Sobre la Llei Integral de Memòria Democràtica de Catalunya, per aclarir quins tràmits legislatius encarem

LLEI INTEGRAL DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

Avui intervinc al ple del Parlament per parlar de la Llei de Memòria presentada pel PSC i clarificarem la situació de l’aspecte legislatiu a Catalunya pel que respecta al tema de Memòria Històrica.
Cal destacar que cal una llei integral que integri les tres Lleis de Memòria que fins ara s’han tramitat al Parlament, les de l’època del tripartit, la de Memorial Democràtic i la de Fosses i la de la darrera legislatura, la de Reparació Jurídica de les Víctimes del Franquisme. Això és concreta en aquest moment en dues iniciatives legislatives de Llei, la que proposa el PSC i la que està tramitant el Govern de la Generalitat que està en periode de memòria de l’Avantprojecte de Llei, cal constituir doncs, ponència parlamentaria i portar les dues lleis a la mateixa i fer un projecte definitiu per ser aprobat aquesta legislatura. Cal incorporar temes pendents com nadons robats, situació dels antics guerrillers, represaliats de tota mena no reconeguts fins el moment, etc.

Us deixo un fragment del preambul de la llei que proposa el PSC que crec es prou afortunat per descriure alguns dels crims del franquisme i la crítica de Nacions Unides i Consell d’Europa a l’oblit que en temes de memòria acumulen les institucions de l’Estat Espanyol, especialment pel que fa a la interpretació que el poder polític i judicial fa de la Llei d’Amnistía com a llei de punt final als crims del franquisme, seguim.

Una llarga dictadura que combinà elements del feixisme amb un nacionalcatolicisme de propi encuny va reprimir durament col·lectius i individus per raó de les seves idees polítiques o socials, per les seves creences o conviccions, per la seva llengua i identitat, per la seva orientació sexual o mode de vida, i també per raó de la seva ètnia
Moltes facetes i modes té aquesta repressió on cal esmentar de les desaparicions forçades fins a la sostracció de menors, passant per les execucions directament extrajudicials o bé per mediació de simulacres de tribunals, que només poden ser qualificades d’assassinats, la creació de camps de concentració i el constrènyer milers de persones a treballs forçats, la tortura, la censura, la presó, el confinament o el desterrament, l’exili, la depuració de funcionaris i treballadors públics, la persecució aferrissada de determinats col·lectius o grups socials, l’intent d’imposar una identitat i una llengua uniformement a un Estat plurinacional i plurilingüe, o la col·laboració necessària en la deportació de republicans i republicanes als camps de concentració i extermini del règim nazi.
L’Informe de 22 de juliol de 2014 de Pablo de Greiff, Relator Especial de les Nacions Unides per la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, saluda positivament el significat i el progrés que va suposar la legislació estatal en matèria de reconeixement i ampliació de drets de les víctimes del franquisme, però també assenyala els dèficits de les actuacions dels poders públics en matèria de memòria democràtica, tot reiterant que la Guerra Civil i els quaranta anys de Dictadura que van seguir van deixar un saldo colossal de víctimes de violacions greus dels drets humans i del dret humanitari. Les greus i massives violacions als drets humans durant aquest període de la història han estat també assenyalats pel Grup de Treball de Desaparicions Forçades o Involuntàries del Consell de Drets Humanos de Nacions Unides en l’informe de la seva missió a Espanya de 2 de juliol de 2014, en el que es destaca la inexistència fins la data d’una xifra oficial del número de persones desaparegudes
D’altra banda, l’informe del Comissari pels Drets Humans del Consell d’Europa sobre persones desaparegudes i víctimes de desaparició forçada a Europa de 29 de novembre de 2016 fa referència a la documentació de 114.226 víctimes de desaparició forçada entre el 17 de juliol de 1936 i el desembre de 1951, i a la xifra de 30.960 infants, fills de detinguts, raptats i entregats a famílies que recolzaven el règim franquista, i la identitat dels quals va ser canviada al Registre Civil. D’aquesta manera, sobre la base dels fets corroborats pel Consell d’Europa i els diferents organismes i experts de Nacions Unides, es pot afirmar amb major coneixement de causa que mai que durant la dictadura franquista van ser comesos crims de lesa humanitat i crims de guerra, tal i com han estat definits pels diversos instruments internacionals reguladors d’aquestes tipologies penals. Aquests delictes que ni podien ni poden ser objecte d’amnistia, que per la seva gravetat no prescriuen, han deixat una ferida la superació de la qual requereix una efectiva política de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.

Comments are closed.