Juan Torres: Austeritat o creixement, una alternativa que no resol els problemes d’Europa

Austeritat o creixement, una alternativa que no resol els problemes d’Europa

Publicat a publico.es el 8 de maig 2012

Les polítiques d’austeritat imposades pels grans poders financers per mitjà dels governs de França i Alemanya i del Banc Central Europeu són un fracàs sense pal•liatius: han dut gairebé a tot Europa a una altra recessió, han agreujat el pes del deute, les asimetries i l’atur, estan destruint la cohesió social d’Europa i drets socials la conquesta  dels quals va costar dècades de conflictes i lluites, destrueixen milers d’empreses, creen pobresa i exclusió, produeixen un allunyament, qui sap si definitiu, entre la població i les autoritats polítiques, i estan donant ales a l’extrema dreta feixista i neonazi que els banquers i grans industrials sempre han atiat en èpoques de crisi.

No hi ha cap experiència històrica ni evidència empírica que permeti afirmar que es pot sortir d’una crisi com en la que estem (de racionament financer i falta de demanda efectiva) amb menys despesa, de manera que insistir en reduir sense prendre a la vegada mesures que garanteixin de nou el finançament i que proporcionin ingressos addicionals a la població consumidora és una via que només porta a la depressió i al desastre.

La ceguesa ideològica de les autoritats polítiques i dels economistes que marquen el camí els impedeix reconèixer aquesta realitat. I la seva submissió als poders financers (només interessats ara a aprofitar la crisi per augmentar els seus privilegis) els porta a insistir en noves retallades, que només serveixen per a què els bancs, especuladors i grans empreses augmentin els seus beneficis i un poder ja omnímode que està liquidant les de per si febles democràcies que es permet el capitalisme de la nostra època.

Les retallades en educació, investigació, innovació, en infraestructures vitals i en prestacions socials només portaran anys d’endarreriment i una inestabilitat social de terribles precedents a Europa.

Tan rotunda és l’evidència de tot això, que des de fa setmanes es van començar a obrir esquerdes en els blocs polítics dominants i a filtrar-se la idea que és imprescindible posar fi a aquesta barbaritat política i econòmica. La pressió de moviments socials, d’economistes crítics o fins i tot de les personalitats més sensates del propi establishment ha contribuït decisivament a això, i la victòria del socialista Hollande a les eleccions franceses possiblement sigui allò que definitivament obligui a posar en qüestió les polítiques d’austeritat.

Però l’alternativa que s’està difonent enfront d’elles és insuficient i inadequada: la del creixement. Una estratègia que ja ha demostrat que pot ser molt perversa i poc útil si no es matisa clarament el que implica i on volem que ens condueixi.

Frenar les retallades de despesa pública i en general totes les polítiques d’austeritat que estan impedint que es regeneri allò privat i es recobri el pols econòmic és una precondició indispensable perquè a Europa es torni a crear ocupació i per garantir estàndards mínims de benestar i protecció a tota la població. Però es tracta només d’una precondició per evitar el desastre. Per aconseguir que no es torni a produir una altra crisi més gran i amb pitjors pertorbacions i danys que els que ara estem patint fan falta més coses.

No n’hi ha prou amb fer que creixi el producte interior brut de qualsevol manera ni amb injectar més diners encara que sigui de qualsevol manera.

Encara que la crisi es va desencadenar en la seva superfície per la desregulació financera i per les estafes continuades que centenars de bancs van dur a terme amb l’anuència de les autoritats, les seves causes profundes (les que la van fer sistèmica) i les que tornaran a provocar-la de nou si no es resolen, són unes altres: la gran desigualtat que deriva rendes sense parar a l’especulació financera, la utilització intensiva i malversadora de recursos naturals i energia que trenca l’harmonia bàsica i els equilibris imprescindibles entre la societat i la natura, i una progressiva degeneració del treball que empobreix la població i el teixit empresarial i que frena la innovació i l’increment de la productivitat.

Sense afrontar tot això, promoure novament el creixement del producte interior “a lo bruto”, a base de despesa pública i injectant recursos per a la creació de més infraestructures i per a la provisió de més serveis públics pot frenar la deriva a la depressió en la que ens trobem, com ja va passar amb els plans d’estímul, però serà sens dubte insuficient i acabaria provocant problemes encara més greus que els que tenim.

El creixement entès com a un objectiu en si mateix, sense més matisacions, mesurat a través d’un indicador tan pervers com el PIB i sense tenir en compte els costos socials, ambientals i antropològics que porta associats, afavoreix l’acumulació i tornarà a donar bons beneficis a determinades branques del capital, a més de generar una mica més d’ocupació i benestar. Però, en aquestes condicions, aquests últims no seran els suficients per assolir nivells mínims d’estabilitat i satisfacció social, com demostra l’experiència viscuda en els últims trenta anys, ni amb això es podrà evitar tornar a ballar més aviat que tard.

