El Bloc de Joan Josep Nuet

Coordinador General d'EUiA i Diputat de Catalunya Sí Que es Pot

Intervenció, al Parlament de Catalunya, a la Proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme

Proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del
franquisme (debat de totalitat)

202-00029/11

La presidenta
A continuació té la paraula el senyor Joan Josep Nuet, en representació del
Grup Parlamentari Catalunya Sí que es Pot.
Joan Josep Nuet i Pujals
Gràcies, presidenta. Bon dia a tothom. Aquest és un dels dies en què realment
val la pena ser diputat del Parlament de Catalunya. Vull agrair també, en nom
del meu grup parlamentari, la vostra presència a tots els que esteu aquí,
lluitadors i lluitadores antifranquistes, represaliats, represaliades, víctimes i
amics de les víctimes. Aquest és el vostre dia.
El Joan va passar l’Ebre amb disset anys. D’aquell dia recorda especialment
tres coses: feia calor, queien les bombes –les bombes dels feixistes– i,
sobretot, recorda la por, la por que un noi de disset anys pot tenir al mig de la
batalla. Ell era de la JSU…, bé, era dels pioners, perquè era tan jove que no el
van deixar ni tan sols agafar el carnet de la JSU, però allà estava, estava a la guerra. Va tornar derrotat. Sempre recorda que no va arribar a Gandesa, que
ho van intentar, però que no va ser possible.
Després, set anys als camps de concentració, als camps de treball: els càstigs,
la tortura… I ell va tenir molta sort, conduïa un camió i se’n va sortir bastant bé.
A casa l’esperava la Montserrat. La Montserrat, que també, quan recorda
aquells anys, sobretot recorda la gana. Quanta gana van passar! Després es
van casar i la família va tirar endavant. Ell encara va passar molts anys que
havia d’anar al cercle dels senyors, on hi havia la seu de la Falange, a passar
comptes amb els botxins.
El seu germà, el Maties, era comissari polític. Va estar davant de tots, tirant
trets. Després, quan el van agafar, el van condemnar a tres penes de mort,
com si a un home se’l pogués matar tres vegades. Va tenir sort. Encara avui no
sabem per què no el van matar. Va tornar a casa, on l’esperava l’Asunción.
L’Asunción era una dona extraordinària, sempre els va dir als feixistes pel seu
nom: «Feixistes.»
Són històries d’homes i de dones que van patir la repressió franquista, que a
alguns ens han fet com som i que són una part gloriosa de la història d’aquest
país.
El franquisme no va ser un règim autoritari, com ens vol fer creure l’Acadèmia
de la Història. El franquisme va ser un règim feixista i totalitari, va ser un règim
que destruïa les persones. I és bo recordar tot això, perquè tots aquests
homes, les dotzenes de milers d’homes i dones que van patir els més de vint
mil judicis del franquisme a Catalunya no eren delinqüents: eren lluitadors per
la llibertat; eren revolucionaris, anarquistes, comunistes, catalanistes; era gent
que va lluitar per la seva terra, per la seva família, per les seves idees. Molts
d’ells van morir i altres ho van passar molt malament els anys del franquisme,
però no eren delinqüents. Quan busquem en els arxius encara trobem els seus
judicis i tot el que es va dir d’ells. És hora potser que, per primera vegada, a la
història d’Espanya una institució democràtica digui «prou» i digui que aquells
judicis van ser una farsa, perquè fins ara encara ningú ho ha dit en aquest país.
I avui tenim la sort de ser part d’un parlament que ho dirà per primera vegada.
Ells van lluitar, van lluitar molt. Mai es van poder creure que la Llei d’amnistia,
per la qual tant van lluitar, es convertiria en una llei de punt final –mai. Ells, que
tant van lluitar, sabien que a Catalunya hi ha hagut diverses experiències. Aquí
hi va haver també un govern d’esquerres que, per primera vegada, va posar al
mapa la lluita per la memòria històrica d’aquest país d’una forma
institucionalment decidida. Ells sabien que la Llei de memòria històrica, que es
va aprovar el 2007, ja era la llei que se’ls va prometre que anul·laria els judicis
franquistes, però que això no va passar i no es va fer, i en aquell moment va
faltar molta valentia. Ells segueixen esperant aquest moment, un moment
important. Ells també van connectar amb noves generacions, les d’una
Catalunya que va seguir lluitant, recordant els que van lluitar a la guerra i als
primers anys dels franquisme. Vagues generals a la FORSA, d’AISCONDEL, la lluita
de les dones de Motor Ibérica, que es van tancar a l’església de Sant Andreu
de Palomar i que van trobar capellans que les van ajudar, capellans que els
parlaven de Catalunya d’una altra manera de com ho feia la jerarquia catòlica
del moment, que va justificar sempre els crims del franquisme.
Ells esperen. Però potser ha arribat l’hora, potser ha arribat la vostra hora,
companys i companyes, camarades, potser ha arribat avui la vostra hora.
Doncs, sí, sou una de les millors coses que ha donat aquest país. La generació
antifeixista, la generació antifranquista, els que avui pentineu cabells blancs,
esteu aquí amb nosaltres, i nosaltres estem amb vosaltres. Sí, sou d’allò millor
que ha donat aquesta terra.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments forts i perllongats.)

Comments are closed.