TC i deixar d’exercir les seves funcions és posar tot el procediment en mans del Govern espanyol en la seva pretensió conculcar aquets drets fonamentals. La iniciativa és del Govern de l’Estat presentant l’incident d’execució a través de l’advocacia de l’Estat, es permet fer un ús que no li correspon de l’article 161.2 d’aplicació automàtica, e demana es dedueixi testimoni de particulars per obrir la via penal i finalment presentarà una querella a través de la fiscalia de l’Estat, de dependència també orgànica del Govern espanyol: el TC no hi té res a dir respecte els drets fonamentals que defensa la Mesa del Parlament?
Denunciem l’ús constant de l’amenaça penal, manera indiscriminada per part del poder executiu envers del poder legislatiu, dels representants legítims dels ciutadans. Quan parlem de l’advocacia de l’Estat i de la fiscalia en aquest escrit, en realitat qui està instant la via penal de manera constant contra les funcions atribuïdes al Parlament de Catalunya, als seus òrgans i als seus representants, i alhora, contra unes idees i uns electes, és el Govern de l’Estat espanyol, que vol eliminar la controvèrsia política a Catalunya prohibint el debat i inhabilitant a tothom que vulgui exercir la democràcia més bàsica.
El dret penal en els ordenaments jurídics on hi ha un arrelament democràtic és i ha de ser la ultima ratio sempre. En el cas que ens ocupa, ni tan sols s’ha analitzat el fons de la qüestió i, a més, com s’ha dit, neguem la vinculació jurídica entre l’acte parlamentari del debat de política general i els anteriors. Per tant, plantejar d’entrada accions penals, no és sinó una manera barroera del Govern de l’Estat, usant dos instruments de part i subjectius com són l’advocacia i la fiscalia per coartar la llibertat dels electes catalans i condicionar les decisions del poder legislatiu.
Els diputats i, per tant, els membres de la Mesa, estan també emparats per la prerrogativa de la inviolabilitat que ve a protegir la l llibertat d’expressió i el dret de participació, com s’ha assenyalat a l’apartat primer, lletra b.
A més, les mesures penals en un incident d’execució, estan pensades per l’àmbit administratiu, per obligar a complir al qui no vol complir una determinada ordre judicial. No és el nostre cas. L’acte parlamentari és nou i diferent a qualsevol anterior, i ja s’ha produït. És un acte essencialment polític i sense tenir efectes jurídics vinculants. Aquest acte admet el control constitucional, per la via de l’empara després de denegar-se la reconsideració a través dels grups parlamentaris que la van sol·licitar i admet el recurs d’inconstitucionalitat. La via aquí utilitzada, l’incident d’execució, entenem que estaria reservada per altres casos, com s’ha apuntat.
Tanmateix, el que no podem acceptar és que l’exercici de les funcions d’admissió i qualificació de la Mesa comportin responsabilitats penals quan a l’executiu central no li sembli correcte la decisió que es prengui. És una utilització abusiva dels instruments que el poder executiu té al seu abast i el poder judicial no pot acceptar ésser una corretja de transmissió dels mateixos; ans al contrari, ha de ser el garant de la separació de poders i preservar les funcions del poder legislatiu. No oblidem que s’arriba fins aquí sempre per actes declaratius que expressen idees polítiques, cap acte legislatiu i amb efectes vinculants respecte la ciutadania. Aquests darrers, si es donen, ja tenen el seus mecanismes de control en democràcia. Anul·lar la llibertat d’expressió i inhabilitar al poder legislatiu en base a una suposada desobediència en un incident d’execució és un suport molt feble que no aguanta cap test democràtic.
Aquesta defensa de les funcions de la Mesa hauria de ser feta pels propis Tribunals, amb el Tribunal Constitucional al capdavant. Quan el que es busca no és el compliment de la legalitat sinó anul·lar la discrepància política fent un mal ús dels Tribunals, el què protegir no és la voluntat del Govern de l’Estat sinó la democràcia. La Mesa ha de garantir que es puguin expressar tots els plantejaments polítics, inclosos els que ultrapassen el marc constitucional. I amb aquest exercici de la llibertat d’expressió en un debat d’orientació política, sense transcendència legislativa, es perfecciona la qualitat democràtica d’un país i d’un Estat. Si no es permet, si es persegueix a qui ho permet, la democràcia desapareix, i el marc polític té un altre nom, no democràcia.

DEMANA

Que tingui per evacuat el tràmit requerit en la notificació assenyalada en l’encapçalament d’aquest escrit, i en els seus mèrits resolgui DESESTIMAR l’incident d’execució plantejat pel Govern de l’Estat espanyol, emparant d’aquesta manera la separació de poders, la diversitat i pluralitat política, la llibertat d’expressió i el dret de participació dels representants polítics.

Palau del Parlament, 17 de gener de 2017.

Comments are closed.