El que Europa necessita no són plans de creixement del PIB sinó una estratègia global per a la igualtat, el benestar i la responsabilitat ambiental basada en la promoció de nous tipus d’activitat, de propietat i de gestió empresarial, en la generalització de l’ocupació decent, en l’ús sostenible de les fonts d’energia i dels recursos naturals que modifiqui radicalment l’actual model de metabolisme socioeconòmic, i en la promoció d’una ciutadania democràtica, plural, protagònica i cosmopolita. I també, valgui la paradoxa, basada en l’austeritat però en el que aquesta té de respecte a l’equilibri natural i personal i al bon ús dels recursos, i de rebuig al malbaratament, però no de renúncia als drets socials i a la igualtat, com l’entenen els neoliberals.

I a més d’això, són imprescindibles reformes polítiques i institucionals que frenin el poder dels grans grups oligàrquics i que permetin que les autoritats representatives siguin els que de veritat adoptin les decisions en funció dels mandats de la majoria social en un marc d’una autèntica democràcia. Sense crear un autèntic poder públic a Europa, sense sotmetre l’actuació del Banc Central Europeu a les exigències dels interessos socials i sense acabar amb la seva complicitat amb els interessos bancaris privats, sense sanejar el sistema financer europeu declarant el finançament de la vida econòmica com un servei d’interès públic essencial, nacionalitzant els bancs que no se sotmetin a ell i fomentant nous tipus de finances descentralitzades i de proximitat, sense disposar d’una autèntica hisenda europea i sense replantejar el disseny de la unió monetària, per no esmentar sinó les qüestions més urgents, Europa seguirà balancejant-se irresponsablement a la vora del precipici i les crides al creixement només serviran, si se’m permet l’expressió, poc més que per marejar la perdiu i enganyar una altra vegada els pobles.

La qüestió que cal posar sobre la taula a Europa no és si retallem una mica menys les despeses i injectem una mica més de recursos a les mateixes activitats i infraestructures de sempre (una altra vegada carreteres, habitatges, més trens d’alta velocitat … i sempre gairebé tot en masculí), sinó si trenquem o no amb el poder de les finances privades i de les grans corporacions empresarials i oligàrquiques que ens dominen i que són les que ens han portat a la situació en què estem.

 

Austeridad o crecimiento, una alternativa que no resuelve los problemas de Europa

07 de mayo de 2012

 

Publicado en publico.es el 8 de mayo de 2012

Las políticas de austeridad impuestas por los grandes poderes financieros por intermedio de los gobiernos de Francia y Alemania y del Banco Central Europeo son un fracaso sin paliativos: han llevado a casi toda Europa a otra recesión, han agravado el peso de la deuda, las asimetrías y el paro, están destruyendo la cohesión social de Europa y derechos sociales cuya conquista costó décadas de conflictos y luchas, destruyen miles de empresas, crean pobreza y exclusión, producen un alejamiento, quién sabe si definitivo, entre la población y las autoridades políticas, y están dando alas a la extrema derecha fascista y neonazi que los banqueros y grandes industriales siempre han azuzado en épocas de crisis.

No hay ninguna experiencia histórica ni evidencia empírica que permita afirmar que se puede salir de una crisis como la que estamos (de racionamiento financiero y falta de demanda efectiva) con menos gasto, de modo que insistir en reducirlo sin tomar al mismo tiempo medidas que garanticen de nuevo la financiación y que proporcionen ingresos adicionales a la población consumidora es una vía que solo lleva a la depresión y al desastre.

La ceguera ideológica de las autoridades políticas y de los economistas que marcan el camino les impide reconocer esta realidad. Y su sumisión a los poderes financieros (solo interesados ahora en aprovechar la crisis para acrecentar sus privilegios) les lleva a insistir en nuevos recortes, que solo sirven para que los bancos, especuladores y grandes empresas aumenten su beneficios y un poder ya omnímodo que está liquidando a las de por sí débiles democracias que se permite el capitalismo de nuestra época.

Los recortes en educación, investigación, innovación, en infraestructuras vitales y en prestaciones sociales solo van a traer años de atraso y una inestabilidad social de terribles precedentes en Europa.

Tan rotunda es la evidencia de todo ello, que desde hace semanas se empezaron a abrir grietas en los bloques políticos dominantes y a filtrarse la idea de que es imprescindible poner fin a esta barbaridad política y económica. La presión de movimientos sociales, de economistas críticos o incluso de las personalidades más sensatas del propio establishment ha contribuido decisivamente a ello y la victoria del socialista Hollande en las elecciones francesas posiblemente sea lo que definitivamente obligue a poner en cuestión las políticas de austeridad.

Pero la alternativa que se está difundiendo frente a ellas es insuficiente e inadecuada: la del crecimiento. Una estrategia que ya ha demostrado que puede ser muy perversa y poco útil si no se matiza claramente lo que implica y a dónde queremos que nos conduzca.

Frenar los recortes de gasto público y en general todas las políticas de austeridad que están impidiendo que se regenere el privado y se recobre el pulso económico es una precondición indispensable para que en Europa se vuelva a crear empleo y para garantizar estándares mínimos de bienestar y protección a toda la población. Pero se trata solo de una precondición para evitar el desastre. Para conseguir que no vuelva a producirse otra crisis mayor y con peores perturbaciones y daños que los que ahora estamos sufriendo hacen falta más cosas.

No basta con hacer que crezca el Producto Interior Bruto de cualquier forma ni con inyectar más dinero aún de cualquier modo.

Aunque la crisis se desencadenó en su superficie por la desregulación financiera y por las estafas continuadas que cientos de bancos llevaron a cabo con la anuencia de las autoridades, sus causas profundas (las que la hicieron sistémica) y las que volverán a provocarla de nuevo si no se resuelven, son otras: la gran desigualdad que deriva rentas sin cesar a la especulación financiera, la utilización intensiva y despilfarradora de recursos naturales y energía que rompe la armonía básica y los equilibrios imprescindibles entre la sociedad y la naturaleza, y una progresiva degeneración del trabajo que empobrece a la población y al tejido empresarial y que frena la innovación y el incremento de la productividad.

Sin afrontar todo eso, promover de nuevo el crecimiento del producto interior “a lo bruto”, a base de gasto público e inyectando recursos para la creación de más infraestructuras y para la provisión de más servicios públicos puede frenar la deriva a la depresión en la que nos encontramos, como ya ocurrió con los planes de estímulo, pero será sin duda algo insuficiente y que terminaría provocando problemas aún más graves que los que tenemos.

El crecimiento entendido como un objetivo en sí mismo, sin más matizaciones, medido a través de un indicador tan perverso como el PIB y sin tener en cuenta los costes sociales, ambientales y antropológicos que lleva asociados, favorece la acumulación y volverá a dar buenos beneficios a ciertas ramas del capital, además de generar algo más de empleo y bienestar. Pero, en esas condiciones, éstos últimos no serán los suficientes para alcanzar niveles mínimos de estabilidad y satisfacción social, como demuestra la experiencia vivida en los últimos treinta años, ni con ello se podrá evitar volver a las andadas más pronto que tarde.

Lo que Europa necesita no son planes de crecimiento del PIB sino una estrategia global para la igualdad, el bienestar y la responsabilidad ambiental basada en la promoción de nuevos tipos de actividad, de propiedad y de gestión empresarial, en la generalización del empleo decente, en el uso sostenible de las fuentes de energía y de los recursos naturales que modifique radicalmente el actual modelo de metabolismo socioeconómico, y en la promoción de una ciudadanía democrática, plural, protagónica y cosmopolita. Y también, valga la paradoja, basada en la austeridad pero en lo que ésta tiene de respeto al equilibrio natural y personal y al buen uso de los recursos, y de rechazo al despilfarro; pero no de renuncia a los derechos sociales y a la igualdad, como la entienden los neoliberales.

Y además de ello, son imprescindibles reformas políticas e institucionales que frenen el poder de los grandes grupos oligárquicos y que permitan que las autoridades representativas sean quienes de verdad adopten las decisiones en función de los mandatos de la mayoría social en un marco de una auténtica democracia. Sin crear un auténtico poder público en Europa, sin someter la actuación del Banco Central Europeo a las exigencia de los intereses sociales y sin acabar con su complicidad con los intereses bancarios privados, sin sanear el sistema financiero europeo declarando la financiación de la vida económica como un servicio de interés público esencial, nacionalizando los bancos que no se sometan a él y fomentando nuevos tipos de finanzas descentralizadas y de proximidad, sin disponer de un auténtica hacienda europea y sin replantear el diseño de la unión monetaria, por no mencionar sino las cuestiones más urgentes, Europa seguirá balanceándose irresponsablemente al borde del precipicio y las llamadas al crecimiento solo servirán, si se me permite la expresión, poco más que para marear a la perdiz y engañar otra vez a los pueblos.

La cuestión que hay que poner sobre la mesa en Europa no es si recortamos un poco menos los gastos e inyectamos algo más de recursos a las mismas actividades e infraestructuras de siempre (otra vez carreteras, viviendas, más trenes de alta velocidad… y siempre casi todo en masculino), sino si rompemos o no con el poder de las finanzas privadas y de las grandes corporaciones empresariales y oligárquicas que nos dominan y que son las que nos han llevado a la situación en la que estamos.

One Comment

  1. Bona tarde!

    Desde IU (Madrid) m’han posat amb contacte amb un tal Luís el qual m’ha passat un correu per a posar-me en contacte amb vosté (sembla que erroni) per a fer-li unes consultes sobre Democracia 4.0.

    Hi hauria alguna manera de contactar més diractament amb vosté per a parlar del tema?

    Moltes gràcies i una abraçada.